dilluns, 20 d’abril de 2015

TRAILWALKER (I)



Hola! Vaig acabar la Trailwalker!!
Només escric per dir que tardaré uns dies a fer la crònica perquè ara mateix diria algunes coses que tacarien l'experiència i prefereixo que es vagin diluint en el temps.  Òbviament res a veure amb l'organització sinó amb mi.
Impressionants els companys d'equip (Carles, David, Jordi, Maribel i Blanca) del club (Núria, Enric, Marc, Sergi, Xevi, Toni, Pere...).
i els amics (Elna, Isa, Jordi, Marc, Sara i Dani). 
I la família (Papa, Mama, Alba, Josep, Magda, Xelo i Josep).
I tothom que em vaig anar trobant pel camí en diferents punts (i els companys de la feina i sobretot a tu David C i a tu David J, que em vas canviar el torn)
I els que pitaven amb el cotxe i la gent que ens aplaudia pels pobles... 
I tothom que va pensar en mi. En nosaltres. 
i tothom que va posar diners perquè puguessim córrer (Ajuntament de Girona - gràcies Isabel!- Narcís, Víctor, Pere, Núria, Àngels - esforç i coratge... ho vaig repetir molt!-, Papa, David,  Josep, Mama, Joaquim i Maria Antònia). 
I tots els que volien ser-hi donant-me suport i no van poder. 
I tots els que em deixo perquè no tinc memòria.
Sense tots ells no hauria arribat. Impossible. 
I felicitar la resta de companys del club que van acabar la Trailwalker:
Toti, Coma, Canimas i Riuró (primers i recòrd mundial de velocitat) i Bego i Xevi. Som els millors!!!




divendres, 17 d’abril de 2015

QUE COMENCI LA FESTA!






Ja queda poc. Aviat seré corrent per les Vies Verdes. D’olot a Sant Feliu de Guíxols. La Trailwalker. 100 km monòtons i plens de rectes eternes que haurem d’anar superant una darrera l’altra per aconseguir el nostre objectiu: la meta. Només hi ha una possible arribada: els quatre junts. Hi haurà en Carles, que el conec ja fa temps i sé que no fallarà. Que estarà al costat, frenant quan convingui perquè ningú rebenti. Si va tenir la santa paciència d’acompanyar-me a la meva primera marató de muntanya, al Cap de Creus, segur que ara també. Hi ha en David, nerviós com jo i que l’any passat va fer els 100km tot sol. Hi ha en Jordi, de Caldes. Hem entrenat junts i mai l’he vist apurat. Respira tranquil·litat i sempre té una paurala per dir-te. En Jordi i en David, els he conegut gràcies a la Trailwalker. Són ja dos amics que he guanyat i que segur que anirem units a les Vies Verdes i en un futur, si convé, on calgui. Arribarem els quatre, amb les dues assistents: la Maribel i la Blanca. La veig molt implicades i segur que ens ho posen tot fàcil perquè vagi rodat. Patirem, però gaudirem. Gaudirem, però patirem!

Els dos equips amb l'alcalde. foto: Ajuntament de Girona.
Des que em va passar pel cap la possibilitat de participar a la Trailwalkwer han passat moltes coses. Fa un any veia passar equips per davant de casa. Ostres. Era de nit i plovia. Dantesc. Vaig decidir que l’any següent volia ser-hi jo. Calia aconseguir els diners per participar-hi. Molts. Diners que anaven a la ONG Oxfam Intermón íntegrament. Però era molts. Vaig sondejar l’Ajuntament de Girona i no veien malament ajudar-nos a nosaltres, que de fet, és ajudar l’ONG. Després d’uns mesos vaig aconseguir l’Ok i els vaig dir que a més, intentaria muntar un segon equip, en aquest cas amb grans corredors i amb opcions a guanyar. Semblava que no, però va ser que sí. Dos equips “Ciutats de Girona”, possibles només al gràcies al suport de l’Ajuntament de Girona. Un en el que hi participo jo. L’altre amb Toti Bes, David Coma, Ignasi Riuró i Adrià Canimas. Quatre senglars dels grans. A per totes.
 

Entrenament amb en Jordi i en David, tots dos de l'equip.
Un cop garantit que podríem participar-hi van venir els entrenaments. Han estat tres maratons pel carril bici en cinc setmanes. Hauria volgut fer alguna sortida encara més llarga però per diferents motius mai ha estat possible. També hi ha hagut una mitja marató de muntanya, la quatre Ermites de Ripoll, que no va anar massa bé.
Entrenant amb dos amics: en Jordi Ll. i en Dani.

