diumenge, 23 de juliol del 2017

LA PORTA DEL CEL

La ruta. Nosaltres vam començar a sota de Vallferrera en direcció a Pinet.
Segurament he esperat massa a escriure el que va passar durant els dos dies de recorregut de la Porta del Cel. Potser m'ha quedat un xic sec i mancat d'emocions. Però la feina mana i no va donar treva fins al darrer suspir. Aquí explico la feliç agonia.


Van fer això començant per Vallferrera i en direcció a la dreta fins a tornar a Vallferrera.

Fa uns mesos ja, en Pere i en Pepe em van plantejar fer la Porta del Cel. Uns 60 km i uns 6.000 metres de desnivell positiu. Si ja he fet maratons de muntanya, curses de 53 km (La OCC de Chamonix- Mont Blanc) i de 103 km (La Trailwalker), per què no? Si en Josep Pera ho fa en 14/16 hores, per què no apuntar-se a una ruta que preveiem en dos dies? Apuntat de caps. A nosaltres tres s’hi van afegir en Nelson, en Tayssir, en Marc, en Xevi i la Carla. L’ignasi va ser un ara sí, ara no. 

I què és la porta del Cel? uneix quatre refugis, a l’estil de Carros de Foc i de Cavalls del Vent. En aquesta ocasió, són els refugis de Certascan, Pinet, Vallferrera i el del càmping de Graus, en un recorregut pel nou Parc Natural de l’Alt Pirineu que passa, també, pel poble de Tavascan.

A punt per començar. 
El circuit porta a qui el realitza al cim més alt de Catalunya, la Pica d'Estats (3.143m). El recorregut passa també per l'estany glacial més extens de Catalunya, l'estany de Certascan. Són aquests cims i els nombrosos estanys els que han donat el nom al circuit. El cel, els núvols, el seu reflex en els estanys i la neu que hi és present en alguns trams fins entrat el mes d'agost, creen la sensació d'emprendre el camí cap a la Porta del Cel. Així ho expliquen a la pàgina web. 

Havia d’agafar-me festa la festa perquè ho feiem un dijous i un divendres. Vam sortir a les tres del matí rumb al refugi de Vallferrera.  En alguns trobades havíem discutit el sentit de la ruta i on parar-se a descansar entre els dos dies. Vam arribar a l’aparcament, a sota del refugi, cap a les vuit. Segurament tard, però era un mal menor tenint en compte que el dia abans havia treballat fins tard i que el Pallars Sobirà no és a tocar del Gironès. Comença l’aventura.

Camí de la Pica d'Estats.

Només de començar ja veig que el meu ritme no és el dels meus set companys. Vaig tancant el grup. La cosa puja sense pietat. Passem el refugi sense ni respirar. Un estany, dos estanys i a pujar la tartera fins al coll de Sotllo. A en Nelson, en Tayssir i en Marc ja els veig lluny. Com tres puntets. Arribo al coll ja amb la calor apretant. Hem pujat molt ràpids i ells ni suen. Quan arribo ja ha acabat el debat. Del coll anirem a la Pica per la cresta. És més ràpid i directe i eviten baixar algun centenar de metres per després tornar-lo a pujar fent una volta. Ell ja fa estona que esperen i tiren per amunt. A la que puc també. No veig on poso el peu per tirar cap a dalt. Penso en la motxilla pesant que pot tirar.me enrera. O sigui avall. Penso en què aviat he d’anara l’Equador a intentar fer el cim del Chimborazo. Em bloquejo. Peu avall. Jo faré la ruta normal. Em sap greu perquè és més llarg i el companys que ja van més ràpid i m’hauran d’esperar més estona. Li dic a en Pere.

Al Coll de Sotllo.

Intento anar ràpid. Però hi ha dues ocngestes de neu molt llargues. Sobretot la segona. Amb passos gelats perquè una roca  no hi deixa passar mai ni un sol raig solar. Poc a poc, que una caiguda em faria lliscar molts metres. I això seria el mal menor. El major no el penso. Supero el tram i a seguir. Vaig buscant els companys amb la vista. Ulls amunt però res. Ara toca recuperar el desnivell positiu perdut. Agafo els bastons i com aquell que fa un quilòmetre vertical, braços junts i endavant i no paro. Amb l vista al camí. Avanço un munt d’excursionistes. Algun gironí reconeix la meva samarreta i m’anima. Veig tres punts taronges al cim del Verdaguer. Al costat de la pica. Són ells! Accelero més.  Jo arribo al Pic Verdaguer (31.31m) en 4 hores i un minut després de sortir del cotxe. I nou minuts més tard ja sóc amb els companys a la Pica d’Estats. El cim de Catalunya! Fem fotos. Els vuit de taronja, mab la samarreta del club. Estic cansat però content. Portem 11 km. No es veu ni un núvols. petits, ens envolten desenses de petits llacs i muntanyes gegants. Catalanes, franceses, occitanes, araneses, aragoneses, tal i fa. Pics desafiants que ens observen com de feliçossom a la creu de la Pica. I els vuit lluint la samarreta del club. 

