 |
| L'Elbrus a l'esquerra. |
Iniciàvem
l’aventura a l’aeroport de Barcelona. Érem deu però un noi ja es va haver de
quedar a terra perquè, per error, havia agafat un passaport antic i caducat.
Quedava evident que has de revisar els papers deu o dotze vegades per
assegurar-te que tot està correcte. Embarcàvem l’Olga, la Mercè, l’Àlex, en
David, en Jordi i els gironins: Rafel, el meu pare Quim el meu germà, Josep i
jo. També hi havia el guia, en Xavi Llongueras. Ens esperaven dos avions (primer fins a Moscou i després fins a
Mineralnye Vody) i un viatge en
furgoneta fins a l’hotel d’Azau, un poblet de la vall de Baksam, a la regió de
Kabardino Balkaria, al peu de l’Elbrus (5.642 metres). Els dos primers trajectes van ser
tranquils i, per nassos, quiets. El tercer va ser una mica temerari, amb un
conductor que semblava que perdia el tren, amb música disco a tot drap, avançant
les cues de vehicles pel voral de la dreta, fent lliscar la furgoneta a les
corbes i, de vegades, envaint el carril contrari si no veia ningú a davant,
perquè devia considerar que el ferm era millor. Òbviament, les línies continues
a l’asfalt per eren decoració. En arribar a Azau, vam fer un petit volt pel
poble i vam menjar. Es tracta d’un petit nucli pensat sobretot per als turistes
que tenen previst pujar a la muntanya més alta d’Europa. També per esquiar.
 |
| De Terksol a l'Observatori. Foto: Quim Carreras. |
PRIMERA
ACLIMATACIÓ
L’endemà
començava la nostra primera jornada d’aclimatació. També per conèixer-nos una
mica tots. Sortíem de Terksol, a uns 2.100 metres d’alçada, cap a un
observatori. Seria el dia que fèiem més desnivell, uns 1.200m metres fins
arribar a una espècie de balcó des d’on vam poder veure, per primer cop
l’Elbrus traient el nas. I tot el seguit de muntanyes del Caucas que
espectaculars, amb forma punxeguda i amb geleres per tots els costats,
l’envolten amb respecte, des de la distància (hi ha més de 160 cims que sobrepassen els 4.000 metres i 8 que estan per sobre dels 5.000). La major part del recorregut va ser per una pista
ampla, amb una cascada en forma de cua de cavall. També vam conèixer el que
seria el nostre segon guia, en Tahjir, un noi de la zona. Era el moment per
provar la meva tendinitis del tibial posterior. Va suportar bastant bé, la pujada i la baixada. Tot plegat unes
sis hores i mitja d’excursió.
 |
| Jornada d'climatació. |
ARRIBADA AL CAMP BASE
L’endemà
tocava pujar al camp base, el Barrels. El coneixia d’un documental d’en Kilian
Jornet. Al Barrels hi hauria una mica la decepció. Vam pujar-hi amb dos
telecabines i un telecadira que feia una mica de por d’antic que es veia. De
fet, un parell de dies després es va espatllar amb gent penjada. Ja estàvem a
3.800 metres d’alçada. S’hi podien observar un munt de refugis en forma de
barril i d’altres formes. Desenes de màquines i motos de neu que serveixen per
pujar i baixar gent per la falda de la muntanya. Es veia pràcticament el cim,
format per dos bonys. El principal és el de
l’esquerra.
 |
| Maquinària i refugis. |
També hi havia multitud d’objectes i ferralla abandonats per
tot el “camp”. Restes d’antics refugis, de pals elèctrics, bidons gegants...
tot escampat com un abocador. Suposadament baixar-los els deu costar molt. Tant
econòmicament com pel seu considerable pes. I esperen a la neu de l’hivern perquè
ho amagui tot. Els refugis que segueixen
de peus, com el nostre, val més no analitzar-los massa. Era correcte per dins,
tot i que vam tenir goteres i si es mira fixament de quina s’aguanten sobre les
pedres, fa venir esgarrifanses. De vegades amb una simple fusta posada
verticalment, que no fa més de mig metre de llarg i 5 centímetres d’amplada. Però,
no es pot demanar massa allà dalt. El primer dia vam aprofitar per pujar una
estona fins a un refugi que hi ha un xic més amunt, a 4.200 metres, Prijut Hut, per seguir amb aclimatació
ASCENS A 4.800 METRES
 |
Als mítics Barrels. Foto: Josep Carreras.
