BALANÇ 2016

Tanco l'any amb alguns aspectes negatius i alguns positius. Només he pogut fer 888 quilòmetres aquest 2016 amb uns 26.500 metres de desnivell positiu. Són bastants menys del que desitjava però més del que hauria pensat a meitat d'any. Òbviament és conseqüència del trencament i aplastament de vèrtebra de finals del 2015. 

El 2016 ha estat com tornar a començar. A aprendre. Al principi va ser desesperant comprovar com ho havia perdut tot. I com, a més a més, persistien certs dolors a l'esquena. Com a (re)iniciat, em van sortir dolències als peus que vaig anar arrastrant pràcticament fins a tres quarts d'any. Això va suposar visitar alguns fisios. Per sort, el final d'any va ser bastant més agradable. Acabo l'any amb bastantes sortides ja més llargues durant el novembre i el desembre. Fins al setembre, era poca cosa més de cinc quilòmetres. 

Aquest any hi he afegit bici, sobretot a l'estiu, de carretera. Anar en BTT per corriols em fa mal l'esquena. A l'hivern he fet força estàtica.
 
Queda enrera l'any en què hi havia com a mínim una cursa al mes.  Aquest any han estat només quatre: 

Les Vetes: 5km
Batega al Bac: 11km i 520D+
Oncotrail: 44km i 950D+ en 5 trams separats.
Mitja Marató de l'Ardenya: 21km i 700D+

Acabant la Batega al Bac. Foto: Jordi C. Girbau.

Oncotrail acabada.

Amb gent del club, abans de córrer per l'Ardenya.

De cares a l'any vinent, hi ha una mica d'il·lusions en l'escrit. tot comença per la preiscripció a la OCC de l UTMB. Seria tornar a Chamonix a repetir la cursa del 2014, amb 55km i 3.300D+. Una animalada a finals d'agost. Sabré si hi ha hagut sort el 12 de gener, data en què es fa el sorteig. Estic apuntat amb en Jordi. O ens toca als dos, o a cap. En funció del que surti, decidiré què faig els vuit primers mesos de l'any. 

Si fos que sí, segurament m'apuntaria a la marató de la Hivernal de Campdevànol (42km i 2.700D+) i a la del Cap de Creus (44km i 2.200D+). Serien els dos grans entrenaments. Sobretot l primer on hi arribaria molt faltat de km. A la segona ja hi aniria amb més ganes de gresca i intentant baixar el temps del 2014, en el que va ser la meva primera marató de muntanya.  Bé, ja ho aniré explicant. Si no em toca la sort, ja veuré què faig, segurament poca cursa i molta diversió, sumant km sense pressa.

Aquest va ser el meu mes a mes:
Gener: 19 km
Febrer: 48,6 km
Març: 13,2 km
Abril 8,4 km
Maig 78,6 km
Juny: 93,9 km
Juliol: 62,2 km
Agost: 120,8 km
Setembre: 72,1 km
Octubre: 86 km
Novembre: 120,3 km
Desembre: 157 km

ARDENYA AMB TOT A LLOC

La mitja marató de l'Ardenya va anar bé. Crec que més bé del que esperava. Vaig començat disparat i vaig acabar fos, com estava previst per un recorregut brutal dels amics de Matxacuca. He esperat uns dies a escriure perquè esperava alguna foto digna. Segurament massa i això m'ha deixat una crònica un pèl seca i freda... Aquí va...

Poc abans de l'inici vaig poder saludar a tots els del club: en Toni, en Josep, en Sergio, en Sergi, en Mario, en Xevi, en Quim, la Marisol... per allà també hi havia en Nelson (acabarà onzè!), la Susanna, l'Oriol, en Narcís, en Marc, en Joan Enric i en Gasau. I Juli, en Txema i en Bassas! Quatre periodistes de diferents mitjans junts... per anar a córrer! També vaig saludar algun dels cracks. En Zoel (acabaria cinquè), en Cani (segon), en Muixach (catorzè) i l'Edu (primer).

Amb companys del club.

