MONTSERRAT SKYRACE 2018

El perfil.

M’havia inscrit a la Montserrat Skyrace tard i estava a la llista d’espera. És de les curses on els dorsals s’esgoten en hores i vaig badar. Però un mail de l‘organització, Klassmark, em va obrir les portes a participar-hi. I cap a Monistrol de Montserrat falta gent.

No en tenia ni idea del recorregut. Només el que marcava el perfil: mitja cursa pujar i mitja, baixar. I una canal de pujada, la de sant Jeroni, de vertigen, que diuen que s’ha de fer un cop a la vida. A baix em trobo algun conegut com en Javi, l’Isaac o en Carles. 

Arrenquem molt aviat, a les vuit del matí. Encara fa un xic de fred. El primer km és per carretera. Hem de creuar el poble. A continuació uns 4 km de pista ampla, amb algunes baixades i algunes baixades. Uns 5km que no criden massa l’antenció. Però al km6 comença el festival. 

Camí de la canal de sant Jeroni. Foto: David Rueda.

Encadenem pujades per arribar a l’Aeri i a Santa cecília. Veiem el Massís magic i imponent a certa distància. Sembla lluny. Les pujades es combinen amb alguns descensos fins i que, de sobte notes que ets a sota de les pedreres de la muntanya. Alguna cua per iniciar l’ascensió per la canal. Hi ha un pas amb un cable enganxat a la paret. A l’altre costat, un petit barranc. Pugem i pugem. És més d’un 20%. La gent va al seu ritme i agafant-se a les arrels o a punts punxeguts de les roques, intentant no caure en les zones on hi ha fang i pedra freda. Si et toca algú que és lent a davant, paciència, perquè només hi ha un punt de pas. Veig com la gent de sobre meu és cada cop més petita. 

A dalt de la canal avanço els qui m’havien fet de tap i segueixo en direcció al cim més alt de la cursa, el mirador de sant Jeroni. Els creuem amb gent que ja baixa. S’hi arriba per unes llargues escales. A dalt, la vista és tant espectacular que més d’un i de dos s’atura a tirar fotos. Realment, se t’obre la boca. Portem uns 14km.

Comença la baixada. Foto: Josep m. Montaner / Nació Muntanya.

El perfil marca que, a partir d’ara, hi haurà sobretot baixada. Però els primers km són durs. Molta roca en diagonal que t’obiga a posar el peu de tort. Passem per la serra de les Lluernes i el camí de l’Arrel. Em trobo bé i vaig avançant gent. Cop de gas fins a santa Cecília per un terreny serpenteja i on les pedres de terra són un perill de relliscar pràcticament a cada passa. Em trobo la Paula i la Lisi. El genoll em pica amb una pedra alta fins al punt que he de parar. Vaig uns 500 metres caminant per culpa del dolor. Fins que el genoll torna a estar calent, altre cop, peus avall que fa baixada. Vaig mirant el crono. En Gerard m’anima.  Em faria gràcia arribar en menys de 3 hores i 30 segons.  

Serpentejant a la baixada. Foto: Joan Farrerós.

A falta de 4km, un drama. Hi ha una barreja de corredors del traçat llarb i el curt i es forma una cúrrua multicolor on els més ràpids no poden avançar. Són metres i metres i metres sense altre opció que quedar-se on s’és. Avançar un corredor no serveix de res, n’hi ha com quaranta més a davant. Per què passa això? Els participants a la cura curta han sortit una hora i mitja més tard i ara tots coincidim. Suposo que és el que té pensar en què uns pocs, els primers, no trobis corredors que els bloquegin. Per mi, petit error, que pel que em comenten, passa cada any. Potser hauré de córrer més, un altre any, per evitar-ho. 

Quan queda mig km, la ruta es torna ampla. Esprinto. Una corba i veig el rellotge de l'organització. Miro el canell, apreto les dents i faig una cosa lletja lletja. 

Arribant a l'esprint... Foto: Pau Fajol. 

Quan queden cinc miserables metres vaig tant apurat pel temps que avanço un noi a la línia d’arribada pràcticament allargant el coll. Em sap greu! I per postres, passo en nou segons de les 3 hores 30 minuts. Per la cua a la canal i a la baixada, per picar amb el genoll en una pedra o per posar-me massa enrere a la sortida. Però és igual. He gaudit, he fet 25 km i 1.500 metres positius de desnivell. A casa hauria fet menys. I les vistes espectaculars. I em quedo curt. 

Abans de marxar cap a Girona amb la Núria, saludo la Cate, en Mateu i en Sergi. I cap a casa content d’haver-me aixecat a les quatre per haver estat un dels afortunats amb dorsal a Montserrat. Cap a casa amb unes imatges, una vista i una ruta màgiques. Ara a pensar en la Marató del Cap de Creus....... 15 d'abril...