dimecres, 22 de novembre del 2017

PER FI, TRANSGAVARRES

Per fi! 
Amb alguns companys.
Per fi tinc la Transgavarres a la butxaca. Era una de les curses que més il·lusió em feia fer i acabar i aquest diumenge ha estat possible. De palamós a Girona pel mig de les Gavarres. Qui ho havia de dir fa només dos mesos?  Em vaig apuntar després de veure que l’Oncotrail no havia anat malament (sobretot gràcies als companys). Un moment de bogeria i eufòria i pam, a la llista d’inscrits. 



La nit abans dormia amb alguns nervis però prou bé. Corrent cap a agafar l’autobús a la plaça Catalunya de Girona i cap a palamós. el recorregut per carreteraés llarg…. imaginat pel mig del bosc. Fa fred. Vaig mirant la temperatura i arribem al punt de sortida amb set graus. prou digne i es té en compte que he d’estar corrent unes horetes i que hauria d’arribar quan el sol estigués més amunt. I que jo i el sol no som massa amics. A Palamós som molts del club. l’Aitzane, la Núria, l’Esther, la Carla, en Pere, en Charles, en Pepe, en Xevi O, en Xevi M, en Tayssir, l’Edu, també veig en Mario i en Lluís… I altres coneguts, com en David o en Manu. 

Tinc dubtes. Surto amb paravents o directament en màniga curta? Em decanto per la segona opció. Seran un parell de km de fred. Sona el tret de sortida. Estic a darrera de tot, pràcticament dels deu últims. Som més de 200 corredors. El primer km per dins del poble és neutralitzat però la gent va que vola. Jo em mantinc bastant enrera. He d’anar a poc a poc sí o sí. M’hi he obligat com a única oportinta per acabar. Fa massa que no faig més de 21 km seguits. 

Esquivant un ciclista, al pricipi de la cursa. Foto: Mike Steegmans.
Comença la festa. Primers corriols sepentejant arbres i pel mig de rieres i algunes pujades. Pam. Cua per seguir amunt. Cap problema. A ritme de tortuga. M’ho he imposat. El meu germà m’havia dit: “vigila amb el Puig Cargol que puja és del que sembla”. Em giro per mirar enrera. Nassos, no hi ha pas més de deu persones a darrera. Bé, ja avançaré quan pugui. Al km 6, cap al Puig Cargol, el ritme és tant baix que començo a demanar pas a alguns atletes. Em van deixant passar. Al cim ja he superat tot el grupet. ara una baixadeta i avanço en David. Cal estar atent al màxim. Hi ha pedres soltes a tot arreu i la pista està trencada per l’aigua de la pluja. A les parts baixes del bosc la temperatura és molt fresca. Pell de gallina i anar sumant metres. Vaig mirant el rellotge. Sobretot el ritme. Que no sigui massa ràpid. Serà clau. 

Corro a ritme d’ultra, com diu en Carles. O sigui, sense anar a morir. Queda moltíssim. El primer objectiu és el km12, on hi ha el primer avituallament. Parada, alguna xerrameca, algun tall de plàtan i una combinació que repetiré a cada parada: gominoles, fuet i olives. Dolç i salat. I omplir el bidó d’aigua. Entre els quatre avituallaments i en un que faran els meus pares, m’aturaré un total de se minuts i mig. A partir del km 12, començo a avançar amb un noi, en Bartolomé (el nom el sabré després).  Al km 13 som en un punt un xoc eleat on els abres són oberts i entre les fulles es pot observar l’horitzó. Al fons de tot hi deu haver Girona. només és una il·lusió perquè només es veuen onades i onades verdes i farcides d’arbres del massís. Passem pel km 17, on hi ha els meus pares i només tinc temps de saludar i seguir en direcció al segon avituallament, cap al km 21. He de fer una parada extra per fer un pipí. Vaig bevent dos o tres glops cada quilòmetre i mig o cada dos i per algun lloc ha de sortir.  Anem xerrant amb en Bartolomé i arribem a l’objectiu. Ja tenim mitja marató. En falta una altra mitja i encara n’haurem de sumar 12 km més.

Al km 17. Foto: Quim Carreras.
Agafo quatre coses per picar i quasi no paro. Només per omplir el bidó d’aigua i posar-me el menjar a les mans. La tècnica és agafar-ho tot i anar-m’ho menjant els primers metres. Passem per una zona plana. Uns camins enmig de camps. És pràcticament l’únic lloc on no estic pujant o baixant i on no estic envoltat d’arbres. Se’m fa estrany i es fa llarg. 

Al km 27 comento “mira, ja tenim mitja cursa”. Miro el rellotge i faig càlculs. És possible baixar de les set hores? Involuntàriament canvio el ritme. Una punteta de gas més. Serà el km amb les pulsacions més altes. Deixo enrera gent i segueixo estudiant si puc baixar de les set hores. Això sí. Acabaré. Ho sé. Tinc la moral pels núvols. “El poder de la mente”, em deia en Manu. I sí. Tinc el cap a lloc i les cames noten alguna cosa, però les ganes ho esborren tot. Vaig devorant  camins. Espectacular ruta. Un recorregut que m’encanta. Al km 31 hi ha el tercer avituallament. I m’hi trobo l’Edu. Està fotut de l’esquena. Haurà de plegar. Ànims. Jo segueixo endavant. En sento pletòric. Ja vaig imaginant com arribaré. Com ho celebraré. Que per fi hauré complert el somni. El repte. Vaig avançant gent. Estic molta estona sol i continuo mirant el rellotge i el ritme. L’itinerari està impecablement marcat. Felicitats a Klassmark. Quina feinada. A partir del km 35 vindrà la pujada més temuda. El Montnegre i el Montigalar. Em trobo l’Isaac, caminant. Ens posem de costat. S’ha fotut una castanya i li fa mal la cama. Ànims. Segueixo. 

