TRAILWALKER

Aquesta setmana era d’impàs, entre la Hivernal de Campdevànol i la Corriols de Foc de Vallfogona que se celebral l‘1 de març. Per tant tinc temps d’explicar alguna altra cosa. Per exemple, que després de mesos intentant-ho finalment he aconseguit inscriure’m a la TrailWalker, una cursa solidària per equips (quatre corredors) en benefici a la ONG Intermón-Oxfam. Són 100 quilòmetres pel carril bici. D’Olot a Sant Feliu de Guíxols. Un autèntic repte no només per les cames i el cap, sinò també pels diners. S’han de sumar 1.700 euros, que són els que es destinen a la ONG. De moment, cada corredor hi posarem 50 euros. entre els quatre participants hi ha en Carles. Els altres dos encara no els conec, en David i en Jordi. Ja arribarà! Ja són 200 euros. També tenim un patrocinador que ens donarà 1.200 euros. Quedaran 300 euros que haurem d’aconseguir amb donacions d’amics o posant-ho de la nostra butxaca. De moment, tenim una donació, de 30 euros, d’en Víctor Ruiz. Genial! Em diu: “he fet una petita donació”. Petita? Brutal! Merci!! A veure si altra gent s’anima. Cadascú que ens ajudi segur que estarà al meu cap en els moments de debilitat durant la cursa. De fet, més que una cursa és un simple repte: arribar. Podeu veure més informació i fer els donatius clicant aquí.

Com deia, tenia uns dies d’entre curses. Precisament he aprofitat per fer una sortida llarga pel carril bici. Vaig sortir amb l’objectiu d’anar a Llagostera i tornar, poc a poc. Eren 43 km. La primera meitat, molt bé, xino xano. El carrilet està farcit de gent. Caminant, corrent, en bicicleta. S’ha d’anar esquivant. Pararé a totes les fonts a beure aigua. Porto una motxila amb aigua i menjar, però si hi ha fonts s’han d’aprofitar. La font de Quart no funciona. Comencem bé. Em trobo la Luisa a Llambilles que m’explica que ha fet 22km per les Gavarres. Una foto junts i a seguir, anar fent. 

A Llambilles.

A Llambilles, com a Cassà i a Llagostera trobaré aigua. El carril es fa llarg, pesat, monòton, però és el que toca. Em tiro fotos corrent. Arribant a Llagostera, just quan he de creuar la carretera, la finestra d’un cotxe s’abaixa. Surt la Carme Martínez, que em tira una foto. Jejeje. I res, poc després mitja volta. Queda tota la tornada. Estic molt bé de cames i de cap. Vaig a un ritme de 6:12/km i crec que el puc rebaixar. 

A Llagostera. Foto: Carme Martínez

 Però de sobte noto un vent infernal en contra. Em tira sorra a les ulleres. Em desquilibra. 

Selfie a llagostera.

Em surten llàgrimes dels ulls. 

He de córrer amb el cap a davant com intentant tallar l’aire. 

No avançava. La sensació era de córrer sobre una cinta. I res, metre a metre, vaig retornant a casa. A l’alçada de Cassà em pita un cotxe blau. Era en Jordi Rabionet!!! Que gran! Tornava d’arrassar a la Marató de les Vies Verdes. Al final, la mitjana serà de 6:19/km pel vent. Però bé, el ritme era el de menys. De fet, encara he anat massa ràpid respecte al previst per la TrailWalker. Hauré de tornar a fer una cosa semblant. Buff que avorrit.

Per cert, des d’aquí, assenyalar que en Joel Jaile, aquell que corria la cursa més dura i freda del món, no només l’ha acabat (9 dies i 22 hores) sinò que ha fet segon. Impressionant. Aquí una foto de l’arribada a meta. Antològic.

En Joel, a l'arribada.

LA HIVERNAL DE CAMPDEVÀNOL

Fa uns mesos l’Ernest em deia “tu nano, m’apunto a fer el Campionat del Ripollès de Curses de Muntanya”. Jo ni sabia què era. Però vaig anar buscant informació. Feia bona pinta, diverses carreres a escollir i puntuables a l’estil d’una petita lligueta. De sis mitges maratons n’havia de fer almenys quatre, ja que les quatre millors serien les que sumarien pel campionat. Pel calendari i altres curses, va tocar escollir quines quatre. La primera era La Hivernal de Campdevànol. Carai quin nom. No la coneixia de res. El poble el veia lluny de casa. Però què coi, compartiríem cotxe. Ni idea de la cursa, ni de la reputació, ni del perfil, ni del paisatge. Enigma i aventura. Uns 20,3km amb uns 1.050D+.

