dijous, 28 de maig de 2015

BATEGA AL BAC. COM HE POGUT




Em planto a Planoles sense pràcticament haver entrenat des de la Trailwalker. Del 18 d’abril al 26 de maig havia sortit tres vegades pel carril bici amb un total miserable de 24km. Tot pel dolor al peu esquerra. Això sí, havia fet una mica de bici. Sé que a la Batega al Bac hi vaig a acabar la prova i poc més, per finalitzar la quarta cursa del campionat del Ripollès i poder formar part de la classificació final. Hauré d'anar al ralentí perquè sé que a mig camí començaré a patir i més val que sigui quan més tard millor.

La cursa comença pels carrers del poble amb tendència descendent fins al km. Allà em creuo amb la Lluïsa. Després hi ha un corriol d’uns 2 km més que anava barrejant-se amb una riera. Un espectador m’anima i em diu pel nom. Caram, és l’Eric Moya. Avui no corre el molt crack. Quin detall venir a animar-nos i que em reconegui! 
A punt per la primera pujada. Foto: SportFoto.
Continuo amunt seguint unes marques curioses: cranis d’animal mort enganxades als arbres, fins que ens quedem aturats. Al davant un tram rocós on s’ha de fer servir les mans per pujar. És la Roca Aguda, un pas molt tècnic. A continuació una estona cap avall per tornar cap amunt fins a la Coma Ermada. Començo a notar dolor al peu. Després d’un tram de pista on puc estirar les cames torna la tendència ascendent fins que topem amb la Covill. Una pujada recta per l’herba que es fa amb les mans als quadriceps. Empalmem amb el cim de la Costa Pubilla, on hi ha dos nois ajudant-ne un altre que està estirat amb rampes en una cama. Mentre carenem trepitjant gespa, puc veure el Pedraforca a la meva esquerra. Brutal. Ha valgut la pena l’esforç i ser corrent per aquí. 
Creuant la riera en un tram de pedretes. Foto: SportFoto.
Un petit descens i nou ascens ara al Roc dels Llamps. Ens espera una baixada de pànic. Un tram de gespa on l’únic camí a seguir és anar recte avall, amb trams del 46%. Arribo a un descans amb les cames molt carregades. Ja no es recuperaran. Em queden 6 km dels quals 4km són de corriols de baixada que faré al ralentí. Poc a poc. Estic molt carregat de les cames i el dolor al peu ha pujat una mica. Baixo més el ritme, mentre vaig "escoltant" què fa el peu. A mi que m’agrada córrer baixant, m’he d’apartar per deixar passar alguns corredors. Creuem un riu on no hi ha altre remei que passar per l’aigua i per acabar una escala terrorífica de pujada.

Al final, aconsegueixo el que era el meu únic objectiu. Arribar a la meta. Amb un temps discret: 3 hores 25 minuts i 25 segons. No calia res més i el dolor al peu no ha sigut excessiu. M’esperen la Bego, la Núria, l’Arki, en Sergi  i en Xavi. Amb aquesta cursa, que he acabat en un lloc més que discret,  aconsegueixo la 22a posició al campionat de curses de muntanya del Ripollès. Fa gràcia. I amb el club hem quedat sisens per equips.
Arribada a la meta. Foto: Núria Gabernet.
Si he de parlar de l’organització, potser dir que els avituallaments em van resultar un pèl escassos, segurament perquè anava dels últims i els de davant s’ho havien polit tot. Això sí, el recorregut i el paisatge, espectacular. Només per això, val la pena tornar l’any vinent. I la bossa del corredor, millor que altres proves.

