METRE AMUNT METRE AVALL: d’agost 2015

L'Elbrus a l'esquerra.

Iniciàvem l’aventura a l’aeroport de Barcelona. Érem deu però un noi ja es va haver de quedar a terra perquè, per error, havia agafat un passaport antic i caducat. Quedava evident que has de revisar els papers deu o dotze vegades per assegurar-te que tot està correcte. Embarcàvem l’Olga, la Mercè, l’Àlex, en David, en Jordi i els gironins: Rafel, el meu pare Quim el meu germà, Josep i jo. També hi havia el guia, en Xavi Llongueras. Ens esperaven dos avions (primer fins a Moscou i després fins a Mineralnye Vody) i un viatge en furgoneta fins a l’hotel d’Azau, un poblet de la vall de Baksam, a la regió de Kabardino Balkaria, al peu de l’Elbrus (5.642 metres). Els dos primers trajectes van ser tranquils i, per nassos, quiets. El tercer va ser una mica temerari, amb un conductor que semblava que perdia el tren, amb música disco a tot drap, avançant les cues de vehicles pel voral de la dreta, fent lliscar la furgoneta a les corbes i, de vegades, envaint el carril contrari si no veia ningú a davant, perquè devia considerar que el ferm era millor. Òbviament, les línies continues a l’asfalt per eren decoració. En arribar a Azau, vam fer un petit volt pel poble i vam menjar. Es tracta d’un petit nucli pensat sobretot per als turistes que tenen previst pujar a la muntanya més alta d’Europa. També per esquiar.

De Terksol a l'Observatori. Foto: Quim Carreras.

PRIMERA ACLIMATACIÓ
L’endemà començava la nostra primera jornada d’aclimatació. També per conèixer-nos una mica tots. Sortíem de Terksol, a uns 2.100 metres d’alçada, cap a un observatori. Seria el dia que fèiem més desnivell, uns 1.200m metres fins arribar a una espècie de balcó des d’on vam poder veure, per primer cop l’Elbrus traient el nas. I tot el seguit de muntanyes del Caucas que espectaculars, amb forma punxeguda i amb geleres per tots els costats, l’envolten amb respecte, des de la distància (hi ha més de 160 cims que sobrepassen els 4.000 metres i 8 que estan per sobre dels 5.000). La major part del recorregut va ser per una pista ampla, amb una cascada en forma de cua de cavall. També vam conèixer el que seria el nostre segon guia, en Tahjir, un noi de la zona. Era el moment per provar la meva tendinitis del tibial posterior. Va suportar bastant bé, la pujada i la baixada. Tot plegat unes sis hores i mitja d’excursió.

Jornada d'climatació.

ARRIBADA AL CAMP BASE

L’endemà tocava pujar al camp base, el Barrels. El coneixia d’un documental d’en Kilian Jornet. Al Barrels hi hauria una mica la decepció. Vam pujar-hi amb dos telecabines i un telecadira que feia una mica de por d’antic que es veia. De fet, un parell de dies després es va espatllar amb gent penjada. Ja estàvem a 3.800 metres d’alçada. S’hi podien observar un munt de refugis en forma de barril i d’altres formes. Desenes de màquines i motos de neu que serveixen per pujar i baixar gent per la falda de la muntanya. Es veia pràcticament el cim, format per dos bonys. El principal és el de l’esquerra.

Maquinària i refugis.

També hi havia multitud d’objectes i ferralla abandonats per tot el “camp”. Restes d’antics refugis, de pals elèctrics, bidons gegants... tot escampat com un abocador. Suposadament baixar-los els deu costar molt. Tant econòmicament com pel seu considerable pes. I esperen a la neu de l’hivern perquè ho amagui tot. Els refugis que segueixen de peus, com el nostre, val més no analitzar-los massa. Era correcte per dins, tot i que vam tenir goteres i si es mira fixament de quina s’aguanten sobre les pedres, fa venir esgarrifanses. De vegades amb una simple fusta posada verticalment, que no fa més de mig metre de llarg i 5 centímetres d’amplada. Però, no es pot demanar massa allà dalt. El primer dia vam aprofitar per pujar una estona fins a un refugi que hi ha un xic més amunt, a 4.200 metres, Prijut Hut, per seguir amb aclimatació

ASCENS A 4.800 METRES

Als mítics Barrels. Foto: Josep Carreras.

L’endemà tocava pujar més amunt per seguir acostumant el cap a les alçades. S’havia d’arribar a les Pastukhov Rocks, a quasi 4.800 metres. Vam sortir en fila. Un darrera l’altra i amb un recorregut pràcticament recte, seguint les marques de la mítica cursa de l’Elbrus Skyrace. El dia havia començat clar però poc a poc es va anar ennuvolant, fins al punt que poc abans d’arribar a l’objectiu del dia va començar a emboirar-se i vam decidir baixar. Millor, perquè em venia mal de cap. Buf. Era mal d’alçada? Semblava que sí. L’endemà ens esperava un dia de relax. De no fer res. Simplement estar a la zona del camp base perquè el cos i el cap seguissin a 3.800 metres d’alçada. Abans d’anar a dormir però va començar a caure una bona calamarsada. Era divertit.Ens vam aixecar de la jornada de descans sense cap gran idea de què fer- Vam jugar a cartes fins que va aparèixer un borratxo, probablement un treballador d’un telecabina que portarà la gent fins als 4.200 metres que havia acabat la jornada. Vam quedar-nos observant l’horitzó a dreta i esquerra, dibuixant amb els ulls les crestes i les irregularitats orogràfiques de l’entorn. També vam anar a un bar del camp base que hi ha i a mirar els mítics barrils amb la bandera de Rússia pintada a la porta. També ens va tocar anar a buscar aigua per cuinar amb garrafes. No exagero si dic que vam transportar 70 litres. No recordo quin altre dia també vam fer una segona operació semblant.