El perfil de la cursa de Campdevànol.

Quedem aviat perquè hi ha més d’una hora de cotxe i a més hem de recollir el dorsal. Amb un pèl de son, cap a Campdevànol, amb la companyia també d’en Robert. Aparquem, recollim el dorsal i anem a fer temps en un bar. S’apropa l’hora. Amb un grau sobre zero, un pèl de fred a les mans i cap a la línia de sortida. Veig que hi ha en Coma, el pontsicà resident a Girona. Aquest anirà fort. Una traca de petard i a córrer. Burro l’últim. Passem per quatre carrers del poble, encara asfaltats i amb lleugera pujada, que coincidiran amb els últims. 
Al km 2,5 comença la festa. Un corriol sobtat saluda els corredors que comencem a posar-nos en fila india i les mans a les cuixes. Cap amunt. Després d’un parell de km torna la suavitat una estona. 

Un descens de vertigen i de nou una paret. Serà així tota la cursa. Ara un corriol en forma de mur cap amunt , ara una baixada picada cap avall. Els descensos són enmig del fang, les fulles, les arrels, les pedres amagades. El perill, la diversió. Fins i tot passem per una clapa de neu de deu metres. Ja puc dir que he trepitjat neu a la cursa. Les pujades serpentegen els arbres de les fagedes. Quin gaudi. 

Normalment vaig en grup. Fins i tot a les baixades se’m fa difícil marxar de ningú, tot i que sol ser el meu punt fort. Quan vaig davant és impossible perdre’s. Les cintes es veuen en tot moment. Passarem pel Pla de la Tomba, Sant Pere d’Auïra, el Pla de Pruners, la Collada de Grats i el Coll de la Batalla. Arribarem a 1.370 metres d’alçada. 

Els avituallaments ben posats i amb voluntaris molt simpàtics. I amb gots. No en vaig veure tirat cap durant el recorregut. tothom correcte. En un avituallament em saluden. Qui era? Més tard, xerraré amb l’Albert, era ell. Salutacions! Com aquell que no vol ja sóc al tros final amb tendència a baixar. Apreto les dents i les cames van al límit però molt ràpides. Lúltim quilòmetre i mig, amb escales i corbes el faig sobre els 3:55 m/km. Déu ni do!! Arribo el 97è dels més de 300 inscrits, tot i que només acaben la prova 230 corredors. 

  

Buf. No me n’adono i aplaudeixo mentre em barrejo amb la gent. Deu ser la manera de felicitar l’organització (G.E.C. i l’A.E. Sant Grau) per tot plegat, Brutal. Unes cerveses, unes olives, xuxeries, pa bimbo amb nocilla i una hamburguesa amb carn ecològica. Xapó.  A la zona d'arribada saludo l'Arnau de Nació Muntanya, que apareix per captar la foto del guanyador de la Marató. Arriben junts en Marc Carós i en Manel Amor. Ah! en David Coma, és tercer a la Mitja, darrera de l'Eric Moya i en Josep Viñas.

Amb l'Ernest i en Robert.

I sense parar, l’1 de març, cap a Vallfogona del Ripollès, a per la Corriols de Foc, la segona prova del Campionat. Ja en tinc ganes i estic convençut que m’ho passaré igual de bé que a Campdevànol. Aquests dies, a Facebook, l’organització de La Hivernal està reben un allau de felicitacions. Jo també ho he fet i la recomanaré de cares a l’any vinent.

El perfil de Corriols de Foc.

CAP A CAMPDEVÀNOL

I de sobte ja sóc a les portes d'una altra cursa. La Hivernal de Campdevànol, aquest diumenge. És la primera prova del campionat de curses de muntanya del Ripollès, on tinc la intencióde participar-hi. M'agrada això d'anar sumant punts i aparèixer en una classificació que s'anirà modificant. El Campionat són sis proves i n'he de fer almenys quatre. A Campdevànol són uns 20,3km i uns 1.050 D+. No està malament. Per sort, segur que calor no en farà. Aquí pràcticament no tindré claca i desconec absolutament el recorregut. Però bé: Un peu davant de l'altre i anar fent.

