divendres, 30 de desembre de 2016

BALANÇ 2016

Tanco l'any amb alguns aspectes negatius i alguns positius. Només he pogut fer 888 quilòmetres aquest 2016 amb uns 26.500 metres de desnivell positiu. Són bastants menys del que desitjava però més del que hauria pensat a meitat d'any. Òbviament és conseqüència del trencament i aplastament de vèrtebra de finals del 2015. 

El 2016 ha estat com tornar a començar. A aprendre. Al principi va ser desesperant comprovar com ho havia perdut tot. I com, a més a més, persistien certs dolors a l'esquena. Com a (re)iniciat, em van sortir dolències als peus que vaig anar arrastrant pràcticament fins a tres quarts d'any. Això va suposar visitar alguns fisios. Per sort, el final d'any va ser bastant més agradable. Acabo l'any amb bastantes sortides ja més llargues durant el novembre i el desembre. Fins al setembre, era poca cosa més de cinc quilòmetres. 

Aquest any hi he afegit bici, sobretot a l'estiu, de carretera. Anar en BTT per corriols em fa mal l'esquena. A l'hivern he fet força estàtica.
 

Queda enrera l'any en què hi havia com a mínim una cursa al mes.  Aquest any han estat només quatre: 

Les Vetes: 5km
Batega al Bac: 11km i 520D+
Oncotrail: 44km i 950D+ en 5 trams separats.

Mitja Marató de l'Ardenya: 21km i 700D+

Acabant la Batega al Bac. Foto: Jordi C. Girbau.
Oncotrail acabada.


Amb gent del club, abans de córrer per l'Ardenya.
De cares a l'any vinent, hi ha una mica d'il·lusions en l'escrit. tot comença per la preiscripció a la OCC de l UTMB. Seria tornar a Chamonix a repetir la cursa del 2014, amb 55km i 3.300D+. Una animalada a finals d'agost. Sabré si hi ha hagut sort el 12 de gener, data en què es fa el sorteig. Estic apuntat amb en Jordi. O ens toca als dos, o a cap. En funció del que surti, decidiré què faig els vuit primers mesos de l'any. 

Si fos que sí, segurament m'apuntaria a la marató de la Hivernal de Campdevànol (42km i 2.700D+) i a la del Cap de Creus (44km i 2.200D+). Serien els dos grans entrenaments. Sobretot l primer on hi arribaria molt faltat de km. A la segona ja hi aniria amb més ganes de gresca i intentant baixar el temps del 2014, en el que va ser la meva primera marató de muntanya.  Bé, ja ho aniré explicant. Si no em toca la sort, ja veuré què faig, segurament poca cursa i molta diversió, sumant km sense pressa.

Aquest va ser el meu mes a mes:
Gener: 19 km
Febrer: 48,6 km
Març: 13,2 km
Abril 8,4 km
Maig 78,6 km
Juny: 93,9 km
Juliol: 62,2 km
Agost: 120,8 km
Setembre: 72,1 km
Octubre: 86 km
Novembre: 120,3 km
Desembre: 157 km

dilluns, 19 de desembre de 2016

ARDENYA AMB TOT A LLOC

La mitja marató de l'Ardenya va anar bé. Crec que més bé del que esperava. Vaig començat disparat i vaig acabar fos, com estava previst per un recorregut brutal dels amics de Matxacuca. He esperat uns dies a escriure perquè esperava alguna foto digna. Segurament massa i això m'ha deixat una crònica un pèl seca i freda... Aquí va...

Poc abans de l'inici vaig poder saludar a tots els del club: en Toni, en Josep, en Sergio, en Sergi, en Mario, en Xevi, en Quim, la Marisol... per allà també hi havia en Nelson (acabarà onzè!), la Susanna, l'Oriol, en Narcís, en Marc, en Joan Enric i en Gasau. I Juli, en Txema i en Bassas! Quatre periodistes de diferents mitjans junts... per anar a córrer! També vaig saludar algun dels cracks. En Zoel (acabaria cinquè), en Cani (segon), en Muixach (catorzè) i l'Edu (primer).


