PUIGDEFROU EXHAUST

El perfil.

 Quan altres anys sentia "Puigdefrou Exhaust" pensava "amb aquest nom tant complicat de pronunciar, ha de ser dura de nassos". I sí que és dureta, sí. O exagerada. Diverses pujadetes en corriols molt drets i una baixada kamikaze. Per sort, l'havia anat a entrenar una setmana abans, per gentilesa de l'organització. Que bé que va conèixer el recorregut. Corres sobre segur. Res a les palpentes ni a cegues.

Entrenament la setmana abans.

Em planto a la línia de sortida de la Cellera de Ter juntament amb altres deu companys del club. Es veU molt taronja. Arranquem. Per davant 17km i 1.200D+. Pim pam. 

Comencem amb uns 400 metres per carrers del poble i dos quilòmetres per una pista irregular. Ara puja ara baixa. Fins al km 2,5. Allà el primer corriol de pujada. Dret com una mala cosa. Tothom a lloc. Un darrere l'altre. A continuació, un petit pla i encadenem un altre corriol molt més llarg. I al meu cervell i apareix el mític "perquè pebrots em vaig apuntar". Vinga mirar a terra i a seguir en fila índia.

Cap al km4. foto: Sebi Vila.

Un altre pla, més llarg i de nou un altre corriol de pujada, més curt. Per fi, un tram llarg planer i en baixada per una pista, on es poden estirar les cames i la mitjana del ritme del rellotge baixa una miqueta. 

Cap al km7 toca una baixada per una riera, que pensava que tindria aigua com la setmana anterior però no, i més corriols de pujada. Ara ja m'ho estic passant pipa per aquests boscos amb diferents tons verdosos, només trencats per algun crit d'algun corredor que em sembla que identifico. Ha de ser l'Enric que anima l'Esther -quedarà segona-. Al km 9 em giro i veig en Charles. Segur que ell també m'ha vist i em vol atrapar. I en Víctor, en acabar la cursa també em diu que en aquell punt em va veure.

Sé que fins al km13 seguirem pujant i que després hi ha una baixada serpentejant i dantesca. He d'arribar a dalt abans que ell. Apreto les dents i avanço algun corredor, mentre l'animo. Són els millors moments. Semblo bo i tot. Em trobo l'Albert tirant fotos. M'encoratja. Sempre va bé una mica de suport. Més ritme. Arribo a dalt. Em giro i no veig ningú. Un got d'aigua ràpid a l'avituallament de la creu que governa el cim i cap avall. El poble es veu petit als peus del Puigdefrou. En uns 4km he de ser allà baix. Quin suïcidi. Que quedin 4 km de cursa i que estiguis al punt més alt del recorregut, ha de voler dir, sí o sí, que el que queda serà un descens de vertigen. Vinga baixar. No veig ningú davant ni darrera. Per tant, a vigilar i protegir els peus i les cames perquè no pateixin cap regirada. 

A punt d'arribar a dalt del Puigdefrou. Foto: Albert Roura.

Últim km pel bosc.

En una frenada noto un dolor darrera del teló. Em paro, coixejo uns 300 metres... I sento com se m'acosta algú. giro el cap i pujo la vista. Entre els trons dels arbres, que m'han servir per agafar-me i fer corbes, veig alguna cosa verda. A córrer de nou. Fort. Avanço un corredor de color blau. últim km, ja més pla, entro al poble i creo la meta. 

Arribada. Foto: Sebi Vila.

L'Albert, en Xevi, en Nelson i en Tayssir m'esperen. Ja hi són fa estona. Esperem la resta de companys i fem pinya mentre l'Esther puja al podi.

És dura sí, però un cop l'has feta, la repetiries. I penso.... i fer-la al revés? Començant pujant per allà on hem baixat? Ha de ser espectacular. He arribat el 44è, en 2 hores i sis minuts. A l'entrenament, amb parades, fotos i tota la pesca havien estat 2 hores i 46 minuts. Una bona matinal, amb els companys, un bosc magnífic a tocar de casa i amb bon regust de boca pel meu ritme.

Amb els companys del club.

 Ara ja toca pensar en entrenaments directament per a la Marató del Cap de Creus (7 maig). Buf. Reso perquè no faci calor. I després vindrà la cursa del pa amb tomata (28 de maig), la següent -i última- de la lliga Selvàtika (després de la del Puigdefrou). I l'olla de Núria (11 juny). A continuació el gran repte... Pujar al Chimborazo. Ja per finals d'any, podria tocar la Transgavarres. Fa anys que vull, però per raons ja explicades abastament, no he pogut.