El perfil i els avituallaments de la cursa.

Quinze dies després d'aquesta cursa faré Corriols de Foc, a Vallgogona,  la segona del campionat del Ripollès. Ja en parlaré més endavant. Tampoc pinta gens malament.

Aquests dies he anat entrenant amb bastanta varietat. Un migdia amb en Carles vam pujar al Matagalls. Ell ho té relativament a prop de la feina i hi anirà cada dimecres per entrar en alçada abans de les Fonts de Xerta, a principis de març. Noi, espero que trobis temps per dinar!! El dia que hi vaig anar amb ell estava ben nevat. Al cotxe estavem a -4 graus (a poc més de mil metres d'alçada). Al cim (a quasi 1.700 metres) no ho sé però a més hi feia vent. Amb poca roba i amb vambes només vaig passar fred en treure'm un guà per tirar fotos. Va ser molt divertit. Al vespre, vaig anar a la nocturna del Club Trail Running Girona. Dia de doble sessió aprofitant que m'havia agafat festa. També per anar als Pirineus amb el meu germà. La intenció era provar material de cares a l'Elbrus i pujar el Bastiments i l'Infern. No obstant, el mal temps ens va fer girar per prudència. La boira no deixava veure més enllà de cinc metres i no valia la pena jugar-se-la. Aquell dia, els diaris van parlar de quatre rescats.... tot això, combinat amb sortides pel carril bici i per la zona de Sant Daniel i les Pedreres.

I res, aquí una ventall de fotos dels meus entrenaments variats. 

Sortida nocturna amb el Club Trail Running Girona.

Selfie amb en Carles al Matagalls.

Cap a la Marrana. Foto: Josep Carreras.

I des d'aquest modest bloc animar molt fort en Joel Jaile Casademont, del Club. Ara mateix lluita contra tot a la cursa més dura i freda del món, la Yukon Artic Ultra, al Canadà, on ha de recórrer 720km arrastrant un trineu de 60 quilos on hi porta el necessari per tots els dies de cursa i suportant temperatures que ja han arribat a -46 graus. Com ell diu, està ben enrampat!

 

TRAIL ROCACORBA

Arribant a Rocacorba. Foto: Dani Gual /Bookeh.

Rocacorba sempre m’havia fet respecte, pel seu desnivell sobtat, de fet em vaig apuntar al Trail Express (20km i 900D+) quasi forçat (els Intrèkkids hi eren tots i després hi havia calçotada). Unes setmanes enrera havia fet el recorregut amb el Club Trail Running Girona en plan relax i el recorregut m’havia semblat espectacular. Em vaig plantar al pavelló de Canet amb prou antel·lació per recollir el dorsal (M’hauria agradat l’opció de recollir-lo el dia abans). Amb en Jordi passem l’estona com podem abans de la sortida i de canviar-nos, xerrant amb molts coneguts i amb una xaranga de fons. 

Anem cap a la línia de sortida. Les previsions marcaven un dia de fred i per primer cop en una cursa surto amb paravents, guants i buf. Acostumo a tenir calor... veurem... Intento situar-me prou endavant perquè en les curses sol haver-hi un tap al primer corriol i no vull que m’agafi enrera. Endavant! Comencen quasi 4 km de pla mentider corrent per pista ampla que va picant cap amunt fins a creuar la Riera de Canet, on haurem sumat uns 80m de desnivell positiu que faig sobre els 5m/km. En Txema desapareix per davant. Caram, com va la gent al principi. A partir d’aquí, un corriol d’escàndol de més de 4km. Algunes cues de corredors, però sense afectar-me massa perquè el ritme del noi de davant és similar al meu. Espectacular ruta resseguint la cinglera a mesura que es va guanyant alçada. L’estimball queda a la nostra dreta i l’organització ha posat alguns cartells advertint del perill. A posar els peus a lloc, doncs. Puja que pujaràs.  El sol pica d’esquena. Buf, ja tinc calor. Em trec els guants. El paravents no puc que hi tinc enganxat el dorsal. Seguim pujant. Sort que sé quan d’acabar la pujada perquè sembla desesperant el desnivell.