|
L’endemà tocava pujar més
amunt per seguir acostumant el cap a les alçades. S’havia d’arribar a les Pastukhov
Rocks, a quasi 4.800 metres. Vam sortir en fila. Un darrera l’altra i amb un
recorregut pràcticament recte, seguint les marques de la mítica cursa de l’Elbrus
Skyrace. El dia havia començat clar però poc a poc es va anar ennuvolant, fins
al punt que poc abans d’arribar a
l’objectiu del dia va començar a emboirar-se i vam decidir baixar. Millor,
perquè em venia mal de cap. Buf. Era mal d’alçada? Semblava que sí. L’endemà
ens esperava un dia de relax. De no fer res. Simplement estar a la zona del
camp base perquè el cos i el cap seguissin a 3.800 metres d’alçada. Abans
d’anar a dormir però va començar a caure una bona calamarsada. Era divertit.Ens vam aixecar de la jornada
de descans sense cap gran idea de què fer- Vam jugar a cartes fins que va
aparèixer un borratxo, probablement un treballador d’un telecabina que portarà
la gent fins als 4.200 metres que havia acabat la jornada. Vam quedar-nos
observant l’horitzó a dreta i esquerra, dibuixant amb els ulls les crestes i
les irregularitats orogràfiques de l’entorn. També vam anar a un bar del camp
base que hi ha i a mirar els mítics barrils amb la bandera de Rússia pintada a
la porta. També ens va tocar anar a buscar aigua per cuinar amb garrafes. No
exagero si dic que vam transportar 70 litres. No recordo quin altre dia també
vam fer una segona operació semblant.
 |
| Pujant per la vertical. Foto: Jordi Calmet. |
ASSALT FRUSTRAT
Començava la preparació per
l’assalt al cim. El primer dels dos possibles dies. Ens havia d’aixecar a les
dotze per esmorzar, vestir-nos i cap amunt sobre la una. Vam anar a dormir amb
el neguit de pensar que hores després caminaríem, a les fosques, cap al punt
més alt d’Europa. Vam dormir poc, almenys jo. I a les dotze ja era de peus.
Cinc capes de roba gruixuda, el frontal i cap a esmorzar. Quins nervis no entrava
res. Però havia de menjar i beure. Quan quedava mitja hora per començar va
començar a ploure. La muntanya que, tot i ser de nit la neu la feia brillar,
havia quedat amagada darrera dels núvols. Llamps i trons. Els guies, en Xavi i
la Lisa, van decidir ajornar fins a les tres l’intent de pujar. Vam anar a
dormir sense desvestir-nos. Ni les botes. A les tres ja no plovia, però els
guies van mantenir que era poc probable que si pujàvem tinguéssim èxit. Van
deixar-nos anar que a les sis tornarien a mirar la meteorologia. Tot i que ens
vam desvestir i que intuïa que no hi hauria opció, no vaig dormir.
SEGON INTENT
 |
| Pujant amb el meu pare. Foto: Jordi Calmet. |
Per sort, el calendari preveia
un segon possible dia d’ascens. Seria l’endemà, 5 d'agost. Aquell dia el vam passar primer
aprenent algunes tècniques per saber caure a la neu i clavar el piolet i a la
tarda discutint si els guies l’havien encertat perquè feia bastant de sol. Vam
tornar al bar. Allà els guies parlaven amb altres guies i gent de la zona.