Al calaix de sortida estava pràcticament a davant de tot, amb altres del club. Impacte "naranjito". També ho vam fer a l'Oncotrail. Surts sense entrebancs i sense perdre un segon. Adrenalina al màxim, ganes de sentir el tret. Feia molt que no podia notar aquesta sensació. El tret de sortida i a tot drap pel centre de Santa Cristina. Algú crida: "Va Tapi!". Veig els primers molt a prop. El rellotge m'avisa brivrant que ja duc un quilòmetre. Miro.... ai mare, en 3 mibuts i 51 segons. Aflueixo un pèl mentre comencem a resseguir prats i camps. El rellotge torna a vibrar. Segon quilòmetre a 4 minuts i 5 segons. Buf. He d'aixecar l peu de l'accelerador. Decideixo no mirar més el crono. Si vaig bé, perquè m'ha d'espantar el ritme? És important anar prou endavant per evitar possibles taps en llocs estrets.

Comencem tota una zona de sota bosc i les primeres pujades de consideració, amb el terra irregular, algun forat i alguna arrel. Cal estar atent. Em va passant gent que havia sortit darrera meu.Al km 5 no puc evitar mirar el rellotge. La mitja segueix a l'entorn dels 5 minuts el quilòmetre. 

 Anem direcció als Carcaixells, una zona pedregosa que despunta de la massa boscosa.em sembla que passem per algun lloc que desconec i que no havia fet mai. En acabar la cursa sabré que hem passat per la Capelleta, una novetat per fer la prova més dura i allargar l'arribada al punt dels Carcaixellls on altres anys hi havia hagut cues d'espera per pujar.Tot aquest tram se'm fa llarg. Quant més percentatge cap amunt més gent m'avança. Empalmem els Carcaixells amb el Montclar. Tot aques tram es fa lent perquè anem en fila india, sense opció d'avançar i perquè el terreny és prou perillós. Si no es vigila pots caure i fer-te mal. La meva obessió, no caure, que la vèrtebra no deu estar al cent per cent. Un descens ràpid i un tram seguint una riera per una zona molt humida. És un punt on vas creuant la riera i on per força has d posar els peus a l'aigua. Amb en Juli ens anem avançant. Ell tira a les pujades i jo l'aguanta a darrera com puc. A les baixades, qui va a davant sóc jo. Com m'agrada baixar! quan més salvatge millor. Llàstima de la por per l'esquena.

Pugem en direcció a Sant Baldiri. Serà el km 15, hi ha un avituallament i marca un clar punt i apart al recorregut. Comença una baixada de quasi tres km. Mentre pujo darrera d'en Juli em giro, darrera hi ha en Sergio, que sigilosament s'ha anat apropant. No estava mig lesionat? Més pressió. Arribo a l'avituallament i m'hi estic el mateix temps que en Juli. Que no se m'escapi. Gas avall. El primer tram darrera seu. Després em poso davant, és el moment de no mirar res. Avall que fa baixada. Si em posés a pensar coses ni boig aniria jugant-me-la a cada passa. Ara toca no mirar enrera i pensar que en Juli i en Sergio no em seguiran. Quasi a baix hi ha l'Enric i la Sílvia que fan d'animadors. Quins cracks! De lluny em sembla veure en Toni. Carai. No m'ho esperava. M'havia avançat camí dels Carcaixells, allà pel km7. Llàstima que se m'acaba la baixada. L'atrapo i fem uns metres junts. Ja som al pla. 

Altre cop toca resseguir camps de conreu i endinsar-se en la boscuria esquivant arbres. Vaig una estona davant d'en Toni. Però això no s'acaba mai. No tinc gasolina. Fa massa que no faig 21km seguits. No sé si en tot l'any ho he fet. Diria que només un etrenament per l'Oncotrail (28km). Les cames em pesen i el cervell també. I ja no puc baixar el temps de l'any 2013, quant vaig fer 2 hores 22 minuts i 59 segons (encara no sé que hem passat per un tros difrerent, més dur). En Toni m'avança i s'esvaeix. Vaig girant-me no sigui que aparegui en Juli o en Sergio i vaig regulant al llarg del darrer km i mig ja amb el peu fora de l'accelerador. L'única motivació ara és arribar bé i fer-ho en menys de dues hores i mitja. Creo la meta en 2 hores, 29 minuts i 52 segons. Hi ha companys del club esperant-me. I la judit també volta per allà. Que bé, he acabat sencer i no em fa mal res, ni el peu, ni sobretot l'esquena. I el ritme m'ha agradat. Llàstima que a les pujades faig figa. Tocarà millorar aquest punt. 