Baixant entre el gel. Foto: Marta Barragán.

 Finalment, pedres i pedres. I el cartell “This is Klassmark”, Ja ho podeu ben dir! L’organització s’ha treballat un corriol d’escàndol.  Som a Rocacorba! Acumulem 760m de desnivell positiu. Fa vent. Sort que no m’he pogut treure el paravents. Trec el vas que dur guardat en una butxaca per posar-hi aigua a l’avituallament. Està tot gelat i es fa perillós. Tinc alguna relliscada però les cames aguanten l’equilibri. L’Òscar és allà, com havia dit i ens saludem. Aviat tornaràs a córrer i seràs un animalot! L’organització no hi ha l’avituallament? Segueixo amb el vas a la mà. Comencem a baixar. Tot està blanc i es força perillós. La gent ens va advertint. Serpentejem i veig un noi que cau i va fent voltes de campana. M’aturo però s’aixeca. Diu que no ha estat res i segueix. Jo també. Decideixo guardar el vas. No hi ha avituallament.... Llei de Murphy. Veig l’avituallament i en Jordi que ja m’acollona perquè diu que no arribo esprintant. Grr! Trec el vas altre cop, saludo els que m’ajuden a posar-hi aigua. Cap a la gola i a seguir. M’assebento que s’han hagut de posar més avall perquè el cotxe no podia pujar al cim perquè la carretera està gelada. Portem uns 12km.

Tornem-hi. D’un pèl no em passo de llarg un gir cap a la dreta. De fet, el noi de davant tiora recte. No sé quan se n’adonarà... El crido però no fa cas. Baixem per la riera. Sort que vaig venir-hi fa unes setmanes. Això és el que ha evitat que em perdés, tot i que veig que hi ha un munt de cintes blaves de Mizuno. Suposo que mai es pot seguir el de davant sense estar pendent de les cintes. Iniciem un descents d’uns 4 km per corriols, pistes i creuant la riera que m’encanten. Argh. Flato. L’aigua? Tiro com puc. Respiro prufund, pausat, amb una mà agant el costat on em fa mal. Al final marxa. Canvi de ritme i a baixar com un senglar.

El pla final. Foto: Edu Ferrer.

Em trobo en Txema. No puc esperar-lo segueixo avall que estic gaudint molt. Arribo a baix. Hi ha el segon avituallament però no paro!. Queden uns 3km i són en pla tirant a baixada i per pista (Algú de la cursa de 20km pararà a menjar o beure aigua? No val la pena). Buff. Les cames ja noten l’esforç de les frenades. De reüll veig el taronja d’en Txema. M’atraparà... Va com una moto en pla i jo.. vaig com puc. Queda un km i ens ajuntem. També amb l’Eugènia Miró, que fa la cursa de 12km. És la primera noia. Anem tirant. Ell dos van uns vint metres davant meu. 

  Els últims metres els faig amb en Sergi. Després sabré que és del club. Arribo a la meta en 2 hores 23 minuts i 30 segons, fent els últims 3km a 4:35m/km. Sóc el 106è dels 530 dorsals. Alguns no s’hauran presentat o s’hauran retirat. De fet, llegeixo que un noi s’ha trencat la tíbia baixant Rocacorba, després de l’avituallament. Quatre corredors l’han portat a coll, a relleus. Han desistit de fer un bon temps per ajudar un noi que no coneixien de res però que cridava de dolor. Xapó. Jo acabo content. 

Arribant amb en Sergi. Foto: Muntanyes d'Esport.

He disfrutat moltíssim: el corriol de pujada i tota la baixada són irrepetibles! Llàstima del pla de l’inici, tot i que deu ser bo per estirar el grup i evitar taps al corriol de pujada i, sobretot al pla final, que se m’ha fet llarg i avorrit si no fos perquè anava a mirant a darrera.   

Espero els companys Intrèkkids de  les diferents curses... i a dinar calçots!!! Una menció especial per en Jordi, que ha corregut sense dormir perquè s'ha passat la nit treballant!

La meta. La glòria. Foto: Guillem Casanova.

 Per cert... el Club: 5 podis (amb dues victòries!)!