dissabte, 27 de maig de 2017

MARXA DE FORNELLS DE LA SELVA

Han passat ja alguns dies des de la decepció del Cap de Creus i, inicialment, no em tornava a posar un dorsal fins al 28 de maig, per anar a la cursa del Pa amb Tomàquet de Santa Coloma de Farners (nom estrany per una cursa, però ja he vist de tot i resulta que es perquè es fa una Fira). Abans però, i pràcticament sense pensar-ho em vaig acabar apuntant a la Marxa Popular de Fornells, de 15km, amb poc desnivell però alguns corriolets macos. Segurament em vaig inscriure perquè aquell diumenge m'hauria fet mandra sortir a entrenar per la calor i el cansament acumular de la feina. Amb un dorsal, tocaria anar-hi i sumar km sí o sí. En Juli i en Toti em van acabar de convèncer.

Allà abans de sortir en trobo en Toni, en Charles i conegut del Club Atletisme Girona i xerrem una estona. Una mica d'escalfament amb en Toti i en Charles i cap a la línia de sortida. Abans però, una foto amb l'Elton, fill d'un professional de l'equip Movistar de ciclisme que està corrent el Giro. El nano és de l'escoleta del club i s'ho pren molt seriosament.  

Amb en Charles, l'Elton i en Toti.
A l'arc de sortida sento com l'speaker, en Carles, em cita om un dels favorits. Boig! Què dius! jajaja!! Amb el desànim que porto a sobre, feina tindré a acabar amb dignitat! Sigui com sigui ja m'ha posat pressió. Sortida, els primers metres a tota castanya. Pràcticament darrers d'en Toti. Som un grap de set. Jo enganxat a darrera. Fem un km i la cosa segueix igual. A partir d'allà però, he d'anar afluixant poc a poc. Cada km em passa un corredor, com en Llorenç. I si en un km no m'en passa cap, al següent són dos. 


Sortida. Pràctiament l'´únic moment en què vaig anar a davant.
La primera part del traçat permet anar molt ràpid, amb pistes amples i un km recte on el sol pica massa fort. La segona part és la divertida entre boscos, serpentejant, amb pujadotes i baixadetes i on m'adono que les cames segueixen sense anar. Què serà de mi a l'Olla de Núria? Em passa en Charles... i altra gent. Només tinc una cosa al cap: fer els 15km. Arribo a meta el 23è. Ben suat i amb el cap a l'Olla, tot i que encara hauré de fer la Pa amb Tomàquet. En David m'explica el grapat de corriols que empalmarem a Santa Coloma. Tots amb noms curiosos que mai seré capaç de recordar. 


El que toca a Santa Coloma
I res, ara cap a Santa Coloma (21km i 1.200D+), a fer, com pugui, l'última cursa de la lligueta Selvàtika. He vist que són quatre grups de pujadetes passant per Farners i Artimon, entre altres) i només tres avituallaments (ai la calor). Però bé, a l'Olla tot això ja seria molt. Allà: cap avituallament. Ho has de dur tot a sobre. L'aigua i la força física i mental. Ja explicaré com he sortit viu de la capital de la Selva....

dimarts, 9 de maig de 2017

UN SOMNI TRENCAT

Diuen que a tothom li ha passat alguna vegada. I ara m'ha tocat a mi. Plegar en una cursa. Som la suma de somnis. I el meu, ara, era fer i acabar la Marató de Muntanya del Cap de Creus (45km i 2.200+). Quatre mesos (des que es van obrir les inscripcions) pensant en aquest dia. Tornar allà on fa tres anys em vaig enganxar de debò a això i rebaixar aquell temps de 7hores i 44 minuts. Era anar del mar al cel, tocar-lo i fer realitat el somni. Però el cel va esdevenir infern. 

Passant per sant Pere de Rodes. Foto: Alba Carmona.

 Vaig sortir bé del port de Roses. La pujada fins al castell de sant Salvador de Verdera (682m), va ser com havia de ser. Envoltat de gent, un rera l'altre i anar sumant desnivell. La cara empapada de suor. M'havia de parar a treure'm les ulleres per eixugar-me la cara. El sol picava fort i la primera ombra la recordo al km7. Passar per aquells quinze metres va ser com un respir. De lluny veia l'Esther i en Charles. L'Albert, en Carles, en Xevi, en Tayssir i en Guillem ni els veia. Des de la carena prèvia al castell ja veiem el Port de la Selva. Molt lluny. Quasi a l'infinit. Un cop al castell, cap a km11, tocava un bon descens d'uns tres km amb una petita parada a l'avituallament de sant Pere de Rodes. 

