dimecres, 24 de setembre de 2014

REPENSANT...

En l'últim escrit parlava de la Riudatrail i que marxava a Tarifa a veure el meu germà creuar l'Estret de Gibraltar. Tal com ho deia, ho donava per fet. No perquè fos fàcil, sinò perquè n'estava convençut, com així va ser. Molt gran! A Tarifa vaig aprofitar per sortir dos dies. Bàsicament vaig córrer per la platja perquè és un terreny prou  tou (i em fa mal a sota del genoll esquerra) i perquè és el que hi ha allà: sorra i més sorra. Més o menys vaig fer deu km cada un dels dos dies, pràcticament plans. 

Ja a Girona, dimarts al matí vaig anar amb en Marc per la zona del Llémena. Des de Sant Martí de Llémena vam pujar a Sant Roc de la Barroca i a Santa Lena. Seguíem la ruta de la cursa curta que se celebra diumenge, la Cingles del Lémena. Van sortir uns 14,4km i uns 730 D+. Deu ni do amb les pujades i les baixades, un pèl rocoses. No em vaig sentir massa bé pujant. I vaig baixar amb por, pel genoll. La idea era observar la zona amb la intenció d'apuntar-me a la cursa llarga, de 30km, ja pensant en la Transgavarres, de 60km i 2000D+ de les Fires de Girona. No obstant, el genoll molesta massa. I no em vull arriscar a fer-me mal de debò. Per tant, de moment adéu siau a la cursa dels Cingles i poso en seriosos dubtes la Transgavarres.... Arribaran dies millors i potser tornarà l'optimisme. Però ara hi ha això. Durant uns dies no forçaré: bicicleta i córrer per pla....

Deixo aquí algunes fotos de la Riudatrail que va fer l'organització: 

Km 0.

Km 6.
 
Km 23.
Km 23.




diumenge, 14 de setembre de 2014

RIUDATRAIL

Escric la crònica de la Riudatrail sense poder esperar les fotos de l'organització perquè en unes hores marxo a Tarifa, a veure com el meu germà creua, nedant, l'Estret de Gibraltar. 
El material, amb en brownie fent el xafarder.
No les tenia totes. Després de la OCC, en tots els entrenaments havia acabat bastant cascat o havia fet pla. Havia triat la Riudatrail perquè era més llargueta que la de Sant Miquel, que des feia el mateix dia, i més econòmica. L'organització apuntava 26,4 km i uns 760D+. No era massa desnivell i això, en aquest cas, m'anava bé. 
Amb en Marc.
 Saludo en Juanjo, que acompanyarà un amic tot el recorregut. La sortida ha estat bastant ràpida. Els dos primers km han estat per sota de 5m/km. He anat un tram amb en Marc. El molt bestia el dia abans havia fet la Marnatón de Cadaqués. Després ha començat dos grups de 3 km força trencacames amb tendència a pujar, sobretot el segon. Aquí compartia ritme amb les dues primeres noies. A continuació la gran pujada de la cursa, vorejant l'Esparra, fins a Argimon i seguint amunt fins a El Far. Uns 7 km. molt bonica la vista, del que deu ser ... el Pla de la Selva. Si més no, es veuen alguns poblets. Llavors uns 3 km de baixada, molta per pista relliscosa per les pedretes i la sorra i després una nova pujada, la segona. Bastant més suau, de no més d'1,5km. I a partir d'aquí tot tendia a pujar. I aquí ha començat el lio. Just passat el 4 avituallament venia un camí resseguint un camp de cultiu i es girava per una pista que apareixia a la dreta. Doncs, cap avall. Resultava però, que en pocs metres s'havia de girar a la dreta per introduir-se al bosc amb un corriol. Però he tirat pista avall. Fins aquell moment, cada cop que et treien de la pista per portar-te dins del bosc, hi havia una cinta que et tallava directament aquesta pista i ja miraves als costats buscant del corriol. O hi havia guix. Però aquí no.  Se l'han deixat o algú l'ha tret? Km 18. Mentre baixava cap avall, amb la il·lusió de fer menys de 3 hores em trobo un noi de blanc que puja. Què fot! En opregunta si sé el camí. En dirli que no, m'avisa que no hi ha cintes més avall. Segueixo a tota castany cap a baix. Però té raó. Au, a girar i córrer de pujada i buscar on m'he passat... com ell. Ho trobo. 

Des d'aquell moment vaig baixant amb el temor de no veure la següent cinta, tot i que le vaig veient. Però no tots. He de cridat un noi que no havia escollit el camí correcte. L'he de cridar dos cops. Maleïts cascos. Han d'escoltar música? Hi ha un tram ple de saltirons per a BTT. És un circuit per a ells. O això posar en algun cartell. I ple de bonys de terra, molt molestos. En fem uns 15 en només 200 metres. Els últims 4 km els faig sol. Anirà just això de les 3 hores. no tot és baixada. Jusr quan vas a ritme de creuer, pujada torracollons. No serà possible. Baixo el ritme. els dos últims km són d'asfalt. El rellotge ja marca 26... però la meta ni es veu. Al final, em surten 27,4 km (un més de l'anunciat) i uns 910D+, un pèl més del que deien. Paro el crono en 3 hores 5 minuts i deu segons. Tampoc està malament.

