dimecres, 24 de juliol de 2013

CASTELL DE MONTJUÏC i OLLA DE NÚRIA



Últimes sortides profitoses i variades. La primera va servir per anar al Castell de Montjuïc des de casa. El camí podria haver estat passant pel Barri Vell i pujant des de la plaça Sant Pere. Però era més original fer-ho passant pel meu amic el Pirulí i per la torre d’Alfons XII. Tant per anar com per tornar. A l’anada mentre baixava per la torre d’Alfons XII resseguint la pedrera, vaig topar-me amb cinc conills. Quina gràcia. L’Ajuntament ha privat el pas de vehicles per la Ferradura i se’ls veu lliures per tot arreu. La sortida amb el Pirulí i la torre al recorregut convertia la ruta en un puja i baixa que incloïa el monestir de les monges de Sant Daniel, des d’on vaig trobar un corriol que em va portar al llom de la muntanya de Montjuïc. Durant la marxa em va fer mal la tíbia. Hores després però, el dolor pràcticament va desaparèixer. 
El castell de Montjuïc. Foto: Wikipedia
En arribar a casa de nou, vaig acabar sumant 10,2 km i 370m de D+. Amb l’afegit d’haver fet una primera incursió per la zona de Montjuïc, pràcticament inexplorada per mi. I la gràcia de fer la volta a la fortalesa. Una fortificació que si estigués més a prop del centre, seria més admirada, respectada i cuidada. Tant amunt, sembla que només és estimada pels veïns més propers. Per la resta de girons, queda lluny. Fa mandra arribar-hi només de resseguir la pujada amb la vista i els busos escassegen. 





El diumenge vaig anar amb en Carles a veure els corredors de l’Olla de Núria. Dos intrekkids admirant l’esforç dels 650 valents que van voltar la vall, primer pujant-la pel Puigmal, després carenant-la amb un puja i baixa constant i finalment tornant de nou al santuari amb un descens vertiginós. En Carles bé podria apuntar-s’hi i fer un bon paper.
 Jo només puc mirar amb els ulls oberts i tirar fotos als qui em deixen bocabadats. A tots.
Esperant els corredors. Foto: Carles.
En Marc Pinsach, va guanyar.
En Carles va tenir temps de tot: fotos a dojo amb una càmera bona i servir aigua als corredors necessitats. Aigua, coca-coles, llimonades i voll-damms. L’avituallament pirata el vam plantar, el va plantar, al cim del Nou Creus. 

En Toti, va quedar sisè.
En Carles animant els corredors.
Hi vam arribar des de Vallter. A les pujades caminant ràpid i al pla i baixades trotant. Després de veure un bon reguitzell de valents vam tornar per on havíem vingut. Aquest cop més estona corrent que caminant, perquè la orografia era favorable. Encara tinc al cap els corredors. 
Entre l’anada i la tornada, uns 16 km amb uns 1.100m de D+. I sobretot un bon regust de boca de córrer tant amunt. I un aplaudiment per en Carles que en gran part, va preparar la sortida pel simple plaer d’ajudar els corredors, a banda del luxe per la vista que suposa veure els cracks.








Capelleta del camí del Calvari.
Dimarts, vaig decidir tornar als Reptes d’Esports Nabes. Unes rutes competitives que s'inventa en Toti. Pensava fer-ho el dimecres -avui-, però entre confusions a la feina i el dentista, vaig decidir anar-hi dimarts. Així, encara puc tornar a sortir dijous abans de marxar al Mont Blanc. El repte, el quart, és més llarg i amb més desnivell que els anteriors. I també té una animalada de baixada, de nou kamikaze. De moment hi hem participat cinc persones i vaig l’últim. Jejeje. Però he descobert un parell de corriols poc després de la variant camí dels Àngels, que seran molt útils. El trajecte comença a la muralla, puja fins a Torre Gironella i la muntanya de la O, segueix pel primer tram sense asfalt de la pujada dels Àngels i després d’un tros de ziga zagues s’ha de girar pendent avall per una baixada inacabable , que aquest cop he baixat amb més precaució que en altres ocasions per evitar blincar el turmell. A continuació, pel mig de les pedres de la riera de Sant Miquel seca. 
Allà, caiguda per terra sense conseqüències i alguna petita pèrdua d’itinerari recuperada a temps. Una ascensió molt vertical en paral·lel a la variant de Sant Daniel i cap a la murala de nou per la muntanya de la O, el Calvari i Torre Gironella. 11,2 km i 550 de D+. I content per poder fer un Repte Nabes sense quasi dolor a les cames. Si hi tornés, entre pèrdues, caigudes, indesicions i encara falta de ritme per l’antic mal a la cama, puc baixar uns set minuts el temps final. Es veurà si repeteixo.

dilluns, 15 de juliol de 2013

EL SENGLAR

El senglar viu de forma salvatge, entre altres llocs, per les Gavarres. També se'ls anomena així als corredors que van per boscos. Jo ben bé no sóc cap de les dues coses. Màxim, el segon,però ben petit, perquè les meves incursions per muntanya són escasses. Però bé. Fem el que podem. I com a petit senglar, vaig tenir l'honor de veure un senglar salvatge aquest dijous mentre corria per darrera del Pirulí. Baixava en direcció a la font dels Lleons per després pujar cap a la muntanya de la O, quan vaig veure'l fugint i endinsant-se a la boscuria. Sol ser un animal que en sentir-se amenaçat pot arribar a carregar. Almenys aquest cop va optar per fugir. Per més inri, passada la Font dels Lleons vaig veure una llebre creuant la pista a tota castanya, també per amagar-se. La ruta d'aquell dia va ser profitosa. Van ser tres rampes per un total de 9,3 km i 320 de D+. 