Passant per Sant Pere de Rodes. Foto: Mireia Martin.
Allà m'esperava la família. I alguns amics. Baixant de sant Pere de Rodes, com un coet, vaig trobar-me l'Esther i en Charles. Quin descens.... Com m'agrada saltar com un kamikaze amb el terreny blincat cap per avall. No sé quanta gent vaig avançar però desenes. Cap al km14 passaàvem per la Selva de Mar. La connexió amb el Port de la Selva es feia per un carril bici. Fa tres anys hi havia passat a tota castanya amb en Carles, fet que després probablement vaig notar i patir. Aquest any any vaig afluixar. Expressament. Em van passar grapats de corredors. Feia vent en contra i el sol escalfava de valent. Jo anava ben hidratat. Cada quart d'hora un parell de glops i una gominola, com a mínim, a més dels plàtans i tot el que podia als avituallaments. 

El carril bici se'm va fer etern. L'Esther em va atrapar i em va preguntar quan quedar pel Port de la Selva. Dos km li vaig dir. Però, en realitat jo ni ho sabia. Tenia al cap el patiment que em quedava. No disfrutava. Havia de superar quatre grans ascensions més amb aquella calor? La motxilla em molestava i em pesava. Les cames em començaven a pesar psicològicament. Rellotge en mà, anava molt bé de temps. Al Port de la Selva (km 16,5), m'esperava en Pere. M'havia de donar unes altres vambes. Però ja tenia el cap a un altre lloc. I no vaig fer el canvi. Eren unes vambes amb molta més sola i amortiguació, ideals per no carregar les cames i pel terreny que venia. Ja li vaig dir que no anava fi. L'Esther em va dir que plegava. No! A poc a poc i anem fent. Venia de fer més de 300km en bici a Mallorca... I va tirar amb en Charles. Poc després sortia jo a darrera. A l'Esther ja no la veuria fins a Cadaqués. 

A dalt de Cala Tamariua. Foto: Oriol Batista.
 Vaig passar per cala Tamariua, amb una pujada per arribar-hi una altra per sortir-ne. El cap cada vegada donava més voltes. La suor regalimava pel front, les galtes, el coll. M'avançava tothom. Sant Baldiri de Tavallera (125m) era al km 21. Altres anys hi havia hagut algun avituallament, que m'hauria anat molt bé, però aquest any no. Havies d'anar fins a Cadaqués des del Port de la Selva per trobar-ne un altre. Uns 13,5km. potser massa. Em rondava pel cap plegar. Era com una ganivetada per mi mateix. Però no tirava. Corria absolutament sol. Ningú a davant ni a darrera. De tant en tant apareixia algun corredor per darrera que m'acabava avançant. Em vaig trobar en Manel. Corria un tram al costat d'un company per ajudar-lo. Gràcies pels ànims, ja veus com vaig acabar, no enganyo mai. 


Camí de Sant Baldiri de Tavallera. Foto: Josep Maria Montaner/ Nació Muntanya.

Al km 22 vaig decidir que no seguiria. Com vaig poder, ho vaig dir a la família per telèfon. M'haurien d'esperar a Cadaqués. tocava anar fent fins arribar-hi. Havia de superar el Puig Bufadors (430m). En va passar en Jose, ell ben tranquil, que era un entreno suau per un gran ironman. També em va dir per acompanyar-me una estona. Gràcies per intentar-ho. Com vaig dir, estava passant per un mal moment i necessitava estar sol. Caminava a ritme suau i mirava el paisatge mentre em seguien avançant corredors. 

De sobte, vaig veure en Charles a terra, Amb molt mala cara. No volia moure's. Amb un altre corredor vam aconseguir que s'aixequés i em vaig quedar amb ell. Vam anar caminant i aturant-nos. No teníem altre remei que arribar a Cadaqués. Ell semblava que no podia. A dalt del Puig de Bufadors veiem les casetes blanques de Cadaqués. Però haviem d'aconseguir-ho. Em trobava perfecte. Podia seguir un cop arribat a Cadaqués, però sense motivació ni ritme. Qui sap si hagués seguit com hauria acabat. No ho sabré mai. Un descens xino xano i retirada dels dos al control de Cadaqués. L'Esther, allà també va plegar. Com molts altres, ens van explicar des de l'organització. Hi havia molta gent, coneguts, família, amics. Tothom preguntant. No em sortien les paraules. Bloqueig, deia jo. Vaig veure passar l'Andrea... enhorabona, finisher! Al cotxe amb 29km a les cames i cap a casa. 