Recovery.

 Al final, he acabat el 113è dels 321 que van acabar la cursa. A recuperar-se i pensar en altres objectius.

CAP A L'ARDENYA

Desembre és el mes de la cursa de l'Ardenya de l'AE Matxacuca. Gran recorregut, gran organització i a preu assequible. Aquest any tenia dubtes de si apuntar-me o no, però al final ha estat que sí. Fa anys dos anys que vull fer la Marató i mitja (63km) però, òbviament, ara no toca que diria aquell. Al final, m'ha convençut en Toti i m'he inscrit a la mitja marató, tal com vaig fer el 2013. El 2014 va tocar la marató i la lògica diu què tocava el 2015, que no va poder ser per la lesió a la vèrtebra, ni tampoc serà el 2016 per raons evidents. És aquest dissabte. És ja. Ja em toca treure l'adrenalina d'un tret sortida, avançar gent, que m'avancin amics, picar-se, de pujades salvatges on t'has de posar les mans a les cames, de baixades kamikazes on és més fàcil obrir-se el cap que posar el peu recte, i sobretot, de creuar un arc de meta.

El perfil

Ara mateix, l'única preocupació és una petita llaga en un dit del peu, feta en estrenar unes vambes noves.  Però que aquesta sigui la principal molèstia és tot un luxe. L'objectiu només és acabar. Fer 21km (i uns 830D+) a tot drap no els puc aguantar. Però sempre hi ha aquell segon objectiu amagat, que en el meu cas seria una il·lusió i una sorpresa a lluitar a partir de mig recorregut: Baixar la marca de fa tres anys quan vaig fer la mateixa mitja marató. Aquell cop van ser 2 hores 22 minuts i 59 segons.  Ara tinc menys entrenament a sobre però tinc alguns aventatges que poden ser clau: conec la ruta i porto moltes curses a l'esquena que em fan saber si puc apretar o no i quan puc fer-ho. Una de les claus, serà evitar el tap al km7, en un munyoc de roques on les cues solen ser llargues i pots estar parat algun minutet.


Aquests dies els entrenaments han estat pràcticament tots en pla, per la zona de les hortes ja un pèl més ràpid que fa uns mesos. Alguna de curta (7km) i altres més llargues (15km), també alguna sortida per muntanya, tot i que menys del que voldria. Una això sí, va ser el dia de la Cursa de Muntanya de Girona, on vaig acompanyar en Marc uns km. Va ser divertit. Aviat ja m'atreviré a anar a Sant MIquel i als Àngels des de casa i a Sant Grau. Xino xano, això sí. Amb el canvi de casa, ara tinc més estona d'aproximació i asfalt.

Després d'una bona suada.

El 2017 pinta bé.... si l'esquena em segueix respectant, però tocarà molta força de voluntat.... De moment ja vaig planificant què voldria córrer l'any vinent... amb més il·lusió que cervell .

CONFIANÇA

Passen les setmanes i poc a poc vaig guanyant confiança. Hi ha constància i això aporta confiança. Vaig fent sortides amb més quilòmetres. Ja no són de 5 a 10km sinó de 10 a 20km. N'hi ha pel carril bici de les hortes de Santa Eugènia fins a tocar Bescanó creuant Salt i n'hi ha per les Gavarres.

A punt per resseguir la CMG.

Aquestes són les millors. N'hi ha hagut una amb gent del Club Trail Running Girona i altres amics resseguint la part inicial (20km i 900D+) de la Cursa de Muntanya de Girona (CMG). Va ser una sortida massiva. Una segona en solitari des del Bicentury passant per la Font dels Lleons i el corriol del dipòsit (10,4km i 430D+).  I una tercera amb els km resseguint la part final de la mateixa cursa (14,4km i 650D+) amb alguna baixada a ritme de pànic. Vaig fer-ho amb en Marc i... en Josep Maria. Una caiguda i una regirada de turmell posen en suspensió que pugui córrer la CMG... Ell estava apuntat. Aix. Tant de bo pugui! I així, anar fent sense pressa però sense descansar, vaig sumant km i desnivell.

