diumenge, 15 d’octubre del 2017

ONCOTRAIL 2017

Equip femení i masculí.
Inicialment no tenia clar si participar a l’Oncotrail d’aquest 2017. Ho havia fet l’anterior i va ser tan genial que creia que un segon any podia esguerrar l’experiència. Però les últimes curses i excursions m’havien deixat un mal gust de boca que no sabia com treure’m de sobre. L’abandonament a la marató de muntanya del Cap de Creus, una Olla de Núria patint en excés i el fracàs del Chimborazo. I el regust me l'havia de treure l’Oncotrail, empès pels companys d’equip: Tayssir, Albert, Marc, Pere, Xevi O, Xevi M i Enric. I l’acompanyament de l’Olga, l’Anna i la Sara. Com no podia anar bé? Doncs: samarreta taronja, visera a l’inrevés, dorsal i a gaudir.
Sortint de Castell. Foto: Alba Carmona

Jo començava al segon tram (7,6km i 300D+). Entre la platja de Castell i Llafranc. La nostra sortida va ser amb gas fons. Com si no hi hagués cap altre tram pendent. Com si féssim la cursa del carrer Nou, amb la diferència notable que quedaven molts km i molt de desnivell. Buf. No podia seguir els companys. L’Enric, m’esperava i animava. Vaig arribar esbufegant i ben suat. Era impossible que els quatre trams restants jo pugués anar a tota castanya com en aquest. Ja em veia renunciant. Ara però, per sort, tenia descans fins al cinquè tram. 


A punt d'arribar a Llafranc, amb l'Enric. Foto: Sebi Vila.
El cinquè tram connectava la Platja del Racó amb Pals (10,4km i 390D+). El president del Club, en Tobi, feia el seguiment de l’equip femení del club. Ens havia avisat que aquest tram era nou i que hi havia molts km amb sorra. I sí, ben cert. També per sort, no vam anar tant al límit com al tram anterior. Em van deixar posar a davant i el ritme el marcava jo, sobretot a les pujades. Això em donava seguretat. Però es va fer dur. En acabar, em notava amb fred i calor i mig marejat. Podria fer els tres trams que em quedaven? Per sort, tocava descansar fins al vuitè tram. Al cotxe, cap als diferents punts de controls per on anaven passant els companys van beure moltíssima aigua. I un plat de macarrons, cortesia de l’organització.
Amb l'escuder, Enric.
El que era el tram més temut però va anar millor del que esperava. Havíem d’unir el Camp de Cadena a Fitor (11,1 km i 440D+). Els companys portaven molts km a les cames i el motor anava ja bastant justet. Em van deixar anar tota l‘estona a davant a un ritme que era bo per mi i també per ells. Les pujades van passar prou bé. Feia molt de sol però el vent feia agradable el tram. L’any passat també em va tocar aquest tram, i la calor va ser horrible. Vaig arribar eufòric a Fitor. Veia clar que podria fer els dos trams que em quedaven. Compliria el compromís de fer cinc trams (42km i uns 13.50D+). A Fitor, vaig seguir amb l’aigua. Però recordava el caldo que servien els voluntaris i vaig anar-hi de cap. És màgic. Energia per un tub. També una miqueta d’arròs. I cap al cotxe.

