CAP AL CHIMBORAZO

En unes hores marxo al que és el repte de l’any amb el meu germà: Pujar al Chimborazo (6.310m). Cim més de l'Equador.  Té la peculiaritat mediàtica que les darreres medicions han confirmat que és la muntanya més alta des del centre de la Terra. Per tant és el punt més proper al sol. Més que l’Everest. Tot per la forma “axatada” de la Terra. 

També ve en David, que el coneixem de l’Elbrus. Anem amb el guia d'alta muntanya Xavi Llongueras, que ja ens ha portat al Mont Blanc i a l’Elbrus i que és garantia d’èxit amb les seves peculiars i infalibles regles. Aquelles de:

1.- Primer tornar sans i estalvis.

2.- Passar-ho bé.

3.- Fer el cim.

Estic fent la maleta i sorgeixen els mil dubtes de cada gran excursió. Aquestes o aquelles botes? Aquests o aquells bastons? Quanta roba d’abrigar? Si és a l’Equador, no ha de fer calor? Bé, són més de sis mil metres i allà dalt fa fred a tot arreu.  Nervis venen, nervis romanen, nervis no s'en van. 

I el que falta...

Deixo aquí sota el programa però s’han de tenir en compte dos factors. El primer és que és un calendari flexible i poden variar les coses. I el segon és precisament que una de les muntanyes d’aclimatació pot ser el Cotopaxi (5.897m), la segona muntanya més alta de l’Equador. Pràcticament com el Kilimanjaro. 

És un volcà que està tancat fa uns anys perquè està actiu. Però sembla que en breu el Govern equatorià el pot reobrir. A veure si tenim sort i a més del Chimborazo, podem sumar el Cotopaxi.

Cotopaxi.

(Indicar que el Chimborazo medeix 6.310m però en alguns llocs posa 6.263m. Quina diferència…)

Apa, ens veiem a la tornada!

El programa: 

Pasochoa 4126, Rucu Pichincha 4698m, Illiniza Norte 5116 i Chimborazo 6310m.

25 juliol: Girona: Vol Barcelona- Madrid. Madrid- Quito. 

26 juliol: Ascensió al Pasocha (4164m). Unes 5 hores d’activitat i 520D+. 

27 juliol: Rucu Pichincha (4698m). Unes 4-5 hores i 600D+.

28 juliol: Ascens al refugi de l’Illiniza (4.700m). Al Parque Nacional Los Illinizas. Unes 4 hores per arribar-hi i superar 840D+
Dia 29 juliol: Cim de l'Illiniza Norte (5116m). Sortim sobre les 5:00. Tot seguit remontarem per una aresta de roc. Des del cim tindrem una vista privilegiada de l'Avinguda dels Volcans: Cayambe, Cotopaxi, Chimborazo. Descens fins el parquing i trasllat cap a Baños. Unes 7 hores i 430D+.

30 juliol: Recuperació a Baños.

31 juliol: Refugi Hermanos Carrel (4.800m). Caminada fins el refugi.

1 agost: Ascens al cim del Chimborazo (6.310m). Depenent del temps i de es condicions físiques en que es trobi el grup, sortirem sobre les 11 o 12 de la nit. Farem un camí d'una hora aproximadament fins a l'aresta nord, i d'aquí seguirem amunt fins entrar a la glacera a 5.300m. Segons les condicions de la zona del Castillo agafarem la ruta alta o la baixa per resguardar-nos de la caiguda de rocs. A la part superior una sèrie de rampes de neu i gel, ens duran al principi de la gran travessa a uns 6.000 metres, i que ens durà a la darrera secció de la muntanya i al primer cim, La Veintimilla de 6.200m. D'aquí un petit descens per tornar a remontar fins el cim principal, el cim Whymper de 6.310m el punt més distant del centre de la terra! Unes 12 hores i 1.520D+. El descens el farem pel mateix itinerari. 

2 agost: Dia de marge per si el primer fa mal temps. En cas de que es faci cim en el primer intent, serà un dia per fer el trajecte cap a Quito tranquil·lament.

3 agost: Vol de tornada. Quito- Madrid, Madrid- Barcelona. Girona. 

Chimborazo.

LA PORTA DEL CEL

La ruta. Nosaltres vam començar a sota de Vallferrera en direcció a Pinet.

Segurament he esperat massa a escriure el que va passar durant els dos dies de recorregut de la Porta del Cel. Potser m'ha quedat un xic sec i mancat d'emocions. Però la feina mana i no va donar treva fins al darrer suspir. Aquí explico la feliç agonia.