Amb la gent del club.

dissabte, 23 de maig de 2015

CAP A PLANOLES

Un breu escrit per explicar que aquest cap de setmana correré a Planoles. Concretament a la cursa Batega al Bac (20,1km i 1.450D+). hi estic inscrit des de fa mesos. N'han parlat molt bé i espero que així sigui. És la quarta prova que faig del campionat de curses de Muntanya del Ripollès. D'aquesta manera, si aconsegueixo creuar la meta, hauré completat les curses necessàries per constar a la classificació final del campionat. Un campionat format per sis proves de les quals se n'ha de córrer un mínim de quatre per anar sumant punts. Vaig començar a la Hivernal de Campdevànol, vaig seguir a Corriol de Foc (Vallfogona del Ripollès) i la cursa de les Quatre Ermites de Ripoll.
A Planoles l'únic objectiu és arribar. No estic gent en forma. Després de la Trailwalker (100km) del 18 d'abril, només he pogut fer tres sortides, totes en pla i només he sumat 24 km. Tinc el peu esquerra amb dolor variat i això m'ha impedit fer "vida normal". He aprofitat per recuperar la BTT, però aquí la forma física no és l'idònia, faig pocs km i acabo amb un mal de cul bastant important. 
En fi, veurem com anirà! Segur que almenys em divertiré amb tots els del club!!!

dilluns, 4 de maig de 2015

TRAILWALKER (II)


Després de 14 hores i 33 minuts vaig aconseguir arribar a Sant Feliu de Guíxols. Des d’Olot. Amb una tortura a les plantes dels peus que mai oblidaré. Durant més d'una setmana hi ha hagut moltes preguntes al meu cap. Calia fer 100km? Vist el que vaig patir, havia d’haver-me rendit? Hi tornaria? Les respostes me les guardo per mi. Només puc dir que en cap moment, durant els 100km vaig pensar en plegar. Welcome to Trailwalker.

Amb els futurs guanyadors, abans de sortir i recordmans mundials. Foto: Sergi Collado.
La veritat és que em costa escriure sense confondre les coses. No puc ser neutral davant del que vaig sentir per totes bandes: la felicitat i l'amistat per una banda i l’agonia per l’altra.
  Tot començava molt alegrement a Olot amb una foto amb els grans favorits: Toti, Coma, Canimas i Riuró. Salutacions a alguns coneguts que corrien, amics del club presents, en Jordi i cap a situar-nos. Sortim ràpid per evitar quedar enganxats en algun tap i trobar el camí prou net per davant.

Per la Garrotxa. Foto: Blanca Márquez.
Ja només de començar noto els dolors a les plantes dels peus. Espero que no vagin a més. Fins al km 30, tot és suportable. Anem a bon ritme amb en David, en Jordi i en Carles. La Blanca i la Maribel semblen professionals. Estan a tope amb nosaltres. Combinem trams amb arbres que ens donen ombra amb alguns punts on el sol ja amenaça en convertir-se en un element perjudicial.  Em trobo en David C. De la feina. Qui el va parir, què fa a Sant Feliu de Pallarols? M’anima veure’l. Al Pasteral em saluden l’Isa i en Marc.
Foto: Jordi Llauger.
Cap a Amer ja veig que patiré. Però encara no ho faig evident. Això sí, aixeco el ritme perquè no puc mantenir la velocitat. Els companys fan el mateix sense problema. 
A partir d’Anglès s’ajunta el mal als peus amb la calor intensa. Les rectes ja llargues de per si es comencen a veure infinites. La suor em pica a la cara. Els cotxes passen pel costat. Molts piten per animar. D’un dels vehicles en treu el cap la Sara, que em crida. Aconsegueixo aixecar el braç. 


Menjant a Girona. Foto: Pere Caravaca.
L’unic objectiu que tinc és anar poble a poble. Bescanó sembla a prop però no hi acabem d’arribar mai. Un cop allà, sé que hem de creuar les Deveses de Salt i arribar fins a Girona. Se’m fa etern. Sort que em trobo en Dani i em distrec una estona. Però el meu ritme és ja el d’un avi amb bastó que busca obres per la ciutat.

L’arribada al Palau de Fires és com un triomf. Ja tenim feta més de la meitat de la distància. Però... encara queda quasi la meitat! A Girona fem una parada llarga, menjo macarrons, xerro amb familiars i amics i au a tornar-hi. 