Al cim de Catalunya.
Anar fent....
Com sempre, sense quasi descansar, toca seguir. Ara cap al primer refugi, Pinet (2.246m). Una baixada ràpida. Pel mig agafo aigua d’un rierol que surt d’una clapa de neu. L’aigua dels rius serà fonamental els dos dies. No sé quants bidons acabaré omplint. Potser catorze o setze. La baixada fins a Pinet es fa llarga. Eterna. A la boca onmés hi tinc una cosa… demanar una coca cola. Arribo bastant trinxat. Una coca cola sisplau! No parlen català. I no en tenen. Mare meva. Doncs un tè gelat…. 
Queda arribar al refugi de Certascan. Queden 13,5km  i uns 1350 de desnivell positiu. 
Al relleu de l’etapa em sona veure dues pujades grosses i una petita. Som-hi! La sortida es fa retrocedint un xic - tornant direcció a Vallferrera- passant per un mur que s’ha de baixar amb una corda i creuant el riu. Anem tots junts una estona per un prat inclinat sense camí. començo a agonitzar. Com poden avançar tant ràpid? Vaig quedant enrera. Cada cop més. I més. 
Arriba una paret, la Pointé de Recós (2.447m). Un mur a superar fent esses. Ells ja son a dalt i parlen amb tres noies. Sento que diuen “doncs al que va darrera no li diguis! Suposo que ens queda una barbaritat. I certament… la baixada és kamikaze total. Impossible frenar. Avall doncs. Poc després una altra dent al perfil de recorregut. La pujada al port de l’Artiga (2.477m) és plena de plaques de pedra gegants. Cada peu que poses és una roca que es pot moure. Segueixo pensant. Com van tant ràpid. De lluny els hi dic que tirin cal al refugi de certascan o no tindrem ni sopar ni llitera.  Que anem molt tard. A la majoria ja noels veure més. 
En Pere es va quedant per anar-me seguint amb la vista. 
I la Carla, que va mig coixa, va amb mi. 
Sempre pujant o baixant.
Ja només quedaria una petita serra en el recorregut d’avui. Però… és un continu puja i baixa. A cada ascens penso, l’últim. I n’hi ha un altre. En toca un amb unes cadenes. Doncs som-hi. I anar fent. Una baixada llarga, una nova pujada i veiem el refugi de Certascan (2.230m). Per fi. Arribo mort. Per penjar les vambes, per dir: mai més. Per no apuntar-me a cap altra aventura. Per no escriure més al bloc….Etc. Coses que passen pel cap. Som els últims. La gent ja ha sopat. Alguns fins i tot dorm. Els guardes del refugi ens donen menjar. Estic tant cansat ue no em ve de gust però sé que ho he de fer: amanida, llenties i canalons. Demà ho tinc clar. Pararé a Tavascan i esperaré que els companys acabin la ruta i em vinguin a buscar en cotxe. La Carla s’hi apunta. En Marc no es troba bé i ha anat de pet al llit sense sopar. Em veig incapaç de res. Tinc les cames de fusta ara, a saber com estaran quan em desperti.

Una dutxa i a dormir. Si és que es pot dir aixi. Ni he vist les estrelles, ni he admirat el l’estany de Certascan. Estic mort. Tinc calor i fed. Les cames irradien dolor. Estic tant cansat que cost relaxar-se per dormir. 