Van fer això començant per Vallferrera i en direcció a la dreta fins a tornar a Vallferrera.

Fa uns mesos ja, en Pere i en Pepe em van plantejar fer la Porta del Cel. Uns 60 km i uns 6.000 metres de desnivell positiu. Si ja he fet maratons de muntanya, curses de 53 km (La OCC de Chamonix- Mont Blanc) i de 103 km (La Trailwalker), per què no? Si en Josep Pera ho fa en 14/16 hores, per què no apuntar-se a una ruta que preveiem en dos dies? Apuntat de caps. A nosaltres tres s’hi van afegir en Nelson, en Tayssir, en Marc, en Xevi i la Carla. L’ignasi va ser un ara sí, ara no. 

I què és la porta del Cel? uneix quatre refugis, a l’estil de Carros de Foc i de Cavalls del Vent. En aquesta ocasió, són els refugis de Certascan, Pinet, Vallferrera i el del càmping de Graus, en un recorregut pel nou Parc Natural de l’Alt Pirineu que passa, també, pel poble de Tavascan.

A punt per començar. 

El circuit porta a qui el realitza al cim més alt de Catalunya, la Pica d'Estats (3.143m). El recorregut passa també per l'estany glacial més extens de Catalunya, l'estany de Certascan. Són aquests cims i els nombrosos estanys els que han donat el nom al circuit. El cel, els núvols, el seu reflex en els estanys i la neu que hi és present en alguns trams fins entrat el mes d'agost, creen la sensació d'emprendre el camí cap a la Porta del Cel. Així ho expliquen a la pàgina web. 

Havia d’agafar-me festa la festa perquè ho feiem un dijous i un divendres. Vam sortir a les tres del matí rumb al refugi de Vallferrera.  En alguns trobades havíem discutit el sentit de la ruta i on parar-se a descansar entre els dos dies. Vam arribar a l’aparcament, a sota del refugi, cap a les vuit. Segurament tard, però era un mal menor tenint en compte que el dia abans havia treballat fins tard i que el Pallars Sobirà no és a tocar del Gironès. Comença l’aventura.

Camí de la Pica d'Estats.

Només de començar ja veig que el meu ritme no és el dels meus set companys. Vaig tancant el grup. La cosa puja sense pietat. Passem el refugi sense ni respirar. Un estany, dos estanys i a pujar la tartera fins al coll de Sotllo. A en Nelson, en Tayssir i en Marc ja els veig lluny. Com tres puntets. Arribo al coll ja amb la calor apretant. Hem pujat molt ràpids i ells ni suen. Quan arribo ja ha acabat el debat. Del coll anirem a la Pica per la cresta. És més ràpid i directe i eviten baixar algun centenar de metres per després tornar-lo a pujar fent una volta. Ell ja fa estona que esperen i tiren per amunt. A la que puc també. No veig on poso el peu per tirar cap a dalt. Penso en la motxilla pesant que pot tirar.me enrera. O sigui avall. Penso en què aviat he d’anara l’Equador a intentar fer el cim del Chimborazo. Em bloquejo. Peu avall. Jo faré la ruta normal. Em sap greu perquè és més llarg i el companys que ja van més ràpid i m’hauran d’esperar més estona. Li dic a en Pere.

Al Coll de Sotllo.

Intento anar ràpid. Però hi ha dues ocngestes de neu molt llargues. Sobretot la segona. Amb passos gelats perquè una roca  no hi deixa passar mai ni un sol raig solar. Poc a poc, que una caiguda em faria lliscar molts metres. I això seria el mal menor. El major no el penso. Supero el tram i a seguir. Vaig buscant els companys amb la vista. Ulls amunt però res. Ara toca recuperar el desnivell positiu perdut. Agafo els bastons i com aquell que fa un quilòmetre vertical, braços junts i endavant i no paro. Amb l vista al camí. Avanço un munt d’excursionistes. Algun gironí reconeix la meva samarreta i m’anima. Veig tres punts taronges al cim del Verdaguer. Al costat de la pica. Són ells! Accelero més.  Jo arribo al Pic Verdaguer (31.31m) en 4 hores i un minut després de sortir del cotxe. I nou minuts més tard ja sóc amb els companys a la Pica d’Estats. El cim de Catalunya! Fem fotos. Els vuit de taronja, mab la samarreta del club. Estic cansat però content. Portem 11 km. No es veu ni un núvols. petits, ens envolten desenses de petits llacs i muntanyes gegants. Catalanes, franceses, occitanes, araneses, aragoneses, tal i fa. Pics desafiants que ens observen com de feliçossom a la creu de la Pica. I els vuit lluint la samarreta del club. 