Amb companys del club.
Al calaix de sortida estava pràcticament a davant de tot, amb altres del club. Impacte "naranjito". També ho vam fer a l'Oncotrail. Surts sense entrebancs i sense perdre un segon. Adrenalina al màxim, ganes de sentir el tret. Feia molt que no podia notar aquesta sensació. El tret de sortida i a tot drap pel centre de Santa Cristina. Algú crida: "Va Tapi!". Veig els primers molt a prop. El rellotge m'avisa brivrant que ja duc un quilòmetre. Miro.... ai mare, en 3 mibuts i 51 segons. Aflueixo un pèl mentre comencem a resseguir prats i camps. El rellotge torna a vibrar. Segon quilòmetre a 4 minuts i 5 segons. Buf. He d'aixecar l peu de l'accelerador. Decideixo no mirar més el crono. Si vaig bé, perquè m'ha d'espantar el ritme? És important anar prou endavant per evitar possibles taps en llocs estrets.

Comencem tota una zona de sota bosc i les primeres pujades de consideració, amb el terra irregular, algun forat i alguna arrel. Cal estar atent. Em va passant gent que havia sortit darrera meu.Al km 5 no puc evitar mirar el rellotge. La mitja segueix a l'entorn dels 5 minuts el quilòmetre. 


 Anem direcció als Carcaixells, una zona pedregosa que despunta de la massa boscosa.em sembla que passem per algun lloc que desconec i que no havia fet mai. En acabar la cursa sabré que hem passat per la Capelleta, una novetat per fer la prova més dura i allargar l'arribada al punt dels Carcaixellls on altres anys hi havia hagut cues d'espera per pujar.Tot aquest tram se'm fa llarg. Quant més percentatge cap amunt més gent m'avança. Empalmem els Carcaixells amb el Montclar. Tot aques tram es fa lent perquè anem en fila india, sense opció d'avançar i perquè el terreny és prou perillós. Si no es vigila pots caure i fer-te mal. La meva obessió, no caure, que la vèrtebra no deu estar al cent per cent. Un descens ràpid i un tram seguint una riera per una zona molt humida. És un punt on vas creuant la riera i on per força has d posar els peus a l'aigua. Amb en Juli ens anem avançant. Ell tira a les pujades i jo l'aguanta a darrera com puc. A les baixades, qui va a davant sóc jo. Com m'agrada baixar! quan més salvatge millor. Llàstima de la por per l'esquena.

Pugem en direcció a Sant Baldiri. Serà el km 15, hi ha un avituallament i marca un clar punt i apart al recorregut. Comença una baixada de quasi tres km. Mentre pujo darrera d'en Juli em giro, darrera hi ha en Sergio, que sigilosament s'ha anat apropant. No estava mig lesionat? Més pressió. Arribo a l'avituallament i m'hi estic el mateix temps que en Juli. Que no se m'escapi. Gas avall. El primer tram darrera seu. Després em poso davant, és el moment de no mirar res. Avall que fa baixada. Si em posés a pensar coses ni boig aniria jugant-me-la a cada passa. Ara toca no mirar enrera i pensar que en Juli i en Sergio no em seguiran. Quasi a baix hi ha l'Enric i la Sílvia que fan d'animadors. Quins cracks! De lluny em sembla veure en Toni. Carai. No m'ho esperava. M'havia avançat camí dels Carcaixells, allà pel km7. Llàstima que se m'acaba la baixada. L'atrapo i fem uns metres junts. Ja som al pla. 

