dijous, 31 de desembre de 2015

ELS BLANCS I NEGRES DEL 2015



Si faig un breu resum d’aquest any, clarament hi ha un inici molt bo i un final devastador. És el que va tocar i el que he hagut d’acceptar. 
 
Cap al cim de l'Elbrus amb el meu pare al fons. foto: Jordi Calmet.


Enumerant allò positiu, hi ha l’ascensió a l’Elbrus (el cim més al d’Europa, al Caucas, 5.642 metres) amb el meu pare i el meu germà i un grapat de catalans. Vaig patir baixant però ho vam aconseguir. També hi ha l’arribada de la Trailwalker (103,5km entre Olot i Sant Feliu de Guíxols), amb tres companys: Jordi, Carles i David i dues suporters genials: Maribel i  Blanca.  I els companys de club i la família... També altres curses, com les mitges maratons de muntanya del Ripollès (on vaig quedar 22 a la lligueta) o la de les Vetes (5km), que vaig guanyar. 
Els quatre de la Trailwalker. Foto: Jordi Llauger.
Camí de la victòria a les Vetes. Foto: Ferran Soler.

Tot es va truncar de cop. Primer una lesió al pont del peu, possiblement una tendinitis al tibial posterior que em va fer la guitza ja des de l’abril. Després lafractura i aplastament d’una vèrtebra que m’ha tingut totalment en fora de joc des del 28 de setembre. Ara sembla que l’esquena comença a posar-se a lloc i només queda una sobrecàrrega a la vèrtebra.  També vaig veure com cremava un tros de la muntanya de les Pedreres, la meva zona d'entrenament, normalment verda amb una barreja de camins vermells i grocs, va quedar negra. Quina ràbia. 

Selfie a l'ambulància després de fracturar-me la vèrtebra.
Foc a les Pedreres.
I res, en un altre escrit faré un petit resum dels km correguts aquest any i les curses acabades. Tot molt menys que l’any passat, tot i que havia de ser molt més. Pot ser el 2016.....

-------
Més info:


dilluns, 23 de novembre de 2015

GATS I OCELLS


De moment tot segueix igual. Pràcticament sense novetats. En teoria fins al gener res de córrer. Per tant aquests dies he fet alguna caminada per la llera de l’Onyar que m’ha permès veure alguns ocells (bernats pescaires, martinets blancs, corbs marins i els típics ànecs de coll verd i les gavines)  i poca cosa més. També molt de descans. Molt hores hores al llit amb la companyia dels gats. 


Per ara això és el màxim que hi ha. A veure quan hi ha novetats de les bones. S’està acabant latemporada i els companys ja parlen de com començar la vinent i quines curses tenen en ment. Jo crec que la començaré a les pistes del GEiEG, al gener. Com que no podré córrer massa distància perquè he estat parat molt de temps, intentaré anar guanyant velocitat. A més, la pista és tova. Ideal per no patir impactes que afectin la columna. Veurem.... que encara queda.
Corb marí.

Bernat pescaire.

Martinet blanc.

dilluns, 5 d’octubre de 2015

FRACTURA DE VÈRTEBRA



Quan tot semblava que podria participar a l’Oncotrail (una cursa per recaptar diners per la Fundació Oncolliga i als hospitals per millorar l'atenció als afectats de càncer i als seus familiars), no va poder ser. 

Havia anat a entrenar amb alguns companys d’equip, en Tobias, la Núria i en Pere per Palafrugell, Palamós i Vall-llobrega. Vam fer 18km. Després de bastant de temps sense passar dels 10km , els darrers km se’m van fer llargs però esperava aguantar els 36km planificats. Les curses ja són això, per patir una mica. 
Amb en Pere C, la núria i en Tobias. Foto: Olga F.
Però no va poder ser, tot intentant endur-me un sofà de casa, em va fer un mal a l’esquena horrorós i vaig caure a terra com si hagués rebut una ganivetada (no me n’han clavat mai cap). Vaig quedar estimbat per terra i amb prou feines vaig aconseguir arribar primer al telefòn i després al llit. Movent-me com un cuc que està fent la mili. Vaig acabar a la Clínica Girona mogut primer amb una cadira de rodes, després una camilla i finalment amb una ambulància amb l'ajuda de dos nois molt trempats. Eren l'alternativa als simpàtics del 112, que m'havien posat mil i una pegues a enviar una ambulància quan jo ni tant sols podia aixecarme del llit ni quedar-me assegut. Moltes gràcies, macos.  Ja sé que no em moria. Ja sé que són pocs. Ja sé que hi ha retallades. També sé que hi ha qui li surt sang de tant gratar-se els collons, es crema la llengua de fer tants cafès i fa manifestacions si té festa dijous i no li deixen fer pont el divendres.

Feia dies que tenia molèsties. A la feina ja havia notat coses cada cop que m’aixecava de la cadira i havia hagut d’anul·lar una sortida en bici amb en Miquel perquè notava que anava a més. Potser tot havia començat anant al gimnàs (ja que no podia córrer per la tendinitis al tibial posterior) i fent un sobreesfoç aixecant peses amb les cames.
Camí de la Clínica.

Tot va anar molt ràpid. Hores d’ara ja m’han fet la ressonància magnètica i el resultat diu alguna cosa així com “edema amb signes de fractura vertebral” i “línia de fractura vertebral”. És la última vèrtebra de totes, una de lumbar (L5). La que suporta més el pes del cos (això he llegit). Fa una setmana que em medico però no surto de casa. Demà el metge em dirà què he de fer amb tot plegat. De moment, repòs, repòs i repòs.

Estirat al llit i al sofà vaig anar seguint el que havia de ser el “meu” equip. Un grup creat amb dos dies i una barreja de gent jove, gran, nois i noies. No hi havia cap altre objectiu que no fos disfrutar i tot gràcies al patrocini "in extremis" de Càrniques Juià i a la confiança d'en Tobias. Vam fer un paper increïble. Sempre entre els deu primers. Al final, vaig patir com un boig perquè a l’últim relleu (això anava d’equips d’entre sis i vuit corredors que han de fer 100km amb quatre corredors sempre en marxa) tenien tres equips molt i molt aprop. Des de casa enviava whatsapps preguntant però ningú responia. I la pàgina web de la cursa estava col·lapsada. Fins que em van dir que havien conservat el desè lloc, vaig menjar-me les ungles de tots els dits. I els gats perquè s’havien amagat, que sinó se'n queden sense..... 

L'equip de Càrniques Juià. Desens!
 Enhorabona cracks!! Núria, Tobias, Pere C, Pere Q, Albert, Sergi, Xevi i Enric. El lloc a la classificació era el de menys però ho vau fer brutal i em vau fer vibrar!  I Enhorabona Toti i resta de cracks per guanyar la cursa. M'en sento una mica partícep també. El seu patrocinador, l'Ajuntament de Girona, m'havia ofert a mi representar la ciutat de Girona i ho vaig cedir al club perquè fes un equip guanyador. I enhorabona a tots per participar!!! Sobretot també als de Klassmark (tercers), als Skaldats (setens) a la Bego, a la Tina, a en Carles F, a en Carles S  a en Lluís, en Quim i a tots... i en especial, a l'Àngels. Això teu sí que era una repte.  I xapó per l'organització per pensar en com combinar esport, unió i solidaritat d'una manera tant genial!
Ciutat de Girona. Club Trail Running Girona. L'equip guanyador.

dilluns, 21 de setembre de 2015

MIG ATURAT...



Un cop passada l’ascensió a l’Elbrus, no hi ha massa res a explicar. Sobretot positiu. He provat de córrer però el peu segueix molestant i durant més d’un mes he decidit no pensar en plantejar-me res que pugui perjudicar-me més, si no és per un causa molt gran. He descartat participar a la TransGavarres (50km), com també va succeir  l’any passat.

Màxim corro un o dos dies a la setmana i són entre 3,5 i 10km. Molt poca cosa i algun dia pel carril bici. No puc fer més i potser estic fent massa. Intento no perdre la poca forma física que em deu quedar. Algun dia també vaig en bici. M’agrada molt més per carretera que per camins estranys.

No tenia previst cap cursa fins, com a mínim al desembre. Si hi havia alguna escletxa de recuperació, tenia en ment alguna prova de l’Ardenya. Ja es veuria la distància. El plantejament era primer fer pocs km  i guanyar velocitat i posteriorment ja anar augmentant distància. 

Però hi ha hagut algun canvi els darrers dies. Ha sortit la possibilitat de participar a l’Oncotrail, en benefici a la Fundació Oncolliga. Perquè els malalts puguin tenir llits més còmodes i els familiars una sala d'espera digna. És una cursa de 100km per relleus en grups de 4 gràcies on correrem gràcies al suport de Càrniques Juià. Sense pensar-ho vaig dir que sí. Això sí que val un esforç.


Serem en Francesc, la Núria, en Pere C, en Pere Q, l’Albert, en Xevi, en Sergi i jo. Tocarien uns 50km cadascú però la meva forma i les molèsties i la d’alguns altres fan que s’hagin de generar un desequilibris. Hem fet una taula on alguns fan 30km i altres 70km. Jo inicialment en faig 40 en 4 relleus. Veurem. Queden 15 dies i no sé si tant sols seré capaç de fer-ne dos. Aquest dissabte tenim un entrenament. La cursa és el 3 d’octubre. Objectiu: solidaritat i passar-ho bé. Seguiré informant!!!
Un esboç dels relleus. Au a desxifrar ;)

divendres, 28 d’agost de 2015

AL CIM D'EUROPA


L'Elbrus a l'esquerra.
Iniciàvem l’aventura a l’aeroport de Barcelona. Érem deu però un noi ja es va haver de quedar a terra perquè, per error, havia agafat un passaport antic i caducat. Quedava evident que has de revisar els papers deu o dotze vegades per assegurar-te que tot està correcte. Embarcàvem l’Olga, la Mercè, l’Àlex, en David, en Jordi i els gironins: Rafel, el meu pare Quim el meu germà, Josep i jo. També hi havia el guia, en Xavi Llongueras. Ens esperaven dos avions  (primer fins a Moscou i després fins a Mineralnye  Vody) i un viatge en furgoneta fins a l’hotel d’Azau, un poblet de la vall de Baksam, a la regió de Kabardino Balkaria, al peu de l’Elbrus (5.642 metres). Els dos primers trajectes van ser tranquils i, per nassos, quiets. El tercer va ser una mica temerari, amb un conductor que semblava que perdia el tren, amb música disco a tot drap, avançant les cues de vehicles pel voral de la dreta, fent lliscar la furgoneta a les corbes i, de vegades, envaint el carril contrari si no veia ningú a davant, perquè devia considerar que el ferm era millor. Òbviament, les línies continues a l’asfalt per eren decoració. En arribar a Azau, vam fer un petit volt pel poble i vam menjar. Es tracta d’un petit nucli pensat sobretot per als turistes que tenen previst pujar a la muntanya més alta d’Europa. També per esquiar. 

De Terksol a l'Observatori. Foto: Quim Carreras.

PRIMERA ACLIMATACIÓ
L’endemà començava la nostra primera jornada d’aclimatació. També per conèixer-nos una mica tots. Sortíem de Terksol, a uns 2.100 metres d’alçada, cap a un observatori. Seria el dia que fèiem més desnivell, uns 1.200m metres fins arribar a una espècie de balcó des d’on vam poder veure, per primer cop l’Elbrus traient el nas. I tot el seguit de muntanyes del Caucas que espectaculars, amb forma punxeguda i amb geleres per tots els costats, l’envolten amb respecte, des de la distància (hi ha més de 160 cims que sobrepassen els 4.000 metres i 8 que estan per sobre dels 5.000). La major part del recorregut va ser per una pista ampla, amb una cascada en forma de cua de cavall. També vam conèixer el que seria el nostre segon guia, en Tahjir, un noi de la zona. Era el moment per provar la meva tendinitis del tibial posterior. Va suportar bastant  bé, la pujada i la baixada. Tot plegat unes sis hores i  mitja d’excursió.


Jornada d'climatació.
ARRIBADA AL CAMP BASE
L’endemà tocava pujar al camp base, el Barrels. El coneixia d’un documental d’en Kilian Jornet. Al Barrels hi hauria una mica la decepció. Vam pujar-hi amb dos telecabines i un telecadira que feia una mica de por d’antic que es veia. De fet, un parell de dies després es va espatllar amb gent penjada. Ja estàvem a 3.800 metres d’alçada. S’hi podien observar un munt de refugis en forma de barril i d’altres formes. Desenes de màquines i motos de neu que serveixen per pujar i baixar gent per la falda de la muntanya. Es veia pràcticament el cim, format per dos bonys. El principal és el de  l’esquerra. 
Maquinària i refugis.
També hi havia multitud d’objectes i ferralla abandonats per tot el “camp”. Restes d’antics refugis, de pals elèctrics, bidons gegants... tot escampat com un abocador. Suposadament baixar-los els deu costar molt. Tant econòmicament com pel seu considerable pes. I esperen a la neu de l’hivern perquè ho amagui tot.  Els refugis que segueixen de peus, com el nostre, val més no analitzar-los massa. Era correcte per dins, tot i que vam tenir goteres i si es mira fixament de quina s’aguanten sobre les pedres, fa venir esgarrifanses. De vegades amb una simple fusta posada verticalment, que no fa més de mig metre de llarg i 5 centímetres d’amplada. Però, no es pot demanar massa allà dalt. El primer dia vam aprofitar per pujar una estona fins a un refugi que hi ha un xic més amunt, a 4.200 metres, Prijut Hut, per seguir amb aclimatació

ASCENS A 4.800 METRES
Als mítics Barrels. Foto: Josep Carreras.
L’endemà tocava pujar més amunt per seguir acostumant el cap a les alçades. S’havia d’arribar a les Pastukhov Rocks, a quasi 4.800 metres. Vam sortir en fila. Un darrera l’altra i amb un recorregut pràcticament recte, seguint les marques de la mítica cursa de l’Elbrus Skyrace. El dia havia començat clar però poc a poc es va anar ennuvolant, fins al punt que  poc abans d’arribar a l’objectiu del dia va començar a emboirar-se i vam decidir baixar. Millor, perquè em venia mal de cap. Buf. Era mal d’alçada? Semblava que sí. L’endemà ens esperava un dia de relax. De no fer res. Simplement estar a la zona del camp base perquè el cos i el cap seguissin a 3.800 metres d’alçada. Abans d’anar a dormir però va començar a caure una bona calamarsada. Era divertit.Ens vam aixecar de la jornada de descans sense cap gran idea de què fer- Vam jugar a cartes fins que va aparèixer un borratxo, probablement un treballador d’un telecabina que portarà la gent fins als 4.200 metres que havia acabat la jornada. Vam quedar-nos observant l’horitzó a dreta i esquerra, dibuixant amb els ulls les crestes i les irregularitats orogràfiques de l’entorn. També vam anar a un bar del camp base que hi ha i a mirar els mítics barrils amb la bandera de Rússia pintada a la porta. També ens va tocar anar a buscar aigua per cuinar amb garrafes. No exagero si dic que vam transportar 70 litres. No recordo quin altre dia també vam fer una segona operació semblant.


Pujant per la vertical. Foto: Jordi Calmet.

ASSALT FRUSTRAT
Començava la preparació per l’assalt al cim. El primer dels dos possibles dies. Ens havia d’aixecar a les dotze per esmorzar, vestir-nos i cap amunt sobre la una. Vam anar a dormir amb el neguit de pensar que hores després caminaríem, a les fosques, cap al punt més alt d’Europa. Vam dormir poc, almenys jo. I a les dotze ja era de peus. Cinc capes de roba gruixuda, el frontal i cap a esmorzar. Quins nervis no entrava res. Però havia de menjar i beure. Quan quedava mitja hora per començar va començar a ploure. La muntanya que, tot i ser de nit la neu la feia brillar, havia quedat amagada darrera dels núvols. Llamps i trons. Els guies, en Xavi i la Lisa, van decidir ajornar fins a les tres l’intent de pujar. Vam anar a dormir sense desvestir-nos. Ni les botes. A les tres ja no plovia, però els guies van mantenir que era poc probable que si pujàvem tinguéssim èxit. Van deixar-nos anar que a les sis tornarien a mirar la meteorologia. Tot i que ens vam desvestir i que intuïa que no hi hauria opció, no vaig dormir.



SEGON INTENT
Pujant amb el meu pare. Foto: Jordi Calmet.
Per sort, el calendari preveia un segon possible dia d’ascens. Seria l’endemà, 5 d'agost. Aquell dia el vam passar primer aprenent algunes tècniques per saber caure a la neu i clavar el piolet i a la tarda discutint si els guies l’havien encertat perquè feia bastant de sol. Vam tornar al bar. Allà els guies parlaven amb altres guies i gent de la zona. Només havien arribat a dalt tres expedicions. I el més fort. Havien baixat un home mort, un alemany que probablement va patir un atac de cor. Cap al vespre, de nou vam fer l’operació de la nit abans. A dormir aviat, per aixecar-se vestir-se, esmorzar i cap amunt. Aquest cop sí. Abrigat com mai tocava tirar per munt. Tots en fila, poc a poc. Els ulls els tenia fixats en els peus de davant. Quan el peu dret feia un pas endavant, jo el feia també amb el dret. I el mateix amb l’esquerra. I anar fent. Cap als 4.800 metres un company es trobava malament i va haver de baixar. Quin greu. Seguíem cap amunt per sota de l’Elbrus sud. Sense recte fins als 5.000 metres. Allà començava una diagonal que acabava al coll que separa l’Elbrus del cim de l’Elbrus Sud. 

MAL D’ALÇADA
Pujant amb la corda fixa. Foto: Jordi Calmet.
Als 5.000 metres vaig començar a notar mal de cap. Inicialment d’aquests com els que solen passar prenent una pastilla. Als 5.300 metres, al coll, ja érem tres els que teníem mal estar. Però l’Elbrus ja es veia a prop. Com si ens reptés. Quedava superar una paret d’uns 300 metres de desnivell amb cordes fixes. La Lisa ens ajudava a enganxar-nos. Vaig arribar a dalt del mur ja no només amb mal de cap sinó marejat. Vam seure una estona. La punxa final de l’Elbrus era allà. Un petit pla i uns metres de pujada. Poc a poc, pas a pas, amb dues caigudes, vaig arribar a dalt, entre llàgrimes d’emoció. No vaig ser l’únic. Ens vam anar abraçant, aixecant els braços. Moltes fotos. L’entorn era espectacular. Ple de punxes muntanyoses que abans havíem vist amenaçadores i que ara quedaven bastant per sota nostra. 
Pujant per la paret. Foto: Jordi Calmet.
De fet, tot Europa estava als nostres peus. El somni. L’emoció va esborrar tots els meus mals. Quedava el descens. Quatre passes i de nou, dolor al cap i un mareig ja bastant notori. El petit pla el vaig fer com vaig poder, però notava que no anava recte. Veia un desert blanc i posava els peus sense coherència al primer punt on queien, fos recte o cap a un costat. Tocava el descens de la paret amb les cordes fixes. El guia em va lligar per assegurar-me en cas de caiguda. A mi i a dos més. Em va costar molt arribar fins al coll, a 5.300 metres i jo semblava que anava molt begut. Òbviament sense haver tastat alcohol. Vaig estirar-me. Tothom estava preocupat i donant-me consells. No volia sentir res. Només escoltava el guia. Vaig menjar i beure. Uns minuts més tard, per això o perquè ja havíem baixat uns 300 metres de desnivell em trobava millor. Però vaig fer la diagonal encara lligat. Crec que caminava i em movia prou bé.  Ja havíem baixat 300 metres més. Quedava la recta fins a baix. Em notava bé. Molt millor. Ja sense marejos i el mal de cap havia desaparegut. Portàvem ja un tros de baixada quan vaig veure una moto de neus esperant. Ostres. L’havien avisat per mi. S’hauria de pagar-li el servei sí o sí. Per precaució, vaig decidir pujar-hi. Van ser deu minuts d’un descens suïcida. Quin patir. Ja de nou al camp vaig esperar la resta de companys. Van anar arribant un darrera l’altra. Noves abraçades i molta alegria. Ho havíem aconseguit. Només quedava tornar. Marxar d’aquell niu de metalls i objectes voluminosos abandonats. De màquines. I fugíem amb la satisfacció a la butxaca. Ara queda saber què em va passar? És  a causa de la manca d’hematies i hemoglobina a la sang que em van detectar en uns anàlisis? 
Amb el meu pare i el meu germà.
Al cim amb els companys.
Felicitat. Foto: Josep Carreras.

Al cim, amb el meu pare. Foto: Josep Carreras.
Amb el meu germà, al cim. Foto: Quim Carreras.