PER QUÈ CORRO

(Publicat al Dominical del Diari de Girona el 18 d'agost del 2013) 

Havia fet esport fins als divuit anys. Futbol, atletisme, ciclisme i excursions amb la família, que sempre em va fer estimar la muntanya. I respectar-la. Feia atletisme amb el GEiEG. Ens feien fer de tot. No era dels més bons però sorprenentment destacava en una disciplina poc idònia per al meu cos escarransit: la javelina. Era dels millors de Catalunya. A nivell de comarques gironines tampoc era dolent en triple salt i en perxa. I era més de velocitat que de resistència. Però amb la majoria d’edat, els estudis a Barcelona i altres qüestions, vaig abandonar la vida esportiva. Durant anys el meu contacte amb l’esport es limitava a animar l’Indurain des del sofà, veure el Barça al bar o a la meva habilitat amb dels dits per conduir un Fórmula 1 amb el comandament de la Play Station. Només anava a la muntanya, de tant en tant, amb els meus pares. A pujar algun 3.000 dels Pirineus. Com que no feia esport, els genolls se’n ressentien a la baixada. Però anava fent. Aneto (el cim més alt dels Pirineus), Mont Perdut, Cilindre, Pica d’Estats, Posets, Taillón, Clarabide, Besiberri sud, Tuc de Mulleres, Bachimala... i alguns altres. També en família vaig aconseguir pujar el Kilimanjaro, el cim més elevat d’Àfrica i el Toubkal, el més alt dels Atlas. I fa ben pocs dies, el Mont Blanc, el més alt dels Alps.

Passaven els anys i era prim però notava una panxolina. La dels trenta anys, devia ser. Al Facebook veia alguns amics meus de la infància –del col·legi La Salle– que anaven a córrer i ho explicaven en un bloc. Es deien els Intrèkkids. Tenien samarretes de disseny i tot. M’agradava llegir-ho i els ho vaig fer saber. M’animaven a afegir-m’hi. Em feia vergonya perquè són d’aquests que fa temps que no veus. Una mica d’amagat de tothom, fa un any i mig vaig decidir anar a córrer. Amb unes vambes barates comprades en un hipermercat, i de nit, corria pel carril bici. Tres quilòmetres, rebentat i cap a casa. Però tot es va accelerar. En els controls de sang de la feina em van detectar colesterol i triglicèrids. El metge em va exigir canviar l’alimentació. Havia de menjar verdura i fruita. També vaig pensar en fer més esport. I així va ser. Vaig començar a marcar-me els primers reptes i a escriure les sensacions en un bloc (www.tapiolet.blogspot.com). 

Més com a esbarjo que res. Vaig apuntar-me a algunes curses populars i anar a entrenar juntament amb algun Intrèkkid. Poc a poc vaig anar abandonant el carril bici. Era avorrit i en línia recta. I sí, també vaig començar a fregar-me els ulls veient com en Kilian Jornet era capaç de fer a les grans muntanyes allò que jo només era capaç d’intentar caminant. I vaig saber de la vida, filosofia i tràgic final d’Iñaki Ochoa de Olza.

 Anava a veure l’arribada d’algunes curses de muntanya, on hi participaven els Intrèkkids. M’encantava l’ambient. Volia ser un més. Tinc la sort de viure sota del Pirulí de Girona i just al darrere ja hi ha la vall de Sant Daniel i les Gavarres. Un món de corriols, pistes i camins i un ampli ventall de pujades i baixades. El castell de Sant Miquel, els Àngels, etc. En una botiga especialitzada vaig comprar-me un parell de vambes d’aquestes que s’adapten a les arrels, els forats, les pedres i aigua. Quasi res d’asfalt i molt de bosc, on el color verd et dóna energies extres als pulmons. Van aparèixer algunes lesions que van recordar-me que tenia els óssos i les articulacions totalment rovellades. Alguns cops ho vaig solucionar parant uns dies, altres amb embenatges i cremes i també amb fisioterapeutes i amb la temuda punció seca. Amb un pulsòmetre/GPS controlava els ritmes i gràcies a una aplicació podia comparar els temps de molts segments amb altres cops que hi he passat i amb altres corredors. Es genera automàticament una classificació que permet comprovar el teu nivell. Hi ha molts corredors que la fan servir i hi ha qui fa comentaris, preguntes i respostes. 

També pots veure rutes que tu no has explorat. Cada cop més aventura, orientació, petites pèrdues per memoritzar malament itineraris... Tot això motivava. I més quan es creen circuits exclusivament per a campionats virtuals. Amb descensos kamikaze per corriols de 30 centímetres d’amplada del 40% de pendent, fent ziga-zagues i esquivant arbres o pujades del 35% que es fan eternes, on t’has d’agafar com pots en branques i arbustos per no patinar enrere i que t’autoegigeixen un esforç que té la seva recompensa quan arribes a dalt. Tot plegat un entreteniment que servia i serveix per competir contra mi mateix.

Ha desaparegut tot allò dolent que hi havia a la meva sang. També la panxolina. Corro més ràpid i faig més quilòmetres. A la muntanya ja no em fan mal els genolls quan baixo. I em diverteixo més. I penso nous reptes, sempre personals, perquè sé que mai seré com els meus ídols ni com algun dels meus amics, però sé que seré igual de feliç que ells corrent pels mateixos camins.