Dos burros i en Pepe.
Em desperto encara cansat. Mentre espero que tots estiguin a punt xerro una mica amb en Pepe mentre fem el tonto amb un burro del refugi. Què coi. Vaig venir per fer la Porta del Cel... doncs a completar la ruta. I penso… perquè no m’hagin d’esperar tant, i si surto abans? Això faig. Començo una mica abans. Arribo al coll del pic de Certascan i els companys ja m’atrapen. Tots menys la Carla. L’espero i mentre els companys pugen al pic (2.852m) , amb la Carla ja baixem cap a Tavascan. 
A l'Estany de Certascan.
Avançar sense parar. 
És la clau. Xino xano. Anem girant-nos i no els veiem. Anem ràpid. Trobo un paravents verd. Recordo una noia que deia quel l‘havia perdut i que si algú el trobava demanava que el deixessim al càmping de Graus. És allà on anem. El carrego. Portem 8km i seguim a davant. La baixada és ara una pista ampla, després d’alguna baixada exigent i de reseguint algun llac, com l’Estany Blau del Mig. 
La Carla comença a córrer com si no hi hagués demà. Caram quines ganes d’arribar que té. Jo vaig fent. Passo per les bordes de Noarre i em diuen que va un xic endavant. És un home de Sant Feliu.  Vaig a bon ritme fins que en una cruïlla, al km11,5, del segon dia, paro a esperar la resta de companys. A veure si resulta que ha passat alguna cosa. Arriben en Tayssir i en Nelson i poc després la resta. Portem el paravents al càmping. Espero que arribi a destí. Cap rastre de la Carla. Anem cap a Tavascan (1.116m) mig penjats de la faldilla d’una muntanya. 


A Tavascan.

Agafant forces a Tavascan.
A Tavascan ens la trobem. Ella para definitivament. Jo, cop sobre la taula. Ho dic públicament: Segueixo! Ens entaulem en un restaurant. Un entrepà i una coca cola, i amunt. Ens queda una paret molt bèstia. I amb tot el sol, el gran garrot de la ruta, en plena eufòria. Per Vallferrera ens queden més de 1.500+, la majoria la primera pujada. I uns 20km. La pujada va castigant pas a pas, amb uns percentatges brutals. S’agraeix cada ombra d’arbre. En Pepe em va esperant i em va donant aigua. Aixì jo no perdo temps agafant-la. Anem agafant líquid de les rieres. Mare meva, quina pujada… Arribo a dalt, amb tots esperant-me pacíficament en un coll, la Collada de la Ribera (2.455m), fent bromes, algun esprint i alguna foto. Jo rient en faig prou. 
Aturada tècnica.
Tirem per avall. quan veiem que no calia, que es podia carenar, ja és tard. Em de pujar altre cop. I aquest cop no calia. Enllacem amb la ruta fregant la Roca Cigalera (2.668m). Casum. Em desvio perquè hoi vull passar per sobre. Penso: 3 minuts. però darrera d’un bony n’hi ha un altre i darrera un altre…. Ara sí. Torno corrent a buscar els companys. Ara hi ha una baixada contundent, una pujada accessible fins al coll de Sellent (2.488m), un parell de refugis lliures, en un terreny corrible però inacabable…. i la glòria! Ens abracem, em tiro per terra, ens fem fotos. Aconseguit!! Hem fet la volta passant pels quatre refugis. Un recorregut ideat per fer-lo en 4/5 dies i acabat en dos.  

A la glòria.

Aconseguit!!

Reflexions en calent n'hi havia moltes. En fred... Paisatges espectaculars, companys increïbles i en un estat de forma envejable i pacients. En arribar al refugi de Certascan trobar quasi una imprudència haver volgut plantar cara a la Porta del Cel. Ara ja penso en tornar-hi, afegint-hi el Pic de Certascan que vaig obviar i poder-li dir al guarda del refugi de Certascan que al final sí que vaig aconseguir completar la volta. La calor em va matar. Com pot fer-me tanta destrossa? Deu fer mal a tothom, però a mi m'exprimeix de mala manera. I l'aigua.... Hauré de mirar com portar tot l'equipament que cal i tenir, igualment, aigua a mà.  Els refugis no son per mi, dormo una miseria i gràcies. I la cresta de la Pica? Un error no haver-hi passat. 

Vaig anar tan cuit que no vaig ni gaudir de les vistes. Intuïa estanys de blau profund, pics desafiants, rieres enfurismades, pujades afilades i baixades de vertigen. Però el tràfec per no fer esperar els companys, en no rendir-me i en completar la Porta del Cel m'impedeixen escriure que vaig gaudir al 100%. Ho deixo en un 95%. Jajaja. 

Ara sí!!!! Cap al Chimborazo (6.310m)!!!! Marxo dimarts!

Preparatius.
Aquí unes fotos més: 

Cap a la Pica. Estany de Sotllo.


Cap a la Pica. Estany d'Estats.

Al Pic Verdaguer.
Restes de l'Estany Blau del mig.

A Tavascan.

Queda poc per Valferrera. 

Cap al Coll de Sellente.


Cavalls.