Més tard, fora d'aquestes cinc setmanes, una segona mitja marató, més tranquil·la, pel carril- bici. Durant els entrenaments hem anat provant una mica els ritmes. Havien de ser prou lents per no rebentar però prou ràpids com per no encantar-nos. Un ritme còmode per tots. He fet alguns càlculs que farien que arribéssim en catorze hores. Però tampoc caldrà obsessionar-se, perquè l’únic repte és arribar tots junts. 
Darrerament he tingut problemes a les plantes dels peus. Unes molèsties superades fa tres anys amb unes plantilles que ara han rebentat i que, per aquest motiu, han deixat de fer efecte. Ara ja tinc plantilles noves, però és un remei que he trobat molt pocs dies abans de la Trailwalker, que veurem sí funciona. 
Molts amics m’ha comentat que ens vindran a veure i córrer una estona al nostre costat. El que ho fem moltes gràcies! I els que ens seguiu d’alguna o altra manera. I els que, a més de l’Ajuntament, han confiat en nosaltres hi ha fet donacions, moltíssimes gràcies. Tot va per lluitar contra la fam i en favor del dret a l’accés a l’aigua a diferents pobles de l’Àfrica. Ara ja sóc una barreja de nervis, exitació i emoció.   

Que comenci la festa!
 Espero poder explicar que tot ha anat bé.


dimarts, 14 d’abril de 2015

LES VETES DE SALT



Em planto a Salt amb dos objectius, conèixer l’Àngels i córrer una estona, si puc. Una és fàcil i encantat. Tot un exemple. I estreno la samarreta del Club Trail Running Girona!! Per la zona veig  alguns coneguts, com en Quim, en Dani i en Rabionet. Indecís en apuntar-se. Va coi!! Apunta't i si cal, camines! Al final, guanyarà la de 10km. Estàs dubtós perquè l’endemà correrà la cursa d’Esports Parra.

Poc abans de començar la cursa de les Vetes, busco algú de ritme lent per si em va bé, per així no haver de forçar un peu adolorit. No trobo ningú. Total, que em poso a la línia de sortida no massa endavant amb l’óbjectiu de sortir a rodar 5 quilòmetres sense anar a matar. 

Amb el gran Dani. No se'n perd una.
Però quan la cosa arrenca.... no tinc aturador. Sense adornar-me’n començo a avançar corredors seguit amb la vista en Quim. De sobte dos girs. En un crec que s’equivoca i jo el segueixo. Però no sé com m’adono que en realitat havíem d’anar recte i faig marxa enrera. Els caps de la gent de davant m’havia tapat una fletxa que diferenciava la cursa curta de la llarga. Hi ha una noia que quan ja he rectificat sento que respon afirmativament quan algú li pregunta si la de 5km és recta. Segueixo a ritme ràpid però sense treure el fetge. Amb la vista compto quatre corredors a davant. I prou? Portem un km (l’he feta 4:18min/km) i adelanto una parella sense fer cap esforç. En veig dos a davant i prou. Mig més km i ja només en queda un. Fantàstic el paratge. Miro el rellotge. Coi vaig a 4:13m/km. Sense notar cap esforç. M’acosto al noi de davant. Aquí sí que faig un canvi de ritme per si se li acudís seguir-me, que no pugués. Com un ciclista. Caram, la meva samarreta em fa volar. No veig ningú més a davant. Vaig passant per camins i corriols a 4:14. Miro darrera ja no veig ningú. Ni a davant. 
Corrent cap a meta. Foto: Ferran Soler.
A les cruïlles pregunto a les noies, que semblen de l’organització, si vaig per la ruta de la cursa o per on he d’anar tirant. Això de no tenir ningú que et guiï a davant és nou per mi. Cap al km 3’5 sento unes dones que diuen “aquest és el primer”. Ai mare!!! Com coi explicaré als que em coneixen que he guanyat una cursa si tot el dia em queixo del peu? Afluixo el ritme. Tampoc cal destrossar-se més.  Em trobo un noi que tira fotos i em saluda pel meu nom. Després sabré que és en Ferran Soler (gràcies per la foto).


Els dos últims km els faig a 4:22 i 4:25. He d’aixecar els braços? Hauré de trucar a casa per dir que he guanyat? Tampoc tinc premi... Sento que diuen que “ja arriba el primer corredor”. Quina sensació més estranya. Em passen coses pel cap. Quin greu que cap conegut m’hagi vist... Somric. 21minuts i 40 segons. Si hagués apretat, sens dubte baixava de 21min.


M’ha agradat molt el recorregut, per les magnífiques Deveses de Salt amb algun caminet poc habitual i un pas per una passera de fusta per sobre d’una bassa. i encantat d'haver fet una aportació per la Fundació les Vetes. He corregut un pèl temerós perquè mai sabia si anava pel camí correcte i havia d’anar preguntant a la gent. Hi havia cintes i senyals però no sé si les veia totes o si en faltaven i algun dels voluntaris semblava distret amb el mòbil o d’esquena. Estic tant incrèdul que crec que tothom es deu haver perdut i que per això jo he arribat abans que ningú. Menjo l’entrepà que m’ofereixen, aigua i coca cola. Agafo la bossa de l’organització que inclou un estoig per vambes que em farà molt útil (per fi una cursa que no dóna samarreta, que en tinc tres mil!) i espero la resta dels corredors per xerrar-hi una estona.