Sortida resseguint la CMG. Aquí, a la Font de l'Alau.

Tot això combinat amb matins de bicicleta estàtica. Sol ser un dia córrer, un dia bicicleta. Sempre estàtica. És més còmode perquè la BTT i la de carretera les tinc lluny i perquè fa mandra aquests dies en què les temperatures costa que s'aixequin.

A punt d'anar a entrenar. La Noski volia venir...

Cada cop hi ha més ganes de competició! Però amb dignitat. Mentre la busco, segueixo guanyant constància i confiança.

CONSTÀNCIA

Quasi deixats enrera tots els mals, ara toca remuntar poc a poc. Toca entrenar tres o quatre cops per setmana. Com abans. Toca constància. Rutina. Toquen dies de sortides sense estrés, sense buscar ritmes alts (si això és possible quan hi ha segments Strava pel mig). Toca fer bicicleta també. Toca anar fent per un dia adornar-me que estic faig  força distància sense arribar mort a casa. Llavors tornaré a mirar el rellotge. 

He canviat de casa i les Gavarres queden un pèl més lluny. No massa més però si cap a un quilòmetre més endins de la ciutat. Tocarà primer creuar semàfors i carreteres i vigilar cotxes per després poder començar a fer muntanya. Ara per ara, estic anant per les Hortes de Santa Eugènia. Pla com una mala cosa però encara no les tinc avorrides perquè no hi he anat repetidament. Però suposo que ja arribarà. Llavors sí o sí, tocarà, de nou, fer Gavarres. Corriols impossibles. Arribar a casa ensangonat de braços i cames per culpa de branques espinoses a banda i banda del camí. Suat i rient.

Cursa de Muntanya de Girona 2014 (27km). Foto: Josep Carreras.

Per fer net de tot, he decidit no apuntar-me a la Cursa de Muntanya de Girona (20 de novembre). Fa ràbia perquè en tenia moltes ganes. Però vull tornar a córrer competint net de dolors. Ja prou d'arribar cascat a meta patint des de la meitat de la cursa per una molèstia. 

Marató de l'Ardenya 2014 (43km). Foto: Merrell.

La il·lusió seria poder anar a l'Ardenya (10 de desembre), veuríem quina distància. Però la primera cita que em marco és la Hivernal de Campdevànol (19 de febrer). Ja veuria també en quina distància. Tinc bons records d'aquella cursa. 

Hivernal de Campdevànol 2015 (20km). Foto: Merrell.

ONCOTRAIL 2016

Foto de l'equip a l'arribada.

 Ara ja fa uns dies vaig poder participar a l'Oncotrail, una cursa on la inscripció va destinada a ajudar als malalts de càncer i a la Fundació Oncolliga. Cent quilòmetres i 3.000 metres de desnivell positiu per la Costa Brava i les Gavarres. Per relleus. Vuit corredors i en cada tram  n'hi havia d'haver quatre. Vam formar un equip amb la Lluïsa, l'Esther, l'Enric, en Pere, en Xevi, en Sergi i l'Albert. I coordinats pel president del Club Trail Running Girona, en Tobi, que a més ens feia l'assistència, juntament amb en Pere del Club Esquí Girona. Va ser una cursa d'aquelles que mai oblides i que sempre recomanaré a qui tingui dubtes de fer-la.

Em tocaven cinc trams amb l'Esther, la Lluïsa i l'Enric. Eren 42,2 km i uns 1.000 de desnivell positiu. El altres quatre són els que s'haurien d'enfrontar a 58km i uns 2.000 de desnivell positiu. Els autèntics senglars, en Pere, l'Albert, en Sergi i en Xevi. Per mi, era un repte

Poc abans de sortir.

gegant per la meva esquena i els meus peus masegats. Em veia bastant incapaç de poder fer-ho tot. mig parat des de feia mesos i amb algun entrenament on quedava tant enrere que quasi havia de demanar perdó als companys de la jornada.