El tram de la cursa que faig fer.

 L'Albert plegaria més endavant. En Guillem, en Carles, en Tayssir, en Pera i en Xevi, van arribar a la meta amb un temps extraordinari. I en Marc! I en Toti, què dir...tercer enmig d'una constel·lació d'estrelles. Bes-tial. 

Sí, tothom m'anima. Que si el cap de Creus segueix allà, que si a tothom li ha passat alguna vegada, que a pensar en la propera cursa, que si sóc un crack, que si va ser un dia dolent, etc. Molts missatges de suport que van evitar que m'enfonsés al sofà tota la tarda de diumenge. 
Sí, gràcies a tots. Però jo volia aquella. El Cap de Creus. El Paradís m'en deu una.

dimecres, 3 de maig de 2017

CAP DE CREUS IS COMING

Finalment arriba una de les curses que em feia més il·lusió d'aquest any, la Marató del Cap de Creus (45km i uns 2.200m+). M'hi vaig apuntar estant de viatge a Portugal. Per sort, estava l'hotel quan van obrir les inscripcions perquè van volar en 40 minuts. Serem uns 400 afortunats en una cursa on  l'empremta de Klassmark és garantia de diversió i d'espectacularitat en la ruta i el paisatge: el Paradís.  

Va ser en aquesta cursa, l'any 2014 quan em vaig estrenar en una marató de muntanya. La sortida va ser prop d'un km més endins del previst perquè feia massa vent. Vaig patir el que no està escrit a partir del km30. Només vaig arribar perquè al costat hi vaig tenir un company fidel, en Carles, que amb la seva presència em va anar estirant fins a meta. La calor i, possiblement, la inexperiència van convertir aquella cursa en una aventura molt més dura del previst. Vaig arribar fregant les vuit hores i amb la família desesperada perquè no arribava mai.
Aquest 7 de maig no hi ha massa més objectius que no siguin arribar sense aquell mateix patiment.... i si pot ser rebaixant aquell temps, ara que tinc ja més experiència. Per això hi seré. Per treure'm aquella l'espineta.


A la cresta camí del castell de Verdera, l'any 2014. Foto: Bookeh.

L'estratègia pot semblar inversemblant: A les pujades - el meu punt dèbil- no forçar; i a les baixades- el meu punt fort- tampoc. D'aquesta manera tindré cames per anar fent sense rebentar a l'última part del recorregut. Sobretot de Cadaqués a Roses, passant per la pujada a sa Cruïlla, però sobretot al Pla de les Gates, on el sol pot apretar de valent. Allà és on va caure sobre mi, tota la dursa d'una marató de muntanya. 

Òbviament però, la pujada més "bèstia" és la primera, fins al castell de Sant Salvador de Verdera. Comencem a Roses, a cota zero sobre el desnivell del mar i al km 11, serem a 682 metres. Això tenint en compte que la pujada comença al km5. I durant la marató, més pujades: Sant Baldiri de Tavellera i el Puig de Bufadors, per exemple.
Si tot funciona com crec, rebaixar les vuit hores de fa tres anys, sortirà sol.  


Amb en Carles, camí del Port de la Selva, l'any 2014.

Els darrers mesos, han estat plens d'entrenaments, molts pensant en el Cap de Creus. Potser no he fet cap sortida llarga. Màxim una de 33km on vaig empalmar el Calvari, els Àngels i Sant Miquel, la Hostrailric de 26km i tres o quatre sortides de mitja marató, passant sempre pels Àngels. També hi ha hagut molt de pla. Moltes hortes i carrils bici per sumar i sumar km. I alguna visita a la zona del Puig d'en roca, els boscos de Taialà i els Ocells Perduts. En dos mesos, uns 370 km i més de 16.000+, tot i que això últim ves a saber, que les aplicacions solen no enganxar-la massa exactament.
I res, quan torni a escriure, tot haurà passat. 

Arribant amb els nebots, el 2014.

(Fixeu-vos que no he parlat de l'esquena 😉).


----
Gener: 9 sortides i 113,9 km (4.075m+)
Febrer: 10 sortides i 137,1 km (4.625m+)
Març: 13 sortides i 176,9 km (9.550m+)
Abril: 12 sortides i 192,9 km (6.910m+)