Al cim de Catalunya.

Anar fent....

Com sempre, sense quasi descansar, toca seguir. Ara cap al primer refugi, Pinet (2.246m). Una baixada ràpida. Pel mig agafo aigua d’un rierol que surt d’una clapa de neu. L’aigua dels rius serà fonamental els dos dies. No sé quants bidons acabaré omplint. Potser catorze o setze. La baixada fins a Pinet es fa llarga. Eterna. A la boca onmés hi tinc una cosa… demanar una coca cola. Arribo bastant trinxat. Una coca cola sisplau! No parlen català. I no en tenen. Mare meva. Doncs un tè gelat…. 

Queda arribar al refugi de Certascan. Queden 13,5km  i uns 1350 de desnivell positiu. 

Al relleu de l’etapa em sona veure dues pujades grosses i una petita. Som-hi! La sortida es fa retrocedint un xic - tornant direcció a Vallferrera- passant per un mur que s’ha de baixar amb una corda i creuant el riu. Anem tots junts una estona per un prat inclinat sense camí. començo a agonitzar. Com poden avançar tant ràpid? Vaig quedant enrera. Cada cop més. I més. 

Arriba una paret, la Pointé de Recós (2.447m). Un mur a superar fent esses. Ells ja son a dalt i parlen amb tres noies. Sento que diuen “doncs al que va darrera no li diguis! Suposo que ens queda una barbaritat. I certament… la baixada és kamikaze total. Impossible frenar. Avall doncs. Poc després una altra dent al perfil de recorregut. La pujada al port de l’Artiga (2.477m) és plena de plaques de pedra gegants. Cada peu que poses és una roca que es pot moure. Segueixo pensant. Com van tant ràpid. De lluny els hi dic que tirin cal al refugi de certascan o no tindrem ni sopar ni llitera.  Que anem molt tard. A la majoria ja noels veure més. 

En Pere es va quedant per anar-me seguint amb la vista. 

I la Carla, que va mig coixa, va amb mi. 

Sempre pujant o baixant.

Ja només quedaria una petita serra en el recorregut d’avui. Però… és un continu puja i baixa. A cada ascens penso, l’últim. I n’hi ha un altre. En toca un amb unes cadenes. Doncs som-hi. I anar fent. Una baixada llarga, una nova pujada i veiem el refugi de Certascan (2.230m). Per fi. Arribo mort. Per penjar les vambes, per dir: mai més. Per no apuntar-me a cap altra aventura. Per no escriure més al bloc….Etc. Coses que passen pel cap. Som els últims. La gent ja ha sopat. Alguns fins i tot dorm. Els guardes del refugi ens donen menjar. Estic tant cansat ue no em ve de gust però sé que ho he de fer: amanida, llenties i canalons. Demà ho tinc clar. Pararé a Tavascan i esperaré que els companys acabin la ruta i em vinguin a buscar en cotxe. La Carla s’hi apunta. En Marc no es troba bé i ha anat de pet al llit sense sopar. Em veig incapaç de res. Tinc les cames de fusta ara, a saber com estaran quan em desperti.

Una dutxa i a dormir. Si és que es pot dir aixi. Ni he vist les estrelles, ni he admirat el l’estany de Certascan. Estic mort. Tinc calor i fed. Les cames irradien dolor. Estic tant cansat que cost relaxar-se per dormir. 

Dos burros i en Pepe.

Em desperto encara cansat. Mentre espero que tots estiguin a punt xerro una mica amb en Pepe mentre fem el tonto amb un burro del refugi. Què coi. Vaig venir per fer la Porta del Cel... doncs a completar la ruta. I penso… perquè no m’hagin d’esperar tant, i si surto abans? Això faig. Començo una mica abans. Arribo al coll del pic de Certascan i els companys ja m’atrapen. Tots menys la Carla. L’espero i mentre els companys pugen al pic (2.852m) , amb la Carla ja baixem cap a Tavascan. 

A l'Estany de Certascan.

Avançar sense parar. 

És la clau. Xino xano. Anem girant-nos i no els veiem. Anem ràpid. Trobo un paravents verd. Recordo una noia que deia quel l‘havia perdut i que si algú el trobava demanava que el deixessim al càmping de Graus. És allà on anem. El carrego. Portem 8km i seguim a davant. La baixada és ara una pista ampla, després d’alguna baixada exigent i de reseguint algun llac, com l’Estany Blau del Mig. 