Em plantava a Palafrugell amb la màxima il·lusió. Això sí. Brutal la gentada que hi havia. Tothom amb els colors del seu equip. Nosaltres, de taronja i negre del Club Trail Running Girona i el logo de Càrniques Juià, l'empresa que ens va patrocinar per segon any consecutiu i ha permès que fossin a la línia de sortida. Hi havia multitud de companys, amics i coneguts. Una llarga llista que m'és impossible de reproduir. 

Sortida a tot gas.

La idea era clara, posar-se a davant perquè amb el tret de sortida no perdéssim ni un segon en començar a córrer. A fe de déu que va ser així. El primer km a tota castanya, seguint els corredors del Mercat del Lleó, que guanyarien amb solvència. Poc a poc vam anar acomodant el ritme fins arribar a la platja de Castell (Palamós) el primer relleu. Havia estat un tram bastant pla amb uns 9,2 km i uns 151D+. El tendó d'Aquil·les es queixaria tots els km del dia, però no val la pena anar-ho repetint.

El segon relleu era de 8,4 km i una trampa per qui no ho conegués. Per sort ho havíem entrenat setmanes enrera. Un perfil amb tendència descendents però amb un munt de pujades curtes i seques que destrossaven les cames.Això feia sumar 268D+. 

Camí de Sa Riera. Foto: David Fajula.

Anava del Puig Son Rich fins a Sa Riera, ja a Begur resseguint molta estona el camí de ronda. Les vistes espectaculars. Per parar-se a tirar fotos. 
Teníem com a animador a l'Enric i anàvem barrejats amb altres equips, com els d'Audi i els del Club Olímpic Farners. La gent que passejava per allà ens animava i aplaudia. 

 Camí de sa Riera. Foto: Tatiana Planellas.

Arribant a sa Riera. Foto: David Fajula.

El tercer tram anava del nucli de Pals a Mas Serra i tenia 7,7 km (139D+). El tenia marcat com el més fàcil. Certament va ser així. Molt pla, pot ser massa i una mica monòton fins pràcticament quan faltaven dosquilòmetres. Em notava bé. Les cames estaven intactes, el cor mai arribava al límit i el cervell el tenia perfecte de moral. Com que no era el més lent de l'equip, podia anar al 80%. Un estalvi molt important per poder gestionar tots les km.

Avituallament ràpid a Mas Serra. Foto: Tobi.

Arribant a Mas Serra. Foto: Tobi.

 

Arribant a Fitor sense samarreta. Foto: Pere Navarra.

El següent tram era el que feia més por perquè ja hi havia bastanta càrrega de km a les cames i ens n'esperaven 10,7 km més. Per postres, era el que tenia més desnivell dels que em tocaven afrontar (368D+). A partir d'aquí d'aquest tram alguns companys van anar canviant els trams previstos per diferents molèsties com rampes o vòmits. Vam connectar el Camp de la Cadena amb Fitor. Diverses pujades contundents que vam anar fent xino xano. Feia bastanta calor, sobretot xafogor, fins al punt que em vaig treure la samarreta. Va ser com la ressurrecció en un moment en què em notava cansat. durant el tram tenia al cap que després ja només quedaria un tram curt i de baixada, que faria com fos.

Al Camp de la Cadena amb en Pere, cap a Fitor. Foto: Pere Navarra.

 I va arribar el darrer tram. De Mas Ribot a Vall·llobrega. Els peus començaven a estar fotuts i algun tram de pedra i baixada van patir bastant. Però tenia la il·lusió de l'arribada gravada al cap. No podia aturar-me ara. Els 6,1km (i només 50D+) els vam fer com vam poder i vam donar el relleu final als companys, que arribarien a Palafrugell poca estona després. 

Completats els 42,2km i 1.000D+. Cansat i content. Foto: Marga Carbonell.

Vam esperar-los tots i vam arribar junts. En 11 hores i 53 minuts. El temps i la posició, divuitens, és anecdòtica. Val a dir però, que van sortir 138 equips i per tant, no es pot dir que anéssim, passejant o molt a poc a poc.