 Ara a pensar en la Trailwalker.... Ja informaré abans de començar...

dimecres, 1 d’abril de 2015

QUATRE ERMITES DE RIPOLL




 Quasi res va sortir bé. Només per no rendir-me i sumar km i desnivell positiu. Poc més. Vaig acabar un pèl decebut de mi de l’organització de la cursa. Em plantava a Ripoll per correr la Cursa de les Quatre Ermites de Ripoll. Novament veia que arribava amb poc esmorzar a dins, però ja hi havia poca solució. Al cotxe, l’Ernest i la Núria. A la plaça ens trobem la resta de membres del Club, la Lluïsa, la Bego, en Toni, en Xevi i en Sergi. Una foto de grup i anem a buscar el dorsal. Vaja, a la inscripció demanaven la talla de la samarreta que volies però ja només els hi queden talles grans. I la bossa és la mateixa que la de Corriols de Foc, canviant el logo. Res més, ni un trist paper de propaganda, una ampolla d’aigua, productes de prova o altres elements que solen haver-hi a les bosses del corredor. No passa res. Jo vinc a córrer 21km amb els seus 1.500mD+. 

La representació del Club Trail Running Girona a la cursa.
 Ens posem a la línia de sortida. No hi ha cap tret. L’speaker fa una marxa enrera i au tonto l’últim. El primer km anem a tota castanya. És pràcticament pla amb tendència ascendent. El fem per sota de 4:20min. I pam, primera pujada descomunal. Mans als quadriceps i amunt. No tiro. Em passa en Toni. En Xevi i en Sergi ja són a davant i no els veuré més. Atrapo la Bego. Ànims! Escalfant ha caigut i s’ha fet mal als genolls. És una màquina ferida. Al km 3 la pujada no afluixa i m’adono que no podré seguir a ritme alt. Em va passant gent. Què faig. No penso plegar però decideixo no patir massa. Baixo una marxar i l’únic objectiu passa a ser acabar sense fer-me mal. Els entrenaments llargs en pla preparant la Trailwalker estan passant factura.


Pugem uns 400D+ en 3 km fins al Catllar. Primera ermita i cap avall. Una baixada serpentejant. Divertida. Però cap risc i cap a Ripoll. Anem a buscar la segona ermita, Sant Antoni. La pujada serà duríssisma. Uns 350D+ de desnivell. Segueixo sense tirar. M’avança més i més gent. No sóc dels que para als avituallaments. Però aquest cop sí. Agafo tot el que puc: aigua, gominoles, plàtans, fruits secs, xocolata... I cap avall de nou. Un cop a Ripoll després d’una baixada salvatge, cap a la tercera ermita: Sant Bartomeu. Ja no es puja tant, però les cames pesen i el cap està desconnectat. Em trobo l'Arnau, que fins i tot dubta de tirar-me la foto perquè vaig zombie. La fa. Gràcies! Penso que quatre parets trencades són el com, però encara tocarà pujar una mica més. I de nou cap avall. Ripoll sempre es veu lluny des de les ermites. Només queda la darrera: Sant Roc. No paro de mirar el rellotge. 
A punt d'arribar a Sant Bartomeu. Foto: Arnau Urgell.
 Vull que passin els km sols. Però no. He de fer-los passar jo. Vinga amunt altre cop. Té poc desnivell però el guanya amb contundència. Ja quasi a dalt abaixo el cap. Caram, és l’Ernest. Se’l veu bé! Darrera baixada pel dret. Vaig pràcticame4nt sol però la ruta està ben marcada.Tot i això, em segueix passant algun corredor. Passo per darrera d’alguns edificis i em planto a la meta amb 2 hores i 55 minuts.


Descans, en arribar a meta.

Arribada a meta. foto: Núria Gabernet.




No m’he rendit. Vaig a buscar algun aliment. Vaja, quatre gots d’aigua i un tall de coca. Per ser la cursa del campionat del Ripollès que es fa a la capital, s’ho podrien haver treballat una mica més. Em sap greu escriure això. Veig gent amb dorsals de la Hivernal de Campdevànol. són els que han fet la cursa curta avui. Ni per dorsals tenien? Almenys estic content pel paper dels corredors del club. La Lluïsa puja al podi com a millor màster. Llàstima de la Bego, que s’ha mig lesionat. Ànims!! 
I l’Ernest ha acabat la cursa disfrutant.
Amb l'Eric Moya.
No pot demanar més! Tinc una foto amb un crack, Eric Moya, que ha quedat segon darrera d'en Gabriel Crosas. Malgrat estar decebut amb alguns aspectes de l’organització, el recorregut era fantàstic. Anaves d’un costat a l’altre de Ripoll. Ara pujaven una ermita, ara baixaves al poble, ara rtornaves a pujar a una altra ermita, ara tornaves a baixar. Quatre cops! Ara a centrar-me amb la TrailWalker. Dimarts, a Girona van presentar els equips apadrinats per l’Ajuntament de Girona. Tampoc em rendiré!