La Carla comença a córrer com si no hi hagués demà. Caram quines ganes d’arribar que té. Jo vaig fent. Passo per les bordes de Noarre i em diuen que va un xic endavant. És un home de Sant Feliu.  Vaig a bon ritme fins que en una cruïlla, al km11,5, del segon dia, paro a esperar la resta de companys. A veure si resulta que ha passat alguna cosa. Arriben en Tayssir i en Nelson i poc després la resta. Portem el paravents al càmping. Espero que arribi a destí. Cap rastre de la Carla. Anem cap a Tavascan (1.116m) mig penjats de la faldilla d’una muntanya. 

A Tavascan.

Agafant forces a Tavascan.

A Tavascan ens la trobem. Ella para definitivament. Jo, cop sobre la taula. Ho dic públicament: Segueixo! Ens entaulem en un restaurant. Un entrepà i una coca cola, i amunt. Ens queda una paret molt bèstia. I amb tot el sol, el gran garrot de la ruta, en plena eufòria. Per Vallferrera ens queden més de 1.500+, la majoria la primera pujada. I uns 20km. La pujada va castigant pas a pas, amb uns percentatges brutals. S’agraeix cada ombra d’arbre. En Pepe em va esperant i em va donant aigua. Aixì jo no perdo temps agafant-la. Anem agafant líquid de les rieres. Mare meva, quina pujada… Arribo a dalt, amb tots esperant-me pacíficament en un coll, la Collada de la Ribera (2.455m), fent bromes, algun esprint i alguna foto. Jo rient en faig prou. 

Aturada tècnica.

Tirem per avall. quan veiem que no calia, que es podia carenar, ja és tard. Em de pujar altre cop. I aquest cop no calia. Enllacem amb la ruta fregant la Roca Cigalera (2.668m). Casum. Em desvio perquè hoi vull passar per sobre. Penso: 3 minuts. però darrera d’un bony n’hi ha un altre i darrera un altre…. Ara sí. Torno corrent a buscar els companys. Ara hi ha una baixada contundent, una pujada accessible fins al coll de Sellent (2.488m), un parell de refugis lliures, en un terreny corrible però inacabable…. i la glòria! Ens abracem, em tiro per terra, ens fem fotos. Aconseguit!! Hem fet la volta passant pels quatre refugis. Un recorregut ideat per fer-lo en 4/5 dies i acabat en dos.  

A la glòria.

Aconseguit!!

Reflexions en calent n'hi havia moltes. En fred... Paisatges espectaculars, companys increïbles i en un estat de forma envejable i pacients. En arribar al refugi de Certascan trobar quasi una imprudència haver volgut plantar cara a la Porta del Cel. Ara ja penso en tornar-hi, afegint-hi el Pic de Certascan que vaig obviar i poder-li dir al guarda del refugi de Certascan que al final sí que vaig aconseguir completar la volta. La calor em va matar. Com pot fer-me tanta destrossa? Deu fer mal a tothom, però a mi m'exprimeix de mala manera. I l'aigua.... Hauré de mirar com portar tot l'equipament que cal i tenir, igualment, aigua a mà.  Els refugis no son per mi, dormo una miseria i gràcies. I la cresta de la Pica? Un error no haver-hi passat. 

Vaig anar tan cuit que no vaig ni gaudir de les vistes. Intuïa estanys de blau profund, pics desafiants, rieres enfurismades, pujades afilades i baixades de vertigen. Però el tràfec per no fer esperar els companys, en no rendir-me i en completar la Porta del Cel m'impedeixen escriure que vaig gaudir al 100%. Ho deixo en un 95%. Jajaja. 

Ara sí!!!! Cap al Chimborazo (6.310m)!!!! Marxo dimarts!

Preparatius.

Aquí unes fotos més: 

Cap a la Pica. Estany de Sotllo.

Cap a la Pica. Estany d'Estats.

Al Pic Verdaguer.

Restes de l'Estany Blau del mig.

A Tavascan.

Queda poc per Valferrera. 

Cap al Coll de Sellente.

Cavalls. 

QUATRE SETMANES EN ALÇADA

Després d'una parada d’una setmana un cop acabada l’Olla de Núria, han tocat unes quantes sortides d’alçada pernsant ja en el repte de l’any, la pujadal Chimborazo, a l’Equador. Han estat quatre setmanes que déu ni do amb el desnivell positiu. 

Al cim del Costabona.