Quina il·lusió l'arribada. Que divertit i espectacular que és córrer en equip. Són les millors curses. M'ho vaig passar tant i tant bé que tot i que havia dit que només participaria un sol any a l'Oncotrail, em faria molta il·lusió poder-hi tornar. No canvio el viscut per res i m'ha reobert el cuc de la competició. Abans però toca tornar a lloc el tendó d'Aquil·les.

I sobretot, agrair a tots aquells que m'han deixat viure aquesta experiència. A Càrniques Juià i al club Trail Running Girona. Al president del Club, En Francesc Tobias, per confiar en mi tot i saber que després de trencar-me una vèrtebra havia perdut tota la forma i que feia uns mesos que anava coix anava coix i no podia entrenar massa. També als companys de l'equip per ser-hi i no discutir la meva presència, la Lluïsa, l'Esther, en Sergi, en Pere, en Xevi, l'Enric i l'Albert. Em va faltar correr algun tram amb l'Albert i amb en Xevi. pot ser un altre any. No sé. Gràcies també a tots els amics que un moment o altre van treure el cap per allà. En Mario, la Meri, l'Ignasi, en Xicu, la Núria, en Charles.... També a l'organització i als voluntaris. Bon marcatge, bons avituallaments, bon recorregut. Perfecte tot! 

Espero no deixar-me ningú. En tot cas, quina aventura! Sé que em surt sec, però l'emoció que no es pot escriure, és a dins meu.

Per cert, no he escrit sobre l'esquena. Va respondre perfecte. Cap problema. Que bé!

El sopar de recuperació, a Calella.

 Per cert, en Tobi ens va ordenar que ens poséssim a primera fila a la sortida. No vam fallar....

 

Gràcies Esther, Enric i Lluïsa!!

MÉS A PROP PERÒ MÉS LLUNY

Tinc com una doble sensació. Contradiccions. Per una banda, noto que milloro. Però per l'altra veig que sóc molt lluny d'on voldria. I quan sembla que m'hi apropo, encara em sembla més lluny. Per un costat diria que continuo progressant adequadament tot i que voldria que anés més ràpid. Passen els dies i puc incrementar els km, però el ritme encara no és el que era i el casament arriba molt abans del que desitjaria. El dolor a la columna encara existeix però el del peu ha pràcticament desaparegut... després de 16 mesos!!!

Al cim del Perdiguero (3.222m).

Crestejant... (Foto: Josep Carreras)

Aquest agost, aprofitant les vacances he pogut anar bastant pels Pirineus i sumar bastant de desnivell. Més de 5.500 metres. Entre les múltiples sortides hi ha l'excursió, caminant amb el meu germà per pujar al Pic Perdiguero (3.222 metres). Tot crestejant van acabant caient altres cinc cims de més de 3.000 metres. Jo bastant més cansat que ell... Amb en Pere C. van encadenar el Pic de la dona, el Bacivers, el Bastiments i el Gra de Fajol i un altre dia vaig tornar al Gra de Fajol per la Coma d'Orri. Hi ha hagut temps també per anar amb en Carles M. al Montseny hi passar per les Agudes i el Turó de l'Home. I com no, moltes Gavarres. Xino xano. I a més, m'han deixat una bicicleta carretera que trec de tant en tant per pedalar. Amb la BTT, pels corriols, la força amb l'esquena per enganxar les rodes de la bicicleta a terra significava massa dolor a l'esquena.

Amb en Pere al Bastiments (2.881m.)

A les Agudes (1.706m.)

Ara sí que estem apuntats a l'Oncotrail amb l'equip Càrniques Juià- Club Trail Running Girona. Serem en Pere, en Sergi, l'Albert, en Xevi, la Lluïsa, l'Esther, l'Enric i jo. Que bé poder participar-hi. L'any passat em vaig trencar la vèrtebra pocs dies abans. No sé encara quants relleus podré fer, però almenys n'haurien de tocar tres o quatre per no "putejar" massa els altres companys d'equip. Queda un mes. Temps per, durant almenys tres setmanes, seguir sumant entrenaments. Fa uns dies en vam fer un. Vam encadenar els trams 2, 3 i 4 de l'Oncotrail. Per mi van ser molts km seguits però era el que tocava. 