Km 43. Foto: Josep Carreras.
La pujada va fent però és menys temible del que feia pensar la gràfica. Em trobo la Sònia que va amb en Toni. Vaig disparat. Eufòric. Al Montnegre, cap al km37, hi ha els meus pares, amb una coca cola i una mica de pa amb nocilla. La nocilla m’anirà de nassos. Quina dosi d’energia! queden només dues pujades dures i ja tindré el repte a la butxaca. El primer és el Montigalar. Es fa dur. És curt però sec. Se m’atraganta. Noto que hauria de prendrem algun gel, però tinc l’estòmag remogut i penso que pot ser pitjor. Baixo una marxa. Arribo al quart i darrer avituallament (al km 44) però just abans veig el meu germà i la Laia. Es posa a córrer al meu costat mentre va dient “tiet tiet!”. També en Víctor i la mireia. Quasi no paro, l’Ignasi em posa aigua al bidó i agafo quatre coses per picar i tiro endavant. De sobre em torno a trobar bé. Les plantes dels peus comencen a bullir però això ara ja és secundari. M’encurioseix veure com la tuta connecta Montigalar amb la carretera dels Àngels. Ho vaig fer un cop a l’inrevés i mai més ho he sabut trobar. No sembla difícil, però algun corriol malparit de pujada és díficil de captar si no hi ha marques. M’empalmo tres de seguides. Mare meva quin disbarat de desnivell a aquestes lçades. En Jimmy i la Bego són al capdamunt d’una. “Va que ja només t’en queda una i ja ets a la carretera dels Àngels”. Ara ja miro el cronèmetre cada dos per tres. Arriba l’última ascensió. Curta. 

Km 48. Puja que pujaràs. Foto: Jaume Font. 
Ara toca baixar i baixar. No sé si el recorregut serà com recordo del mapa que havia vist. Si és així, baixaré de les set hores. Somric i em venen pessigolles a l’estòmac El Camí de les Dones se’m fa llag. Després hi ha la Font dels Lleons fins al Cul del Món, ja en pla.  M’avancen tres o quatre corredors. Però m’és igual. La pujadeta del Cul del Món a la muralla i a Sant Domènec ja la faig més que tranquil. Em sobra temps. Quan queden cent metres veig la Laia. Li agafo la mà. Trepitgem la catifa blava, aixeco el puny i creuo la meta en 6 hores, 54 minuts i 12 segons. Dels més de 200 que hem sortit, alguns s’han quedat pel camí i jo he arribat el 108è. Secundari. Només volia arribar. Em felicita en Gerard, els companys que han fet la Transgavarres, en Carles,  en Josep, en Sergio,... em trobo en Manu, en Llorenç, en Jordi, la Blanca… Hi ha els mus pares, el meu germà, l’Alba, la Magda... Que bé. 

Arribada amb la Laia! Foto: Ferran Soler. 
L’any vinent, a baixar temps! 

Amb els companys. Foto: Gerard Freixes. 

Felicitar també l'incombustible Toti Bes, per la seva descomunal cursa, desotrssant records i aconseguint el seu quart triomf seguit de la Transgavarres.


dilluns, 13 de novembre del 2017

TRANSGAVARRES, PER FI

Ara em toca a mi

Pràcticament des de la sorra de la platja de Palamós fins al cor del Barri Vell de Girona. Pel bell mig de les Gavarres. Qui pot dir que no? Després de tres anys en què no hi he pogut ésser per un o altre motiu, aquest any ha estat que sí. M’he apuntat a la Transgavarres de Klassmark. 55km i 2.000 metres de desnivell positiu, passant per algun dels cims i racons del massís que desconec per complert. És la cursa que després d'aconseguir acabar la OCC (53km i 3.300+) sempre havia volgut córrer (La Trailwalker de 103km va ser una extra exagerat). És la cursa que més enveja em feia veure des de la meta. Veure els corredors que mentre anaven arribant se'ls hi dibuixava un somriure a la boca que trencava la cara flagel·lada per hores d'esforç i duresa. Ara em toca a mi. 



Si no fos un repte, no estaria inscrit. Per tant, endavant. Em vaig acabar de decidir a l’Oncotrail. Allà s’havia de gestionar el quilometratge i el cap. I crec que les dues coses van anar prou bé: Ia competitivitat dels companys va ser una bona dosi de moral. Només caldrà repetir-ho, més o menys. 

La distància, ara mateix, em va enormement llarga. Fa mesos que no faig 30 km seguits. A sobre, un refredat m’ha deixat KO deu dies seguits. Sempre hi ha una bona excusa per dir per avançat per si la cosa no va bé. Ja la tinc. Sí que darrerament havia fet alguna sortida "llarga" (una mitja marató de muntanya i algunes altres de 15km), però just quan feia la càrrega final, és quan el mal de cap, de panxa, de coll i els mocs, em van envair. Feina tenia a fer la feina a la feina... i cap a casa. 


Els tres objectius

Per tant tocarà paciència i anar fent. Només hi ha tres objectius: El primer és disfrutar de l’emoció de la sortida, amb la música tot drap, la pell de gallina i ls nervis d’un principiant. el segon, veure companys ara a davant ara a darrera enmig de la natura i la verdor que ens acompanyarà al llarg del trajecte. El tercer és tocar la glòria a casa. Fer els darrers metres a la meva ciutat, trepitjant la catifa blava, altre cop amb música èpica sortint dels altaveus. Aturar el cronometre i poder dir: sí!

Amb aquestes tres idees al cap, guanyaré! 
Salut, república i Transgavarres.