Altre cop toca resseguir camps de conreu i endinsar-se en la boscuria esquivant arbres. Vaig una estona davant d'en Toni. Però això no s'acaba mai. No tinc gasolina. Fa massa que no faig 21km seguits. No sé si en tot l'any ho he fet. Diria que només un etrenament per l'Oncotrail (28km). Les cames em pesen i el cervell també. I ja no puc baixar el temps de l'any 2013, quant vaig fer 2 hores 22 minuts i 59 segons (encara no sé que hem passat per un tros difrerent, més dur). En Toni m'avança i s'esvaeix. Vaig girant-me no sigui que aparegui en Juli o en Sergio i vaig regulant al llarg del darrer km i mig ja amb el peu fora de l'accelerador. L'única motivació ara és arribar bé i fer-ho en menys de dues hores i mitja. Creo la meta en 2 hores, 29 minuts i 52 segons. Hi ha companys del club esperant-me. I la judit també volta per allà. Que bé, he acabat sencer i no em fa mal res, ni el peu, ni sobretot l'esquena. I el ritme m'ha agradat. Llàstima que a les pujades faig figa. Tocarà millorar aquest punt. 

Recovery.
 Al final, he acabat el 113è dels 321 que van acabar la cursa. A recuperar-se i pensar en altres objectius.

divendres, 9 de desembre de 2016

CAP A L'ARDENYA

Desembre és el mes de la cursa de l'Ardenya de l'AE Matxacuca. Gran recorregut, gran organització i a preu assequible. Aquest any tenia dubtes de si apuntar-me o no, però al final ha estat que sí. Fa anys dos anys que vull fer la Marató i mitja (63km) però, òbviament, ara no toca que diria aquell. Al final, m'ha convençut en Toti i m'he inscrit a la mitja marató, tal com vaig fer el 2013. El 2014 va tocar la marató i la lògica diu què tocava el 2015, que no va poder ser per la lesió a la vèrtebra, ni tampoc serà el 2016 per raons evidents. És aquest dissabte. És ja. Ja em toca treure l'adrenalina d'un tret sortida, avançar gent, que m'avancin amics, picar-se, de pujades salvatges on t'has de posar les mans a les cames, de baixades kamikazes on és més fàcil obrir-se el cap que posar el peu recte, i sobretot, de creuar un arc de meta.

El perfil
Ara mateix, l'única preocupació és una petita llaga en un dit del peu, feta en estrenar unes vambes noves.  Però que aquesta sigui la principal molèstia és tot un luxe. L'objectiu només és acabar. Fer 21km (i uns 830D+) a tot drap no els puc aguantar. Però sempre hi ha aquell segon objectiu amagat, que en el meu cas seria una il·lusió i una sorpresa a lluitar a partir de mig recorregut: Baixar la marca de fa tres anys quan vaig fer la mateixa mitja marató. Aquell cop van ser 2 hores 22 minuts i 59 segons.  Ara tinc menys entrenament a sobre però tinc alguns aventatges que poden ser clau: conec la ruta i porto moltes curses a l'esquena que em fan saber si puc apretar o no i quan puc fer-ho. Una de les claus, serà evitar el tap al km7, en un munyoc de roques on les cues solen ser llargues i pots estar parat algun minutet.


Aquests dies els entrenaments han estat pràcticament tots en pla, per la zona de les hortes ja un pèl més ràpid que fa uns mesos. Alguna de curta (7km) i altres més llargues (15km), també alguna sortida per muntanya, tot i que menys del que voldria. Una això sí, va ser el dia de la Cursa de Muntanya de Girona, on vaig acompanyar en Marc uns km. Va ser divertit. Aviat ja m'atreviré a anar a Sant MIquel i als Àngels des de casa i a Sant Grau. Xino xano, això sí. Amb el canvi de casa, ara tinc més estona d'aproximació i asfalt.

Després d'una bona suada.
El 2017 pinta bé.... si l'esquena em segueix respectant, però tocarà molta força de voluntat.... De moment ja vaig planificant què voldria córrer l'any vinent... amb més il·lusió que cervell .