Només havien arribat a dalt tres expedicions. I el més fort. Havien baixat un
home mort, un alemany que probablement va patir un atac de cor. Cap al vespre,
de nou vam fer l’operació de la nit abans. A dormir aviat, per aixecar-se
vestir-se, esmorzar i cap amunt. Aquest cop sí. Abrigat com mai tocava tirar
per munt. Tots en fila, poc a poc. Els ulls els tenia fixats en els peus de
davant. Quan el peu dret feia un pas endavant, jo el feia també amb el dret. I
el mateix amb l’esquerra. I anar fent. Cap als 4.800 metres un company es
trobava malament i va haver de baixar. Quin greu. Seguíem cap amunt per sota de
l’Elbrus sud. Sense recte fins als 5.000 metres. Allà començava una diagonal
que acabava al coll que separa l’Elbrus del cim de l’Elbrus Sud.
MAL D’ALÇADA
 |
| Pujant amb la corda fixa. Foto: Jordi Calmet. |
Als 5.000 metres vaig començar
a notar mal de cap. Inicialment d’aquests com els que solen passar prenent una
pastilla. Als 5.300 metres, al coll, ja érem tres els que teníem mal estar.
Però l’Elbrus ja es veia a prop. Com si ens reptés. Quedava superar una paret
d’uns 300 metres de desnivell amb cordes fixes. La Lisa ens ajudava a
enganxar-nos. Vaig arribar a dalt del mur ja no només amb mal de cap sinó
marejat. Vam seure una estona. La punxa final de l’Elbrus era allà. Un petit
pla i uns metres de pujada. Poc a poc, pas a pas, amb dues caigudes, vaig
arribar a dalt, entre llàgrimes d’emoció. No vaig ser l’únic. Ens vam anar
abraçant, aixecant els braços. Moltes fotos. L’entorn era espectacular. Ple de
punxes muntanyoses que abans havíem vist amenaçadores i que ara quedaven
bastant per sota nostra.
 |
| Pujant per la paret. Foto: Jordi Calmet. |
De fet, tot Europa estava als nostres peus. El somni.
L’emoció va esborrar tots els meus mals. Quedava el descens. Quatre passes i de
nou, dolor al cap i un mareig ja bastant notori. El petit pla el vaig fer com
vaig poder, però notava que no anava recte. Veia un desert blanc i posava els
peus sense coherència al primer punt on queien, fos recte o cap a un costat.
Tocava el descens de la paret amb les cordes fixes. El guia em va lligar per
assegurar-me en cas de caiguda. A mi i a dos més. Em va costar molt arribar fins
al coll, a 5.300 metres i jo semblava que anava molt begut. Òbviament sense
haver tastat alcohol. Vaig estirar-me. Tothom estava preocupat i donant-me
consells. No volia sentir res. Només escoltava el guia. Vaig menjar i beure.
Uns minuts més tard, per això o perquè ja havíem baixat uns 300 metres de
desnivell em trobava millor. Però vaig fer la diagonal encara lligat. Crec que
caminava i em movia prou bé. Ja havíem
baixat 300 metres més. Quedava la recta fins a baix. Em notava bé. Molt millor.
Ja sense marejos i el mal de cap havia desaparegut. Portàvem ja un tros de
baixada quan vaig veure una moto de neus esperant. Ostres. L’havien avisat per
mi. S’hauria de pagar-li el servei sí o sí. Per precaució, vaig decidir pujar-hi.
Van ser deu minuts d’un descens suïcida. Quin patir. Ja de nou al camp vaig
esperar la resta de companys. Van anar arribant un darrera l’altra. Noves
abraçades i molta alegria. Ho havíem aconseguit. Només quedava tornar. Marxar
d’aquell niu de metalls i objectes voluminosos abandonats. De màquines. I
fugíem amb la satisfacció a la butxaca. Ara queda saber què em va passar? És a causa de la manca d’hematies i hemoglobina a
la sang que em van detectar en uns anàlisis?
 |
| Amb el meu pare i el meu germà. |
 |
| Al cim amb els companys. |
 |
| Felicitat. Foto: Josep Carreras. | | |
|
|
 |
| Al cim, amb el meu pare. Foto: Josep Carreras. |
 |
| Amb el meu germà, al cim. Foto: Quim Carreras. |