Un arrosset i Fitor. Foto: Sara Tardio
Em quedaven els dos darrers trams, que, a més, eren els dos darrers de la cursa. Esperàvem a la cruïlla de Calonge. Quins nervis. Allà vaig veure un munt de conneguts, com també a Camp Cadena. El primer tram er de la Cruïila de Calonge a Vall·llobrega (6,3km i 100D+) i el segon de Vall·llobrega a Palafrugell (7,7km i 120D+). Vaig sortir com un brau enfurismat. En Tobi se m’havia acostat sigilosament i com aquell que no vol la cosa m’havia fotut la pressió a sobre. Va fer un gest amb el canell i em va dir: “Si li foteu una mica el gas, baixareu d’onze hores”. Era el temps somniat per en Pere i algun altre company. I és el que en Tobi ens havia dit abans de la cursa. Deia: “Què t’hi jugues?”. I jo “No em fotis pressió!". Doncs això, a córrer com un beneït. Segurament massa. La resta de companys, excepte l’Enric que sempre va fer els mateixos trams que jo), anaven fosos perquè havien fet els trams més durs de tota l’Oncotrail. Venia un equip a darrera, poc a poc, km a km anava retallant distància. No ho he dit perquè ni m’importava, però aquí anavem tretens. Sempre ens havíem mogut entre el dotzè i el 15è lloc. Però això era secundari. Jo només mirava el rellotge per calcular si podiem baixar d’onze hores.  
Anant fent Gavarres. Foto: Adrià Colomer.
Arribem a Vall·llobrega, i entren dos companys i dos paren. Són els relleu de l’Oncotrail. Teniíem l’altre equip darrera. Per treure emoció, dir que ens van acabar passant. Van anar corrent ja com vam poder. Jo ja una mica just amb l’Enric al costat. Ara ja amb l’obessió del rellotge. Ja flairava la meta mentre es feia fosc. Veiem frontals a dojo a davant. Quan quedaven 400 metres per la meta, veiem la resta de l’equip a davant cridant com bojos “Va, que queden tres minuts per baixar d’onze hores”. Tenint en compte la distància era obvi que ho aconseguiem. Vam treure l’estelada i vam arribar tots a la meta junts, els vuit amb les tres grans suporters, quan quedava un minut i mig per les onze hores! Aconseguit! Sort que amb el presi n’ m’hi havia jugat res. Vam acabar catorzens a 40 segons de l’equip de davant i a uns dos minuts del dotzè lloc. Però això és ben bé igual. Aquests dos minuts els podriem haver guanyat en algun relleu sense error? En algun tram anant més ràpid? Potser haurem acabat rebentant. 
Vam fer-nos la foto abans que el crono posés 11 hores.  
A la meta.
Per fi sortia una cursa bona. En tres trams em vaig sentir molt i molt bé. Quina alegria. Només queda felicitar tots els companys del ‘equip, els acompanyants, els amics que vam anar trobant en els punts de control. També a l’equip de les noies del Club que vam acabar en 12 hores i 10 monuts , en 32ena posició i, sobretot, com a primer equip totalment femení amb molta diferència. donar les gràcies també als organitzadors i als maggnífics voluntaris que fan possible aquesta gran cursa solidaària que recapta diners per a projectes d’ajuda a les persones ue lluiten contra el càncer. Sempre especifiquen perfectament tots els diners recollits i exactament a què es destinen. Xapó.
Les noies.
Finalment, gràcies als patrocinadors que ens han ajudat a poder participar a l’aventura: Càrniques Juià, FotoCiutadans, FisioActua, així com Esports Nabes, Axxon i el Club Esquí Girona. I com no, al Club Trail Running Girona.  
Tot plegat m’ha remotivat.   


divendres, 6 d’octubre del 2017

CAP A L'ONCOTRAIL

Per fi arriba l'Oncotrail. Aquest darrer mes ha estat molt diferent. He fet molts km (uns 180km amb uns 5.100D+) i tot semblava alegria i il·lusió però la última setmana han passat un seguit de fets que podem canviar la història del meu país. Molts catalans han estat colpejats salvatgement per policies espanyols amb una violència desproporcionada. Tot només per voler votar. Ens han deixat quasi un miler de ferits, alguns greus. Però la majoria dels que volíem fer-ho, hem votat. Les fotos i els videos que es van gravar mostren cares d'odi dels policies i un acarnissament desmesurat contra pobles petits on els seus ciutadans tenien les mans enlaire per no respondre a les agressions. També en col·legis electorals de la meva ciutat, Girona. Amb la família vam estar tot el dia al pavelló de Santa Eugènia. Vam tenir sis moments de molta tensió, amagant les urnes on hi havia els vots (sí, surrealista), i corrent unint-nos tots per evitar que entrés la policia per qualsevol de les sis portes d'accés. Erem tants, milers, que no van venir.  Tot el que va passar aquell dia no ho oblidaré ni ho perdonaré mai. 