Trepitjant terreny "Onco".

Vaig patir massa però en part per culpa meva: molta feina extra el dia abans, dormint poc i sense esmorzar. Van sortir 27km i uns 1.200D+. Una animalada. De la platja de Castell (Palamós) a la cala sa Riera (Begur), passant per Llafranc i Tamariu. Tota l'estona arran de mar i amb una altitud màxima de 301 metres sobre el nivell del mar. Queda clar doncs, que l'acumulació de desnivell es va anar fent a base de pujadetes en un circuit trencacames. Quin patir... Sempre a darrera i a distància del penúltim.... Molt frustrant. Però estic covençut que el dia de la cursa tot plegat serà diferent perquè, el dia abans estaré relaxat, dormiré i esmorzaré. Segur que serà tot diferent.

Després de l'Oncotrail tocarà veure què puc fer. He mirat amb enveja i amb records els companys que van participar a la OCC de Chamonix (Albert i Xicu) i als que ho van fer a la UTMB (Toti, Tina, Lluis, Sergi i Josep). Qui sap si mai podré tornar-hi. Caldria sumar algun punt dels que permeten entrar al sorteig per aconseguir un dorsal. I els punts s'aconsegueixen fent almenys una marató de muntanya de determinades curses. Ara mateix difícil. Molt. Segurament massa, per la meva esquena, per l'any vinent. De moment però... a per l'Onco!! Aquest any sí!

TINC TEMPS

De moment, anar fent. Combinant sortides pels Pirineus amb sortides en pla, ja sigui a les pistes del GEiEG o al carril bici. I algun cop, trepitjant les Gavarres. Sempre poca distància. Quan hi ha muntanya, buscant fer molt desnivell. Quan és en pla, fent sèries i canvis de ritme. Si no puc arribar cansat a casa per la distància, que sigui per la intensitat. Pràcticament mai són més de 10 km.

Arribant al Bastiments. Foto: Jordi Ll.

Entre les sortides als Pirineus, n’hi ha hagut una amb en Jordi anant per la pista del Xalet de Vallter fins al Coll de la Marrana i després primer al Bastiments  i després de baixant, al Gra de Fajol (1000+). 

Arribada a la creu del Taga.

Com puja en Jordi.... També he anat al Taga dos cops des del Coll de Jou (700+). Volia fer-lo tres cop, més però les llagues als peus em demanaven precaució per no empitjorar-les.  Aquest any ja porto dos Bastiments i tres Gra de Fajol Grans. I seran més, segur.

A l’horitzó, no hi tinc res, només anar mantenint el que bonament estic aconseguint (torno a baixar de 5 min en pla ja durant alguns km i les pujaves fer-les un pèl més ràpid cada cop que hi torno uns dies després d’haver-hi passat). Només hi ha una intenció, córrer la Oncotrail amb l’equip de CàrniquesJuià- Club Trail Running Girona (De moment però, encara no ens hem apuntat...). L’any passat em vaig trencar i aplastar la vèrtebra una setmana abans i no va poder ser. A veure si aquest any tinc sort. Seria a l’Octubre. Són 100km per equips, per relleus i per muntanya. Seríem vuit corredors i sempre n’han de córrer quatre.

Tinc temps, espero.

A CÀMERA LENTA

Mica a mica segueixen les sortides curtes. Algunes amb cert desnivell.  Encara vaig a càmera lenta perquè he perdut tot el ritme que tenia, però almenys puc estirar les cames. Aquests dies hi ha molts tallafocs, algun carril bici i alguna sortida per la muntanya, una de les quals amb en Jordi. Hi ha hagut alguna visita als Pirineus i tot. Una al Gra de Fajol per la Coma d'Orri amb en Dani B. veient passar els corredors de l'Emmona, amb l'Eric Moya al cadavant, i una segona també a la zona de Vallter, on amb tot un grapat de companys del Club vam passar pel Gra de Fajol petit i gran, el Bastiments i el Pic de la Dona. Entre els animals de davant hi havia en Coma, en Toti i en Canimas, que només vaig veure a la sortida.  
Els que anàvem més lents vam tenir la sort que la Tina Bes ens va esperar i va aconsellar-nos sobre com fer servir els bastons i com aprofitar els peus quan corres. Sí, així de simple. Posar bé els peus i el cos. De passada, la marca Dynafit ens va deixar provar unes vambes i va venir a correr amb nosaltres en Marc Pinsach, com a "imatge" de la marca. Jo vaig provar les Feline i realment van anar-me molt bé. Aquí unes fotos el dia del test de Dynafit amb el Club:

Aquí unes fotos amb en Dani:

 
De moment segueixo sense objectiu de res. Només evitar que encara perdi més ritme i aconseguir que els dolors al peu i, sobretot a l'esquena - que és una part vital-, acabin desapareixent d'una vegada. Sembla que tot va aminorant i que els ritmes van pujant lentament. Paradoxal, jeje. Però no és tant lent. Tant... que desespera. Veus els companys que van a aquesta i a aquella cursa i jo... frenant-me. És el que toca. 
Ah! També he anat algun dia a les pistes d'atletisme del GEiEG a fer unes voltes. 

M'HAN ROBAT & BATEGA AL BAC & THE MAGIC LINE

Aquest dissabte farà vuit mesos que em vaig fracturar i aplastar una vèrtebra. Encara tinc dolors permanents. I el 2 de juny farà 14 mesos d’unes molèsties al peu que primer semblava fascitis plantar, després tendinitis al tibial posterior i una ressonància diu que és una mena de desgast ossi possiblement degeneratiu. Un dolor permanent caminant, corrent, assegut, dret i estirat.... Tot això m'ha desmotivat i em desmotiva a escriure...

M'HAN ROBAT

Amb en Pere, l'infalible.

Amb en Txema i en Juli.

Em sento mig robat. Com si algú m’hagués mig près expressament la il·lusió. Però no m’he rendit i des de fa setmanes corro trams curts. Molts cops tallafocs. Tres pujadetes amb desnivell i a casa rebentat sense patir més del compte pel peu i l’esquena. Hi ha hagut alguna sortida nocturna amb en Pere i una matinal amb en Txema i en Juli. Estic provant de crear una ruta recta per tallafocs al costat del Bicentury. Seguint les línies elèctriques només hi ha nets els trams de pujada perquè en els trams de baixada està ple de vegetació. Tocarà netejar d’alguna manera. 

BATEGA AL BAC

Aprofitant que mig corro (aguantant el dolor i procurant que no incrementi al peu i l’esquena) em vaig apuntar a una cursa. La Batega al Bac, a Campelles. Encara no sé perquè. Potser perquè era la darrera prova del Campionat de Curses de Muntanya del Ripollès i hi anàvem dinou corredors del Club. I Potser per ganes de sortir a la foto del podi per equips, ja que el Club anava en segona posició. 

A punt d'acabar. Foto: Jordi C. Girbau.

• Em vaig plantejar si fer el Km Vertical o la curta. La primera em va semblar massa destructiva i al final vaig apuntar-me a la curta (11,5 km i 520D+, tot i que el GPS em marcaria 720D+). Ni boig de provar la llarga de 25km i no sé quant desnivell. La cursa... per un paratge preciós per la serra de Montgrony amb el refugi de la Covil a mig camí. Els dos primers km vaig anar bé. Tres de pujada amb intensitat de molèstia a l’esquena. Una mica de pla amb molèstia al peu i una baixada on vaig acabar apretant, amb una barreja de tot, perquè... no sé... m’agrada baixar. El drama van ser els tres km en pla i sobre ciment. Des de la lesió a l’esquena no havia passat de 9 km en cap entrenament i se’m va fer etern, però vaig acabar. I feliç. Després el dinar del Campionat i la foto de la recollida del trofeu per aconseguir la segona posició del Club.jo no tinc cap mèrit. El mèrit és dels companys del Club en les set o no sé quantes proves que s'han fet.

THE MAGIC LINE

Els propers dies seguiré anant al tallafocs del Bicentury a fer camí i.... crear la que vull denominar “The Magic Line”. La idea seria aconseguir fer una línia recta d'uns set quilòmetres o així. Si algú vol ajudar-me serà benvingut.

La línia acabarà essent recta...