El Pirulí.

Originalment no sabia si havia d'anar per bosc i fer pendents. Encara noto la cama carregada i la tíbia adolorida i dimarts ja havia anat a córrer per darrera el Pirulí. Aquell dia havia fet un dels meus recorreguts habituals passant pel Pirulí i el Calvari i baixant per Torre Gironella per fer la volta circular a la Font del Ferro i tornar des del campus del Barri Vell de la UdG. Van ser 8,4 km i 230 de D+.


El Calvari.

Si dijous ja no sabia si anar per muntanya però hi vaig anar, el mateix em va passar el cap de setmana. Dissabte vaig aguantar sense fer el senglar. Però diumenge tenia al cap pujar als Àngels. Fa molt que no hi vaig. Però pujar i baixar són quasi 18 km i la cama no està per animalades. I menys, tot sol. Per tant, vaig decidir que aniria fins a mig camí, a l'Olivet (prop de la casa de les Figues) i tornaria a baixar. Hi ha tres o quatre rampes prou fortes com per sentir-me satisfet. I així va ser. Però... quan ja baixava vaig decidir girar i tornar a fer l'última rampa i després estudiar una pista. I efectivament, anava cap a on sospitava jo: als Ecosistemes. Que bé!! He trobat el punt de connexió entre les dues zones. Molt útil pel futur. Vaig baixar per un dels camins en un descens que em va dur fins pràcticament fins al final. Una sortida amb 10,7 km i 380 de D+. 


El resum són tres bones sortides, encara amb molèsties però content de tornar a les Gavarres després de tants dies fent 6 km pel carril bici. Ara tinc al cap fer un Pirulí- Torre d'Alfons XII - Castell de Montjuïc i tornar. Una ruta nova és una nova motivació!!

dilluns, 8 de juliol de 2013

LA PxxA PUNCIÓ SECA

La darrera setmana ha estat novament complicada. El cap de setmana l'havia passat amb molèsties a la cama dreta (bessó i tíbia) i vaig pensar en comprar uns mitjons d'aquests compressius. Però a la botiga em van recomanar un fisiterapeuta que es veu que és collonut. Dit i fet, vaig trucar i ja em van donar hora per l'endemà.


En arribar, vaig tenir temps de veure un grapat de fotos a la paret d'autèntiques bèsties del món del córrer i la muntanya. Gent que ha pujat 8.000 metres i que a la foto li donaven les gràcies al fisioterapeuta per la seva bona feina. Que bé. Em posaria a to en un tres i no res. Van cridar el meu nom i cap a dins. Em vaig estirar en una camilla i van començar a passar màquines i mans per la cama. Una mica de gustet i una mica de dolor.

M'havien alertat que possiblement em clavarien alguna agulla. Punció seca en diuen. Bah. Sóc molt matxo jo. I el fisio, finalment, m'ho va dir. Efectivament unes clavadetes en punts "gatell" per aconseguir descarregar la zona. No m'agraden les agulles però no em fan mal quan em treuen sang. Per tant, cap problema. 

Va inserir-me l'objecte punxant al soli, que és on es veu que hi havia el problema de tot plegat. Pràcticament una pessigada. Xupat. Fins i tot divertit. Podria explicar que d'això de la punció seca no n'hi havia per tant.  Però de cop, vaig sentir un dolor estratosfèric. Vaig quedar immòbil. Què nassos era allò? Vaig pensar que era el moment més dur i que l'havia de superar. Vaig aguantar pensant que en segons acabaria aquell mal. Però, poc després, vaig notar una nova pessigadeta i, a continuació, de nou, un dolor insuportable. I un altre cop i un altre. I un altre. Mare dels set dolors. Notava la samarreta xopa. Tant a l'esquena com al pit. Mai havia suat tant estirat. Em mossegava el llavi inferior per no cridar. Posava les mans en forma de puny per concentrar-me i no deixar anar cap estirabot. Tremolava de dolor. Un cop a dins, remenava l'agulla com aquell que remena una olla. movia l'altra cama amunt i avall com aquell que pica una taula amb el puny de dolor però que no vol cridar. 


Quan acabaria aquell infern? Em va preguntar si volia fer un descans. I jo ràpidament vaig confirmar la necessitat d'una pausa. Em va dir que quedava poc però que si volia, podíem parar del tot. I jo: "No no, si ha d'anar bé seguim". Em va dir que quedaven dos gatells, però només em va semblar que en feia un. Per sort. No vaig poder evitar de demanar que m'ensenyés l'agulla. Mare meva quina bèstia. Era molt llarga. Pensava que no l'introduïa tota, però em va dir que sí .Set centímetres.  Que només hi deixava mig centímetre de marge per "seguretat". Verge maria mare de Déu. Vaig marxar sense estar-me de dir: "Si he de tornar, serà com un gos quan va al veterinari".  O sigui, amagant-me sota el llit, mossegant, plorant.

Certament hi ha hagut milloria, però em caldria una segona sessió. Hores després anava ben coix. Com si m'hagués aixafat un camió. Però ja sabia que em passaria el primer dia. Dijous vaig provar les cames. De nou pel carril bici i de nou 6 km. Una mica de molèsties a les cames. Diumenge, vam quedar amb en Marc i en Jordi. Junts vam fer a ritme tranquil la volta a l'Estany de Banyoles. De nou, 6 km. Novament vaig anar estudiant les cames. Semblava que bé, però hores més tard.... hauria de tornar al fisioterapeuta. Però no tinc nassos i he anul·lat la visita. Tampoc cal patir per poder córrer. Esperem que el dolor no vagi a més. Aquí una foto amb en Marc i en Jordi. 


Amb en Marc i en Jordi a Banyoles. Foto: Isa.