Policies a punt d'embestir. Foto: Joan Montaner.
Han passat tantes coses que ja ni recordo quins entrenaments he fet aquestes últimes setmanes a part de la sortida de 31km amb molts companys del club per diferents trams per on ha de passar la Oncotrail. Vaig patir massa. Espero que dissabte no sigui així. També recordo moltes sortides a Sant Grau, pujant per corriols desconeguts per mi. Divertits. Un dia que vaig planejar uns 15km a ritme ràpid vaig trobar-me en Josep T. Quin crack. Ni suava. Era un dels seus últims entrenaments per l'Ultra Pirineu.... i ho va fer de nassos. Quin goig ser jove.
La colla que vam entrenar l'Oncotrail. 
Amb els companys d'equip de l'Oncotrail hen dissenyat els relleus per als cent km. L'Enric farà amb mi els 5 trams que tinc adjudicats. Els altres dos companys aniran variant, pero correré amb tots en algun tram: Xevi O, Pere, Xevi M, Tayssir, Marc i Albert. Serà fantàstic. Segurament sóc el més lent i puc pagar-ho perquè aniré darrera amb la pressió de no fer perdre massa temps als companys de grup. Entre els 5 trams em tocarà fer uns 44km i més de 1.300D+. Últimament em fot una mica de mal l'esquena. Espero que no em foti massa la guitza, que porto un any on córrer amb dorsal, i de fet córrer, no m'està anant massa bé. Quines ganes de córrer i ajudar a la Fundació Oncolliga i als malalts de càncer. De fet, la donació econòmica està feta. Sempre han ensenyat a què destinen els diners i això garanteix que els diners els inverteixen molt bé i amb la finalitat adequada.


PD: Em sap greu que aquest escrit estigui massa centrat en un tema que no sol ser motiu en aquest bloc. Però la democràcia s'ha de defensar sempre. El dret a votar per decidir el que calgui. I la violència s'ha de rebutjar sempre. Absolutament sempre. Però que sàpiguen que guanyarem. Que ja estem guanyant. 

I una altra cosa. Qualsevol burla sobre aquest escrit que es faci en cap xarxa social, no el permetré. Directament el bloquejaré. El feixisme no va morir i jo no el deixaré entrar aquí. Que escrigui sol. Que xerri sol. Que piqui de cap contra la paret. 
Manifestació de rebuig a la violència de la policia espanyola a Girona I no s'ens veu a tots. Fotassa: Oriol Batista.
Aquelles cares de por, aquelles imatges de caps oberts ensangrentats, de noies plorant, d'àvies per terra, de gent empesa per les escales, gent estirada pels cabells.... Cop de porra, escopetes disparant bales de goma... pobles on apareixien 80 policies a l'estil robocop per desallotjar trenta persona de davant d'una porta a òsties i amb gasos lacrimògens. Porcs, cabrons. Covards. I el govern espanyol diu que vam fer teatre, que no hi ha ferits, que ... que tantes coses. Poble poble espanyol. quan marxem, els hi desitjo, i si cal els ajudo a fer fora aquesta colla d'energumens que ressorgeixien del franquisme que mai va morir. Les manifestacions de rebuig posteriors i l'aturada de país van ser històriques. I el que queda per venir....
Guàrdia civils impedint el pas a votants. Foto: Aniol Resclosa.
Guàrdia civils impedint el pas a votants.
Votants i policia espanyola. Foto: Marc Martí.
Votants i policia espanyola. 
Gent votant al pavelló de Santa Eugènia. Foto: Aniol Resclosa.
Una votant ofereix una flor a un policia. Foto: Aniol Resclosa. 
Foto: Aniol Resclosa.
Policies i votants. Foto: Joan A. Martí.

No penjo cap foto on es veu violència o sang. La policia espanyola m'ha obligat a barrejar esport i democràcia. No podran res contra un poble, unit alegre i combatiu.