Pujant per la vertical. Foto: Jordi Calmet.

ASSALT FRUSTRAT

Començava la preparació per l’assalt al cim. El primer dels dos possibles dies. Ens havia d’aixecar a les dotze per esmorzar, vestir-nos i cap amunt sobre la una. Vam anar a dormir amb el neguit de pensar que hores després caminaríem, a les fosques, cap al punt més alt d’Europa. Vam dormir poc, almenys jo. I a les dotze ja era de peus. Cinc capes de roba gruixuda, el frontal i cap a esmorzar. Quins nervis no entrava res. Però havia de menjar i beure. Quan quedava mitja hora per començar va començar a ploure. La muntanya que, tot i ser de nit la neu la feia brillar, havia quedat amagada darrera dels núvols. Llamps i trons. Els guies, en Xavi i la Lisa, van decidir ajornar fins a les tres l’intent de pujar. Vam anar a dormir sense desvestir-nos. Ni les botes. A les tres ja no plovia, però els guies van mantenir que era poc probable que si pujàvem tinguéssim èxit. Van deixar-nos anar que a les sis tornarien a mirar la meteorologia. Tot i que ens vam desvestir i que intuïa que no hi hauria opció, no vaig dormir.

SEGON INTENT

Pujant amb el meu pare. Foto: Jordi Calmet.

Per sort, el calendari preveia un segon possible dia d’ascens. Seria l’endemà, 5 d'agost. Aquell dia el vam passar primer aprenent algunes tècniques per saber caure a la neu i clavar el piolet i a la tarda discutint si els guies l’havien encertat perquè feia bastant de sol. Vam tornar al bar. Allà els guies parlaven amb altres guies i gent de la zona. Només havien arribat a dalt tres expedicions. I el més fort. Havien baixat un home mort, un alemany que probablement va patir un atac de cor. Cap al vespre, de nou vam fer l’operació de la nit abans. A dormir aviat, per aixecar-se vestir-se, esmorzar i cap amunt. Aquest cop sí. Abrigat com mai tocava tirar per munt. Tots en fila, poc a poc. Els ulls els tenia fixats en els peus de davant. Quan el peu dret feia un pas endavant, jo el feia també amb el dret. I el mateix amb l’esquerra. I anar fent. Cap als 4.800 metres un company es trobava malament i va haver de baixar. Quin greu. Seguíem cap amunt per sota de l’Elbrus sud. Sense recte fins als 5.000 metres. Allà començava una diagonal que acabava al coll que separa l’Elbrus del cim de l’Elbrus Sud.

MAL D’ALÇADA

Pujant amb la corda fixa. Foto: Jordi Calmet.

Als 5.000 metres vaig començar a notar mal de cap. Inicialment d’aquests com els que solen passar prenent una pastilla. Als 5.300 metres, al coll, ja érem tres els que teníem mal estar. Però l’Elbrus ja es veia a prop. Com si ens reptés. Quedava superar una paret d’uns 300 metres de desnivell amb cordes fixes. La Lisa ens ajudava a enganxar-nos. Vaig arribar a dalt del mur ja no només amb mal de cap sinó marejat. Vam seure una estona. La punxa final de l’Elbrus era allà. Un petit pla i uns metres de pujada. Poc a poc, pas a pas, amb dues caigudes, vaig arribar a dalt, entre llàgrimes d’emoció. No vaig ser l’únic. Ens vam anar abraçant, aixecant els braços. Moltes fotos. L’entorn era espectacular. Ple de punxes muntanyoses que abans havíem vist amenaçadores i que ara quedaven bastant per sota nostra.

Pujant per la paret. Foto: Jordi Calmet.

De fet, tot Europa estava als nostres peus. El somni. L’emoció va esborrar tots els meus mals. Quedava el descens. Quatre passes i de nou, dolor al cap i un mareig ja bastant notori. El petit pla el vaig fer com vaig poder, però notava que no anava recte. Veia un desert blanc i posava els peus sense coherència al primer punt on queien, fos recte o cap a un costat. Tocava el descens de la paret amb les cordes fixes. El guia em va lligar per assegurar-me en cas de caiguda. A mi i a dos més. Em va costar molt arribar fins al coll, a 5.300 metres i jo semblava que anava molt begut. Òbviament sense haver tastat alcohol. Vaig estirar-me. Tothom estava preocupat i donant-me consells. No volia sentir res. Només escoltava el guia. Vaig menjar i beure. Uns minuts més tard, per això o perquè ja havíem baixat uns 300 metres de desnivell em trobava millor. Però vaig fer la diagonal encara lligat. Crec que caminava i em movia prou bé. Ja havíem baixat 300 metres més. Quedava la recta fins a baix. Em notava bé. Molt millor. Ja sense marejos i el mal de cap havia desaparegut. Portàvem ja un tros de baixada quan vaig veure una moto de neus esperant. Ostres. L’havien avisat per mi. S’hauria de pagar-li el servei sí o sí. Per precaució, vaig decidir pujar-hi. Van ser deu minuts d’un descens suïcida. Quin patir. Ja de nou al camp vaig esperar la resta de companys. Van anar arribant un darrera l’altra. Noves abraçades i molta alegria. Ho havíem aconseguit. Només quedava tornar. Marxar d’aquell niu de metalls i objectes voluminosos abandonats. De màquines. I fugíem amb la satisfacció a la butxaca. Ara queda saber què em va passar? És a causa de la manca d’hematies i hemoglobina a la sang que em van detectar en uns anàlisis?