TOT A PUNT

Ja sóc a la recta final de la preparació de la Marató Internacional Roses- Cap de Creus. No hi ha marxa enrera ni temps per pensar què he fet bé o malament. Simplement, diumenge toca acabar la cursa com pugui. Aquests dies finals tocaran dues sortides suaus i en pla. Per no carregar les cames i per reduir les molèsties al genoll dret per haver sumat tant desnivell positiu i negatiu. 

Aquesta darrera setmana ha estat un xic estranya. Per temes de feina, la sortida de dimarts va ser dimecres. Em vaig plantar al taller per reparar el cotxe i des d'allà vaig córrer cap a casa tot fent una volta enganxant diferents trams per on solc passar-hi sovint. La intenció era passar-los molt ràpid. Aquests ràpis i els d'"empalme", més lent. A l'estil canvis de ritme improvisats. Fartleks. Va sortir una ruta hídrida, mig d'asfalt mig de muntanya passant per les pistes de Palau del GEiEG, el carril bici, la Torre Alfons XII, el Calvari, la Muntanya O  i els  Polvorins. Bastant satisfet perquè als trams que volia fer ràpids em van sortir bastant ràpids. Van ser 13km i 275D+. El divendres havia de ser el darrer dia amb desnivell important. Vaig dibuixar un recorregut potent amb cinc pujadetes que asseguressin una bona suma. Vaig passar pel Piruli, el túnel de la variant de Sant Daniel on hi ha la margarida, una pujada fins al restaurant Can Pol (abans Can Max) per la zona dels Ecosistemes, el corriol Kamizake de pujada i la muntanya de la O que connecta Sant Daniel amb el Calvari. Hi havia trams de 400  metres amb un percentatge del 31% i altres de 2km al 8%. amb les corresponents baixades. Tot plegat una bona carregada de quadríceps i una bona suada amb 13,5km i uns 600D+. Encara pensava que hauria fet més, però és el que tenen les Gavarres, que per sumar molt de desnivell i no repetir trams de pujada, cal ser molt enginyós. El diumenge tocava fer poca cosa i van ser 12,4km amb 300D+ passant per les Pedreres, una mica de Sant Daniel, Montjuïc i Torre Gironella.

Ara toca pensar en diumenge. És el tercer gran objectiu de la temporada, després de la Mitja Marató de les Vies Verdes (on buscava un bon temps de rellotge) i la pujada als Àngels (amb l'objectiu de baixar de 55m). Fins ara, les curses marcades amb una "x" han acabat bé. Ara toca només acabar la cursa. Els avituallaments els he d'aprofitar tots. Sortir molt tranquil i arribar al castell de Sant Salvador de Verdera sense haver apretat en cap moment. Baixar Sant Pere de Rodes amb el mateix objectiu i fer la recta de La Selva de Mar sense forçar. Que al Port de la Selva pugui respirar i a Cadaqués saber que puc arribar a Roses. A Cadaqués m'he de sentir segur. Com el dia que vaig fer els 26Km de la Cursa de Muntanya de Girona i als Àngels, tot i que encara quedaven 11km, sabia que arribaria i que faria bon temps. 

Ara l'objectiu no és el cronòmetre, si no acabar. Però caldria que a Cadaqués tornés aquella sensació viscuda als Àngels. I passar els darrers quilòmetres repassant tot l'esforç que m'hauran permès arribar a la meta. Mentalment he redibuixat tot el recorregut. Hi ha un munt de pujades. Calma. I baixades molt picades, més calma. I molts km trenca cames. Encara més calma. Això és el que hauré de repetir-me. Queden molts dies per la cursa, però ja estic pendent de la climatologia. De moment apunta perfecte: núvols i alguna goteta. Molt millor això que no pas un sol asfixiador. Veurem com evoluciona. I cal evitar posar-me nerviós la nit abans. Com deia Tito Vilanova:"Sobretot no et fiquis mai nerviós per res, perquè el que avui et sembla important, demà no ho és". Doncs això, diumenge només serà un pas més d'una llarga aventura que encara té un camí immens per recórrer.

 

Un dels múltiples cartells animant la gent a animar els corredors.

Qui em vulgui venir a veure, la previsió és arribar entre les dues i les tres de la tarda a Roses. Però mai se sap si serà més tard o si serà abans. I com a punts de pas.... al Port de la Selva podria passar-hi entre les deu i les onze del matí i a Cadaqués entre les dotze i la una del migdia. Finalment, aquí hi ha tota la ruta, amb el seu relleu.

El que m'espera.

El TEST II

Aquesta setmana han tocat quatre sortides, dues de curtes i dues de llargues. La més interessant la darrera, anant de Cadaqués a Roses, resseguint la segona meitat de la Marató Internacional Trail Roses- Cap de Creus en la que participaré el 4 de maig. Per poder explicar-ho d’immediat, dir que les dues curtes van ser dilluns (una volta circular de 6,1km i 100D+ pujant pel Bon Pastor i les pistes del GEiEG) i l’altre divendres (una volta circular a la Font del Ferro passant primer pel Pirulí, amb 9,3km i 220D+). Les dues a bon ritme. La primera llarga va ser divertida: Pirulí, baixada pels polvorins, font dels Lleons, restaurant Can Max (Can Pol) passant pel corriol dels  Ecosistemes, Banc de l’Olivet, Puig d’Estela, Castell de Sant Miquel, Font Martina, Castell de Montjuïc i cap a casa a ritme accelerat per sumar 17,6 km i 620D+.

I arribava diumenge amb l’objectiu de reconèixer la segona part de la Marató del Cap de Creus. Dies enrera, guiat per en Carles, havia fet el primer tram: Roses- Castell de Sant Salvador de Verdera per Mas Fumats, Sant Pere de Rodes, La Selva de Mar, Port de la Selva, Cala Tamariua, Sant Baldiri deTavellera i Cadaqués (26,1 km i 1.400D+).  Ara tocava anar de Cadaqués a Roses passant per diversos turons (Puig de Sa Cruïlla i Pla de les Gates) de dibuix petit però de càstig continuat i per diferents cales (Jòncols i Montjoi, entre altres). Novament em guiava en Carles.

Després d’un km per Cadaqués començava la primera pujada important de la jornada. A mig gas per no reventar ja al principi el camí anava inclinant-se sense perdó. Al final, feies uns 280D+ en 2,5km. Ja duiem mitja hora. Seguiem mab la contensió i un trencacames de puja i baixa continuat. Unes vistes precioses d’autèntica Costa Brava amb muntanya, roca, penyasegats i caletes. El temps mig ennovolat ajudava a que la suor anés aguantant-se a la visera i no baixés a raig. Vam creuar diverses cales directament per la sorra o els còdols. Alguns banyistes, ben pocs i alguns turistes que admiraven la bellesa del lloc, com jo. Arribar a una cala significava sortir-ne per una pujada. En van tocar almenys tres més. A tall d’exemple: 400 metres al 17% sortint de Cala Jòncols, 400 metres al 7% sortint de Cala Pelosa i  700 metres inacabables al 19% sortint de Cala Montjoi. Entre altres. Ja quan només quedaven uns 4km de descens, un parell de vaques ens observava mentre el cel ens deixava anar algunes gotes per acabar de refrescar-nos l’esforç. Arribàvem a Roses amb uns 16km a les cames i feiem un parell de km resseguint el passeig de mar, a tocar la sorra i l’olor del mar salat. Serà l’arribada triomfal. Això espero, almenys. Serà dur, per mi. Mai he fet més de 30km seguits i aquell dia seran més de 42km amb uns 2.200 D+. Un recorregut brutal made in Klassmark de la sèrie Salomon Missionx3. Poc a poc ho aconseguiré.  Diumenge van ser 18,2km i 875D+. 

Agrair novament l’esforç i la paciència d’en Carles per portar-me per aquests paratges, una descoberta per mi, i per anar-se frenant per esperar-me i ensenyar-me com  anirà sent tot el recorregut. I també per venir-me a rescatar quan tornant cap a casa, feliç per notar-me capaç de fer la cursa, vaig patir una punxada al cotxe. Va venir, acompanyat, i van fer canvi de roda quasi a l’estil Fórmula 1, sota l’aigua de la pluja. La roda de recanvi, a més, estava bastant desinflada i per desesperació meva  allà on vaig parar el cotxe, la màquina de l’aire no funcionava. I a la següent gasolinera, la màquina automàtica, de pagament, tampoc. Amb poques ganes, un treballador em va dir que ho provés amb un sistema manual. I això vaig fer. Cap a casa, amb una nova experiència.

Màquina per posar aire a les rodes.

Roda punxada.

SANT CRISTÒFOL DEL BOSC

Després de la cursa d'Astrid 21 ja només queda anar entrenant per la OCC... i per entrenar per la OCC, millor posar-hi curses pel mig. La propera és la International Marathon Roses - Cap de Creus, del 4 de maig. Moltíssim respecte. 42 km no els he fet mai i, per muntanya (2.000m D+), menys. Fa uns dies vam anar amb en Carles a resseguir els primers 26 km, molt durs, amb una pujada al castell de Sant Salvador de Verdera des de Roses inclosa. Vam arribar a Cadaqués després de passar per Port de la Selva. Ara ens queda, potser aquest diumenge, fer la part que no vam fer: de Cadaqués a Roses. Uns 16km. 

Però bé, aquests dies he sortit a buscar varietat i sensacions després del mal regust de la cursa d'Astrid 21. El dimarts vaig pujar a Sant Grau, des de Bescanó, per un corriol de 2km al 16% que em van ensenyar l'Ernest i en Juanjo. Molt ben parit. No sabia si el faria sencer o em perdria i per això no vaig anar al 100%, però tot i això vaig acabar satisfet i amb 13,2km i 450m D+. 

El dijous, vaig anar a una de les meves zones preferides, els Ecosistemes. Primer pujada al Pirulí pel Palco dels Sastres, des de Vista Alegre: 1,3km al 7% i tota mena de bestiar pel camí (cavalls, burros, gallines, oques i gossos). Després vaig passar pel Pirulí i vaig anar a buscar la font dels Lleons. Prop de l'inici del camí de les Dones em vaig trobar tot de deixalles i restes d'obres abocades al riu Galligants.... Quina ràbia. Quins porcs. Vaig pujar fins a Can Pol per la ruta dels Ecosistemes 3, per la banda dreta: 2,3km al 7% amb un tram de 400 metres al 20%. Des de Can Pol vaig pujar fins al Banc de l'Olivet de'n Salgueda, al camí dels Àngels, i vaig tornar cap a casa passant pel camí dels Àngels de baixada i amb la pujada a la Catedral i a Sant Domènec de regal. Al final, 13,2km i 495m D+.

El diumenge tocava fer km. Feia temps que volia anar a Sant Cristòfol del Bosc. De petit hi havia anat amb el col·legi i amb la família. No sabia quants km sortiria... calculava entre 20 i 25. Vaig sortir de casa, passant pel carril bici per Quart i Llambilles i creuant la NII com vaig poder per agafar la pista que porta fins a l'ermita. Feia un sol bastant fort, però tocava aguantar. Em notava bé. Vaig arribar a Sant Cristòfol i només hi havia dos cotxes. Bo de saber que un diumenge s'hi pot anar sense acumulacions de gent com a la Font del Ferro. Per arribar-hi, només una un tram amb pujada que és de 1km al 5%. No massa picant. Va fent i prou. Sense parar vaig començar a baixar desfent el camí d'anada i creuant-me amb algun cicilista. Altre cop vaig creuar la la NII com vaig poder per la rotonda i cap a casa pel carril bici. A partir del km15 vaig començar a patir de calor. Com molts cops anava sense aigua. A Quart vaig trobar una font, quatre glops ben fets (quin plaer!!)  i a seguir. Ja al pont de ferro del carril bici, veia que patia massa i tenia flato...l'aigua!!. Era el km 19 i havia de parar a caminar. Dos intents d'arrancada i altre cop a córrer a ritme baix els dos últims km. Al final, 22,5km i 240m D+ i la constatació que, últimament, entre els km 13 i 15 tinc un "baixón". Hauré de posar-hi remei. Ah! Vaig fer servir les Saucony Jazz 14, que amb aquesta sortida van superar els 1.000km. Tocaria llançar-les, però... el carinyo fa que les guardi per alguna sortida curta.

Com que en aquesta setmana que entrem vull córrer quatre dies, tocava sortir dilluns, l'endemà de Sant Cristòfol del Bosc. Havia de ser alguna cosa curta, perquè em notava les cames i perquè ho faria al migdia, sense massa temps i amb un sol que novament semblava d'estiu. Vaig fer una ruta circular passant pel carril bici, la pujada del Bon Pastor i les pistes del GEiEG de Palau i tornant al carril bici per la baixada del Parc Científic. A ritme bastant ràpid per patir un pèl  (4:50 el km tot i haver-ho una pujada). Vaig sumar 6,1km i 100mD+.

El dia de la Marató pel Cap de Creus, caldrà concentració i ser conscient a cada moment del que porto i del que queda (per això és important haver-hi passat abans i estudiar el terreny)  i saber regular per poder arribar a meta, sigui amb sis hores o amb vuit. I si tinc algú al costat que em vagi recordant que freni, acceleri o que m'animi a seguir en els moments de patiment i debilitat mental, millor. Per què a la OCC serà simplement això també: arribar. Esperem que en Carles pugui ser aquest i que no es cansi del meu ritme lent i les meves neures. Dic "simplement" per dir alguna cosa, perquè de simple, ben poca cosa. Al contrari: esforç i persistència.

CURSA DE LES GAVARRES - ASTRID 21

Tenia clar que durant la setmana havia de fer poca cosa. Venia de fer 26 km pel Cap de Creus amb un desnivell exigent i el dimarts tenia la prova d’esforç (em va sortir tot correcte). Per tant, només vaig sortir dimecres pel carril bici. Per qüestions laborals i d’horaris només vaig poder fer uns 8,5 km, però bastant ràpids. Acabava amb una mena de debilitat a les tíbies que no eren les habituals. 

Estava apuntat a la cursa llarga (20km i 750D+) de les Gavarres en benefici de la Fundació Astrid 21. Tenia bones sensacions per diumenge. Inicialment no em plantejava res, només sortir a córrer, però passava la setmana i m’anava marcant l’objectiu de baixar de dues hores. Però el dijous tot es va torçar.  Em vaig aixecar amb malestar general. Cap a la feina sense esmorzar i a l’hora de dinar va arribar el baixón fort. Un grapat d’arròs, tornada a la feina amb debilitat corporal i poca estona després cap a casa. A dins del llit. Dos bikinis van ser l’únic àpat del dia a banda de l’arròs. Divendres al matí continuava amb malestar i mal de cap i notava els óssos dèbils, sobretot les tíbies. A la tarda cap a la feina. El dissabte semblava normal amb una bona dormideta, però al vespre.... A les dues de la matina encara estava assegut a la tapa del wàter i a les quatre l’insomni em feia mirar una pel·lícula.

El dia de la cursa tot semblava correcte, malgrat la immensa son i una mica de molèstia a la panxa i a la bufeta. Arribo amb prou temps i em trobo amb uns quants amics i coneguts: en Guillem, en Rabionet (sempre un plaer saludar un animal que no té por a combinar la seva especialitat, l’asfalt, amb la muntanya), en Joan Enric, en Juanjo, l’Ernest ... Caram... Les curses fan guanyar amics! Veig per allà un noi amb camisa. Sempre hi córre.  Es diu jordi i d’aquí a uns dies m’han xivat que marxa a Madeira a fer 115 km. També m’han explicat quins aliments s’endurà. Bo de saber perquè he vist que són molt sans i plens de vitamines. I ens trobem els quatre intrèkkids que prendrem part de la cursa en diferents modalitats: en Pere i en Carles (sempre acosnegueix escapar-se de casa per estirar les potes) faran la de 10 km; i en Josep i jo la de 20km.

El perfil aproximat (en realitat són 19,5 km)

Uns minuts després de les nou del matí, la regidora d’Esports de Girona, Isabel Muradàs, i la presidenta de la Fundació Síndrome de Down Astrid21, Maria Lluïsa Ferrer,  fan sonar una botzina com a tret de sortida. Me n’alegro. Menys armes!! Comencem un descens ràpid que ens fa baixar des del Castell de Montjuïc fins a la variant de Sant Daniel en deu minuts. A continuació un seguit de corriols i pistes per Campdorà amb algunes rampes prou importants camí del Castell de Sant Miquel on, fins i tot, sóc capaç de regular. Em sento i m’ho passo bé. 

Abans de la sortida he estat explicant els meus problemes als qui em trobava. Potser he quedat com un victimista però en aquells moments penso en baixar de dues hores i sortir reforçat a finals de setmana. Arribo al Castell de Sant Miquel (8,5 km) força sencer i em trobo en Josep i en juanjo. Ells acabaran arribant junts i en dues hores justes. Comença un tram de baixada que faig prou bé, sobretot el més dificultós fins a les mines del Nen Jesús. Però el retorn al pla i les pujades em senten com fuetades. Noto que no tiro i decideixo afluixar. Encara miro el rellotge i especulo com puc fer-ho per rebaixar les dues hores. Tot el menjar que duia a sobre l’engoleixo al km 12, tot pujant direcció al Puig d’Estela. Cada cop estic pitjor mentalment i no tinc ningú a davant ni a darrera. I si plego? No coi. Només em passa pel cap un moment i per sort, no hi ha cap persona de l’organització a prop per fer efectiva la renúncia. La solució és anar més lent i dir adéu a les dues hores. El meu germà em va dir que si un dia et rendeixes, sentes un precedent per tornar a fer-ho a la mínima un altra vegada (quelcom semblant a: Per saber patir, s'ha d'aprendre a conviure amb el patir!). Doncs a seguir. M’avança gent i gent i gent...

 A partir del 13,5 km és sobretot baixada. Aquí és on, si tot hagués anat bé, tenia previst fer un canvi de ritme per aprofitar la baixada que era bastant corrible. Però enlloc d’aprofitar per poder fer 3km seguits per sota de 4:30/km,  vaig com puc i la mitjana per km voreja els 6 minuts. Ja només queden 3 km. Tot i ser bastant pla, camino molts trams. Faig com puc tot la part de la font del Ferro, l’antiga sorrera, la Torre Bonica i la Pujada a Montjuïc. Pel costat apareix en Joan Enric. M’intenta fer de llebre perquè m’enganxi al seu ritme, però li dic que merci però que tiri. Estic fos. Quan ja veig la meta, penso en aquelles forces que no saps d’on surten  però que apareixen per arribar amb la cara decent de no estar patint tot el que estàs patint i que et permet lluir-te fent un esprint. Però aquesta vegada més que arribar com un coet, arribo com un pet. Em tiro per l’asfalt i m’aixeco marejadot. Aturo el cronòmetre i en prou feines veig que han estat 2 hores 8 minuts i 33 segons. Podria haver estat pitjor. Sort que hi ha l’Alba i la Magda, les meves dues grans fans. Em fan notar que fa molta calor... No me n’havia ni adonat. Un afegit més a tot el que m’ha anat en contra. Oficialment em marquen un temps de 2 hores, 7 minuts i 30 segons. I en la classificació acabo el 87è dels 174 inscrits que creuen la meta.

Últims metres. Foto: Magda.

Arribant. Foto: Magda.

Per acabar, agrair, a banda de la presència de les meves dues fans, l’esforç de l’organització per una cursa tant ben muntada tot i tenir només tres edicions. El recorregut molt maco, amb alguns corriols i pistes que malgrat l’emboirament espero recordar per poder-hi tornar quan entreni per les Gavarres. Molt content de poder destinar tots els diners de la inscripció a la Fundació Síndrome de Down Astrid21. Que per cert, celebra els seus primers 25 anys! Ah i la samarreta és excel·lent! I a veure si l’any vinent em toca una sobrassada del sorteig. Fins l’any vinent!

La samarreta, amb en Koshka de fons, amb la son del seu amo.