Arrenco mig renovat i se’n ajunta una estona en Sergi. Hem de creuar la ciutat i tot de gent em va cridant i animant. A algun no tinc temps ni de veure qui són. Passem per Santa Clara i per davant de la feina. Hi ha alguns companys que em saluden. I l’Alba, jijiji. Veig l’Alexia, en Zoel, en Codina. I altres. Seguim. Passem La Creueta i Quart hi ha tot de gent aplaudint. Tenen un equip amb el qual ens hem anat passant i bromejant. Saludo l’Elisabeth. 

 Toca seguir cap a Llambilles per un camí molt conegut per mi. Massa. Terrible monotonia d’una via verda recta. Per sort els núvols tapen el sol. . Torno a veure en David. Jejeje. A Cassà arribo novament destrossat dels peus. Em cau alguna llàgrima camuflada sota les ulleres de sol. El polígon industrial és terrible.  Ja no puc dissimular el dolor. Mentalment recordo el meu germà com em deia “No et rendeixis mai”. Això és el que dic a en Xevi, quan em filma. Queden una mica més de 30 km. Una eternitat. Queda la meitat de tot el que he fet. Horrorós. Fan un tros amb mi en Pere i en Marc. Xerrar amb ells m’entreté.
Camí de Quart. Foto: Marta Barragán.
 L’enllaç fins a Llagostera es fa agònic. Vaig a pas de tortuga, amb en Marc al costat. Combino el córrer lent amb el caminar. És com si trepitgés xinxetes. Com si un ganivet em fes un tall a les plantes cada cop que toco a terra.. També sento punxades al lateral del pont. Anem tant lents que arribem de nit a Llagostera. He de
A punt per la traca final. Foto: Jordi Llauger.
canviar les ulleres de sol perquè ja no m’hi veig. 
Aquí faré la darrera parada llarga. més tard sabré que hi va  dubtar si arribararia. Però penso arribar encara que sigui de genolls. Queden uns 18km. Em prenc un parell de gots de caldo i començo a caminar amb en David. En Carles i en Jordi (li han mirat els peus i una butllofa a l'esquena) venen més tard corrent. Jo no puc. Començo a caminar més ràpid aprofitant que fa baixada. Faig un parell d’intents de córrer. 
 Vaig a ritme de cargol fins al punt que de reüll veig la resta caminant amb passes llargues. Quin drama. Però  no paro de córrer. A poc a poc però sense aturar-me. Fins que no puc més. Torno a combinar el córrer amb el caminar. “Esforç i coratge, esforç i coratge”. Repeteixo la frase de l’Àngels. No puc fallar. Santa Cristina s’acosta. Recordo que en la Mitja Marató de les Vies Verdes hi vaig passar volant. Ara no acaba d’arribar mai. Finalment apareix el pavelló. Decideixo no parar. He detectat que en reincorporar-me el dolor és més intens. Només agafo un got de calgo i mig plàtan que em menjo pel camí. De lluny veig en Carles vomitant. Em diu que se li ha posat malament un gel. Seguim amb el mix de córrer caminar, fins que passem per Castell d’Aro. D’allà fins a la meta, tot serà caminar. Tot, excepte els últims 200 metres pel Passeig de Sant Feliu. Ens agafem les mans i les aixequem. Els sis de l’equip: els quatre corredors i les dues assistents. S’ha acabat l’agonia. El primer que faig en arribar és posar-me les mans al cap. Després m’abraço amb gent, no sé ben bé amb qui i xoco les mans. Han estat 14 hores i 33 minuts. Hem arribat. Hem guanyat amb independéncia d’haver arribat els catorzens o el que sigui. 
Arribada!. Foto: Núria Gabernet.
Clicant aquí, hi ha el primer que vaig escriure, poc després d'acabar. 
Seguirem lluitant!