La primera setmana vaig anar a Vallter pujant al Pica de la Dona (2.702m) i la Serra de Bacivers (2.695m), mitja volta i cap al Costabona (2.465m) passant pel Roc Colom (2.510m). Arribar al Costabona se’m va fer llarg i tornant em vaig quedar sense aigua els últims 5km. Van ser 21,7km i uns 1.200D+. També vaig fer una volta per les hortes a plena canícula i una visita a la Mare de Déu del Mont pel tallafocs. En total van ser uns 10,7km i uns 820D+. Al tallafoc fas quasi 600D+ en 1,7km. I a la baixada de prop de 5km es disfruta com un berro. Això sí, vigilant els turmells.

Amb Mossèn cinto al Mont. 

A la segona setmana vaig tornar a Vallter. En arribar plovia molt. Deseperat. Vaig sortir sense motxilla ni aigua ni res cap a la portella de Mantet. Només un paravents. Plovia i el vent era gelat. La gràcia era fer aquest tram molt ràpid i tornar cap a casa. Almenys hauria fet quelcom. Fer més era una imprudència. Són 1,4km al 21% que et dona 250D+. Glaçat vaig arribar a dalt amb el millor temps que he fet mai en aquest segment i vaig tornar avall. Al cotxe, va sortir el sol. I després algun núvol. Em vaig equipar i cap al coll de la Marrana, Bastiments (2.881m) i Freser (2.834m). El temps anava canviant. Però direcció al Pic de l’Infern vaig perdre la visera, feia fred, vent i a la cara em picava una mica de calamarsa. Millor no jugarme-la. Vaig decidir baixar i tornar cap al cotxe. Impressionant veure tants i tants isards i… nou marmotes. Ja n’havia vist però mai tant a prop. El vent se’n duia el meu soroll i no s’adonaven del meu pas. Al coll de la marrana tornava a fer “bon temps”. I vaig fer una pujada ràpida al Gra de Fajol (2.714m) i ja si, cap a casa. Al final, la ruta va acabar amb uns 16,4km i uns 1400D+. I amb aigua de sobres. 

Al Gra de Fajol. Feia fred.

Vaig completar la setmana fent unes voltes per la Devesa i una excursió amb el meu germà al Pic Culfreda. De fet se n’encadena tres, de Culfredes. El Pic de Culfreda, el Culfreda Central i el Culfreda NE. El més alt fa 3.034. Els altres fan 3.032 i 3.028. Es va d’un cim a l’altra per una cresta que, aquest cop, no em va provocar cap pànic. Al revés. La pujada és bastant accessible. Set km sense patir gens, amb una mitjana d’un 13% i els tres últims sí, ja pur Pirineu, un cop superat el Puerto de Madera, eren més durs. hi havia una pujada per unes roques totalment cegades pel constant vent que sembla que trepitgessis ganivets perquè estvaven sueltes. Milers. Allargassades i afilades. Eren 1,2km al 25%, amb un tram d’uns 400 metres que és una bogeria, al 35%. La baixada va ser molt divertida, gravant videos i fent alguns esprints. La ruta va sortir per 20km i uns 1500D+ i tres 3000 més a la butxaca. Aquí van tres fotos. Al final del text n'hi ha alguna més.

Pel Culfreda. Fotos: Josep Carreras.

La tercera setmana va ser un xic de “baixada”. La calor mata i la feina remata. O sigui no podia fer massa res que no fossin tecles i tecles. Només van ser dues sortidetes. Una volta per la zona del Ter passant per Salt, Bescanó, Sant Gregori i la Nestlé, amb uns 14,1 km i una altra pujada a la Mare de Dé del Mont altre cop pel tallafocs. Tenia les cames de fusta encara per la pujada al Culfreda però vaig rebaixar un xic el temps de la setmna anterior. Van ser 10km i uns 820D+.

De nou, amb Mossèn cinto al Mont.

Finalment, la quarta setmana. Aquesta la deixo per explicar un altre dia. Només dir que primer vaig anar a fer voltes per la Devesa i que ja vaig reservar cames per fer la Porta del Cel. Una ruta per cinc refugis del Pallars Sobirà espectacular. Passa per la Pica d’Estats (3.143m) i fa uns 60km i uns 5.800+. Brutal i molt ben acompanyat. La quantitat d’històries a explicar mereixen un escrit a part. També l’explicació del gran repte de l’any. El Chimborazo (6.310m o 6.268m. No hi ha nassos que es digui una sola alçada????). Marxo el 25 de juliol amb l’intenció de fer cim l’1 d’agost. 

Més fotos de l'excursió al Culfreda (3.034m), meves i del meu germà: