dilluns, 24 de novembre de 2014

REPTE AL MONTIGALAR

Amb certs dubtes per les molèsties al genoll, vaig quedar amb en Carles per provar de fer el Repte Nabes Wikiloc fins al Montigalar.  Uns 14km de pujada que pots fer el dia que vulguis a l'hora que vulguis i amb qui vulguis, amb un GPS i que després s'ha de validar. La cosa era que després de la pujada, s'hauria de tornar. No tenia clar si anar de casa a la sortida (Restaurant Cul del món) en cotxe o corrent. si deixava el cotxe la tornada l'hauria d'acabar allà. Si no, a la baixada podia retallar cap a casa. Vaig triar la primera opció. Quedem a les vuit del matí amb en Carles. Allà ens trobem tot de corredors i ciclistes. Una petita Rambla. El GPS tarda a trobar els satèl·lits. Sortim cap a Can Sirvent i posteriorment anem en direcció a Font de la Pólvora. Girem amunt per creuar la variant de Sant Daniel per un pont prop de l'escultura d'una Margarida que decora la carretera i després d'algun corriol anem seguint la pista fins a la carretera dels Àngels, a tocar del restaurant Can Pol.
 
En Carles aganfant aigua a la Font de les Núvies.
Al Montigalar. Foto: Carles Moreta.
 
 Aquí comença l'aventura de debó. Corriols de pujada i baixada, entre arbres, branques, males herbes, rieres... Tot desconegut per mi i escandalosament ben parit. Parem a la Font de les Núvies a agafar aigua. Amb en Carles hem de fer algunes marxes enrera perquè en algun punt perquè el corriol que hem enfilat no és el correcte, segons el GPS. El temps acompanya. Almenys per mi perquè no fot un sol espatarrant gràcies a una boirina que és prou alta com per deixar-nos veure el terra. Seguim fent algunes aturades per trobar els camins exactes i ens trobem alguns caçadors de bolets. La cama va aguantant prou bé. Al km, tenim la gran pèrdua. Ens havia avisat en Peio que allà semblava que havies de passar arrastrant-se a l'estil servei militar. També en Josep Maria. No en faries prou amb una serra elèctrica. Caldria una excavadora. Després d'anar donant voltes decidim seguir el corriol d'on venim, sense fer cas al desviament del GPS. Això torna a passar al km 12 i al km 13. Si algú ens veu de lluny deu pensar que busquem bolets. Al final, acabem anant per pista fins al cim. Valgui aquest escrit d'alerta per si algú s'hi troba. A partir del km11: No sortir del camí! Allà dalt, és espectacular. Allà al mig, qui diria que hi ha aquest raconet elevat. Els núvols no ens deixen veure masa res, però s'intueix tot. Malgrat les petites pèrdues ha valgut la pena. I molt. Hem completat el repte! En 1 hora i 57 minuts. Un temps modest.... que intentaré rebaixar.
 
 
 
Al Balcó de les Bruixes. Foto: C. Moreta.
Unes fotos i en Carles m'anima a anar al Balcó de les Bruixes.  És una baixadeta de poc més d'un quilòmetre. Les vistes són encara més dantesques. Ara queda tornar. Vistos els meus temors pel genoll optem per baixa per un lloc amb baixades sense exigència. Això és anar a buscar Quart pel Montengre i acabar fent carril-bici. Serà un pèl més llarg però menys violent. Ens toca fer uns 7 o 8 quilòmetres d'asfalt. El genoll nota els impactes. Durant uns dos o tres quilòmetres em noto buit, però acaba passant. No sé com m'he reomplert. Anem per carretera fins que trobem un corriol que ens porta a creuar el Celrè. A Quart aprofitem una font. Al carril bici, anem a ritme suau que ja duem més de 30 km. Fins a casa. El genoll protesta però menys del que podia pensar. al final em surten uns 34,4km i uns 1000D+.
 
 
Salut

dissabte, 22 de novembre de 2014

POC PERÒ DRET

Setmana d'impàs amb sortides curtes i pujades dretes. És el màxim que puc fer per culpa de la fisura que em vaig fer al dit i pel mal del genoll. El dit ja quasi està recuperat, però el genoll no. Dimecres vinent, toca anar al metge, a veure què diu. Pràcticament descarto anar a la Cursa de Muntanya de les Pedreres i a l'Ardenya, que l'any passat em va agradar molt. Tot i que les baixades les faig al ralentí, és quan pitjor ho passo.

Aquests dies he fet tres sortidetes. Dilluns: 7,5km i quasi 300D+, pujant al Pirulí (des de Vista Alegre), al kamikaze (un corriol de pujada sobre la font dels Lleons) i als Palets (pujada al Pirulí pel dret). El dimecres, vaig fer-la encara més curta: 5,6km i 150D+ amb la pujada pel Trencapeus (de la plaça de les Sardanes de Sant Daniel al Calvari per un corriol vermell i serpentejant ple d'arrels i terreny irregular) i de nou als Palets, amb un sobreesforç brutal per fer-lo quan més ràpid millor. El resultat un minut menys que el dilluns. Això sí, a dalt vaig haver de parer a respirar i posar-me les mans als genoll uns segons. El divendres, un pèl més llarga i els genolls bastant malmesos encara: 8,2km i 270D+ trobant-me en Carles Masó i fent-la petar des del Cul del Món fins a la Font del Ferro. Després un corriol sortint de la riera de l'Onofre seguint els pals elèctrics i la variant per acabar connectant amb el camí de pujada als Àngels i de nou al Trencapeus. I cap a casa....

Aquest diumenge, abans que dimecres el metge em digui que pari, aniré a fer el repte Nabes Wikiloc Montigalà (una mena de cursa que pots fer el dia i hora que vol fins al 15 de gener i que has de gravar amb un GPS i després de validar-lo apareixes en una classificació). Quasi 14km de pujada fins al Montigalà. Diuen que és un balcó espectacular. A veure què veuré, perquè pinta que hi haurà núvols. Hi vaig amb en Carles que se sap el camí més o menys. Després tocarà baixar.... i en el meu cas, patir. Pels km i pel genoll. Segurament serà meva última tirada llarga i com que el repte acaba el 15 de gener... era abans del metge o res, que els Reptes Nabes m'agraden.

Salut

dimecres, 12 de novembre de 2014

ATURAT

Aquesta setmana comencen els Cims de Girona, una lliga de tres pujades nocturnes a tres muntanyes: Sant Miquel, els Àngels i Rocacorba. No sé si m'hi hauria apuntat per l'horari (dijous a les vuit del vespre), però el fet de no poder-me inscriure ja me'n fa venir ganes. Estic parat des del dia de la Cursa de Muntanya de Girona. Em vaig fer una fisura al dit del peu i he tingut mig peu embenat una setmana i mitja. En breu provaré què tal vaig, però poc a poc. A veure si de passada he fet net també del genoll. Ja que no puc fer massa res penso en l'any vinent... en la Mission x3 (Cap de Creus, Ulldeter i Catllaràs), la Transgavarres, etc... I pujar a l'Elbrus!!

Aquest any volia arribar als 2.000 km i degut a l'aturada serà difícil. L'any passat vaig sumar 1.437 km amb 48.469D+ en 139 sortides. Era el meu primer any sencer. Ara mateix aquest és el resum, mes a mes:



GENER: 165KM / 4.500D+/13 SORTIDES

FEBRER: 168KM/ 4.000D+/13 SORTIDES 

MARÇ: 188KM/ 7.000D+/14 SORTIDES 
ABRIL: 176KM/ 6.000D+/13 SORTIDES 

MAIG:  181KM/ 6.500D+/13 SORTIDES 

JUNY: 186KM/ 10.000D+/ 15 SORTIDES 

JULIOL: 180 KM/ 7.000D+/15 SORTIDES 

AGOST: 250 KM/ 12.000D+/ 14 SORTIDES 
amb la OCC
SETEMBRE: 103 KM/ 3.800D+/8 SORTIDES 
amb la Riudatrail
OCTUBRE: 108KM / 4300D+/ 9 SORTIDES 

NOVEMBRE: 27km/ 1400D+/ 1 SORTIDA 
amb la Cursa de Muntanya de Girona.

Ara mateix, per tant, són 1.732KM amb 66.500D+, amb 128 sortides (onze menys) i onze curses. 

Porto menys sortides que l'any passat però més km i més desnivell positiu. Segur que seguiré sumant sortides, km i desnivell positiu. Però curses.... Volia les Pedreres i l'Ardenya (no sé la distància). Però no està clar. Salut!

dilluns, 3 de novembre de 2014

CURSA DE MUNTANYA DE GIRONA 2014


Segurament mai havia patit tanta estona corrent... i al mateix temps gaudint. Una relliscada a la riera de l’Onofre, humida i plena de molsa, va provocar que mentre intentava mantenir l’equilibri el peu dret piqués dos o tres cops amb una pedra. El dit gros em va començar a fer mal d’immediat i durant una estona no sabia si córrer plorant, si parar una estona i seguir o si engegar-ho tot perquè ja havia estat dos mesos amb molèsties al genoll i no estava prou entrenat. Però vaig decidir torar endavant amb la teoria massoca que en aquells moments, en calent, no em feia prou mal  i que ja m’ho miraria a la meta, quan es refredés. Però cada trepitjada era una fiblada.  Era el km 3,5 de la Cursa de Muntanya de Girona i me’n quedaven 23,5km per fer.

El recorregut era espectacular, made in Klassmark. Ja el coneixia de l’any passat i enguany només canviaven alguns punts als tres primers km per intentar evitar massificacions en els corriols inicials. Almenys jo, no en vaig patir cap i a més, aquestes modificacions em va servir per descobrir algun enllaç nou que em servirà per un futur. No calia canviar gaire res més, perquè el recorregut és un gaudir constant. Això sí, van provocar que els 26km de l’any passat, passessin a ser 27km. 
Saltant cap a l'Onofre. Foto: Carles Moreta.

Al primer terç de cursa passar pel Jardí dels Alemanys, per la riera de l’Onofre (que acaba amb el temut corriol de 400 metres al 30%), Can Lliure, Can Mistaire i el castell de Sant Miquel. En aquest tram em vaig trobar en Carles dues vegades (es movia ràpid...), que aquest any va optar per fer fotos. I ben parides! (No em faràs saltar més, que es pensen que estic més grillat del que estic!).  També vaig veure l’Ernest, que feia de voyer. Allò de veure com arriben els corredors, amb el fetge a punt de sortir per la boca. L’any que ve, vine a patir, cabr...!! A Sant Miquel, anava uns trres minuts pitjor que l’any anterior. Tenint en compte que el primer tram era més llarg que l’any anterior no em peocupava. A més, anava al ralentí, pel temor al dolor al genoll esquerra. I ara venia molt baixada, que podia empitjorar aquest fet. El peu dret anava fuetejant per culpa del xoc amb les pedres. “M’estic pixant!” li vaig dir a l’Ernest. 
Baixant de Sant Miquel. Fotos: Bookeh Studio i Dani Gual.
 I cap avall, al corriol de les Mines, esquivant arbres al mig del camí. Una baixada molt dreta i relliscosa per la sorreta. Aquest és el segon tram que serveix per enllaçar amb els Àngels. Tot aquest tram era ple de corriols que només un senglar dels grossos sap anar connectant. Impressionant com es pot connectar Sant Miquel amb els Àngels per aquests camins i corriols. Durant tots aquests km, de constant puja i baixa, vaig estar envoltat de la mateixa gent. Ara ells a davant, ara jo. Alguns parlaven entre ells. Un animava a un altre a correr a cursa de  l’Ardenya a inicis de desembre. Hi vaig anar l’any passat i la recomano. Jo comentava als qui preguntaven si quedaven gaire pujades... Els hi vaig apuntar la bestiesa del tallafocs dels Àngels. I que ningú oblidés que ja baixant hi havia l’ascensió a la Casa de les Figues i la rampeta final del cul del Món a Sant Domènec. I ens vam plantar al tallafocs. Alguna exclamació d’incredulitat darrera meu. Cap amunt. A dalt sabia que hi havia la meva família. Els sentia que em cridaven i tot. Les mans als quadríceps i anar pujant. Uns 400 metres al 40% de desnivell i la suor regalimant per la cara. Saludo a tota la família, gràcies per venir, (sobretot en Nil!) i segueixo que queda una mica de pujada fins al Santuari. Allà hi arribo sis minuts pitjor que l’any anterior. Hi ha en Juanjo que s’hi ha apropat en bici i em diu que en Josep és uns minuts més endavant. Faig el ritual de tots els avituallaments (mínim un got d’aigua i un tall de plàtan) i cap avall.

Al tallafocs dels Àngels. Foto: Edu Ferrer Alcover.
Al tallafocs dels Àngels. Foto: Alba Carmona.

Al tallafocs dels Àngels. Foto: Josep Carreras.
Al tallafocs dels Àngels. Foto: Josep Maria Montaner/ Nació Digital.

És el darrer terç de cursa, que sol picar cap avall però que té diverses puades que t’acaben de trencar el ritme. El corriol del desviament del Montnegre el baixo pràcticament sol. Però és impossible perdre’s. Les cintes blaves de Mizuno es veuen sense esforç. Anant en solitari sense estar pendent dels que venen per darrera o per atrapar els de davant és quan m’adono que em fa mal el genoll i que el dit del peu protesta a cada cop més quan toca a terra. Se’m fa llarg i un pèl avorrit. Toca anar baixant per llavors fer més llarga la pujada a la Casa de les Figues, per allò de “Vols caldo, dues tasses!”.  Torno a estar envoltat de gent i arribo al punt de confluència amb la ruta  de la cursa de 18km, que han sortit una hora més tard. Sento algú que sembla que em cridi, però no em giro perquè la baixada ja pica i es plena d’obstacles com ara arrels, pedreres, branques, fulles i arbres sortint. En un pla em giro i veig en Joan Enric. Sembla bastant fresc. M’acompanyarà fins al final. Anem bastant ràpid i li vaig dient que he de córrer molt que vull baixar el temps de l’any passat, perquè intueixo que puc fer-ho. Un tronc tallat fa que el dit del peu que ja tinc destrossat torni a rebre un impacte contundent. 
Arribant a meta amb en Joan Enric, amb la meva mare i en Nil animant. Foto: Carles Moreta.
A punt d’arribar al túnel per sota la variant veig en Josep. El passem però imagino que es picarà. I aixì és. Queda un quilòmetre i mig i comença a córrer fins al punt que es posa a uns 50 metres de mi. En Joan Enric em segueix estirant i aconseguim arribar a meta a ritme més que ràpid. Buff!! He rebaixat el temps de l’any passat, per 29 segons. Felicito en Josep i agraeixo a en Joan Enric que m’hagi acompanyat.  Tenint en compte que hi havia un km més i que el genoll i el dit protestaven durant la cursa, estic més que satisfet del temps: 3 hores, 11 minuts i 54 segons. He acabat el 146 de 341 inscrits.

Arrbada a meta. Foto: Marta Barragán.
Una estona després arriben en Marc, en Peio i l’Uri. El primer i el tercer s’estrenaven en la mitja distància de muntanya i el segon retornava després d’una lesió. Genial tots! 

A la tarda vaig al metge, perquè tinc el dit del peu inflat i lila iem fa mal. Surto amb un embenatge immobilitzador i una fisura a la falange. Tocarà descansar. Espero que, al mateix temps, em serveixi per fer net al genoll. 

 
I res, a començar a pensar en la Transgavarres. Ja té la “x” marcada per l’any vinent, 60 km de Palamós a Girona pel mig de les Gavarres. Aquest any en Toti Bes ha guanyat amb bastanta rotunditat. A la cursa de 18km ha guanyat en Jordi Rabionet. Ho tenia entre cella i cella, i no ha fallat. A la de 26km, en Marc Pinsach ha repetit victòria. En curses com aquestes, per cert, pots veure el nivellàs de les noies.
 

dissabte, 1 de novembre de 2014

JA LA TENIM AQUÍ



Ja la tenim aquí. La Cursa de Muntanya de Girona. Amb els camins, pistes i corriols que sovint faig servir per entranar. Com diuen, el pati de casa. Toca aquest diumenge, a les nou del matí des de la plaça Sant Domènec. No hi aniré amb les millors condicions físiques però mica a mica la moral va pujant. No sé si milloraré el temps (3 hores 12 minuts) de l’any passat (quan havia preparat específicament la prova tres mesos) però espero acostar-m’hi. Últimament no he pogut entrenar com convenia per estar al nivell que puc tenir. Això segur.


Són uns 26km i 1.400 de desnivell positiu, passant per sota del Puig d’Estela, el castell de Sant Miquel, Les mines del Nen Jesús, El Surolí, Els Àngels, la Casa de les Figues... Per corriols de tota mena. Espectaculars els de la riera de l’Onofre i el tallafocs dels Àngels, amb uns 400 metres al 40%. 


 Aquesta última setmana he fet ja només dues sortides curtes per protegir el genoll i no arribar cansat. Com a motivació, les he fet a ritme ràpid. De fet, he aconseguit records personals cada dia en trams de 3km. El dimarts vaig fer uns 7,2km i 150D+ amb el tram de 3km que encercla la Font del Ferro a 4:19 de ritme. El dijous vaig fer carril bici, uns 6,6km. Vaig escollir 3km per apretar amb una mitjana de 4:10. Aquest cop, era bastant més pla que dimarts. 
I res, veurem com va. Compartiré recorregut amb altres tres Intrekkids: Peio, Josep i Uri. En Carles serà per allà animant.