A la meta, detecto que molta gent ha tingut problemes al km18. Hi ha gent però que s'ha perdut tres i quatre cops! I diria que la segons nois classificada no ha guanyat perquè s'ha perdut molt i molt. L'speaker admet que hi ha gent perduda, sobretot de la cursa curta. Més tard, ha facebook, han demanat disculpes. 

Arribant a la meta. Foto: Quim Carreras.
En general, la cursa molt bé pel preu que es pagava. Molt bé els avituallaments i molt maco i treballat el recorregut a partir del km 5, més o menys i fins al km 21. Llàstima que l'aproximació a aquest tram i sobretot els km finals es fan llargs i hi ha bastant d'asfalt. Llàstima també d'aquest error al km 18... si és que l'error és realment seu. Però una taca no esborra el meu bon gust de boca. I de cames. I llàstima que no m'hagi tocat uns dels múltiples premis que sortejava l'organització!! Ah! La climatologia ha ajudat: núvols durant dues hores i només solet ja cap al final. Per rematar-te si paties. 

divendres, 12 de setembre de 2014

ESPECIAL: ESTRET DE GIBRALTAR

Tot i ser un bloc personal i de muntanya, faig un parèntesi per parlar d'un altra persona i del mar. D'un repte molt major dels que jo he aconseguit. Parlaré breument del meu germà i el seu objectiu de creuar l'Estret de Gibraltar nedant. Una bestiesa a l'abast de ben pocs. 

Serà la setmana vinent. Falta saber el dia concret perquè dependrà de diversos factors. Marxem dilluns, a quarts de quatre de la matinada, en direcció a Tarifa, on hi serem una setmana. Caldrà estar pendent del cel, del pas de balenes, meduses, vaixells i altres temes que se m'escapen per escollir el dia, per no fallar. Són uns 16km tot i que poden ser alguns més, segons els corrents marítims. jo hi seré en un vaixell de seguiment i de suport. Anirà en un grup de quatre nedadors. Porta mesos entrenant. Perdó: anys. Molts sacrificis que, estic segur, tindran la seva recompensa i que jo, no em penso perdre i fotografiar. 




dimecres, 10 de setembre de 2014

CAP A RIUDARENES

Passada la OCC més val no quedar-se quiet i pensar en nous reptes i alguna cursa per mantenir la tensió. Feia temps que pensava que sortiria buit d'idees i il·lusions de Chamonix- Mont Blanc. Què podia passar i fer després d'aconseguir allò pel qual m'havia estat preparant tant i tants mesos? Però no.  Vaig acabar força sencer i satsifet. I amb ganes de més. Després de valorar diverses opcions, em vaig apuntar snse pensar-ho massa a la Riudatrail, d'aquest diumenge. 
http://riudatrail.wix.com/riudatrailSón 26km i uns 760D+. Per què aquesta i no la del castell? Per la vessant solidària, pel preu, per la distància, perquè és una zona nova... i perquè bé que les cames recordin les distàncies tirant a llargues. De fet, em ronda pel cap el 2 de novembre... amb la Transgavarres: 60km amb uns 2000D+, de Palamós a Girona passant per les Gavarres.  Veurem. Seria una distància més llarga però amb menys desnivell que la OCC. I al costat de casa. La culminació d'un any força intens i amb pràcticament cap lesió important. 

Mentrestant, continuo estirant les cames. Tornant de la OCC no podia fallar una sortida amb en Jordi per explicar-li l'aventura a Chamonix- Mont Blanc. Pel carril bici i a ritme suau, uns 8,5km.  En una segona sortida, per les Gavarres, em vaig torbar en Sergi Serra, del Nabes Team. Jo volia anar de relax, però amb un senglar aixì s'ha d'aprofitar que sempre s'aprèn alguna cosa encara que sigui amb la vista. Li vaig ensenyar una pista nova a tocar de la riera de l'Onofre.
Pujada des de la riera. Foto: Sergi Serra.
Pràcticament tota l'estona li vaig veure el cul, perquè, tot i que està de baixa, va com un coet. Van ser 12,6km i uns 420D+.
Aquests dies també he tornat a Sant Grau. Volia fer un corriol del 16% durant 2km. Però vaig petar. Com mai. Potser pel sol, per la canya dels últims dies. No ho sé. Però vaig acabar assegut en una pedra i fent mitja volta. Vaig acabar sumant 13,1km i uns 270D+ Per refer-me, uns dies després tirada ràpida pel carril bici (8,2km), ja amb la ment posada en la Riudatrail. Ah! i una pujada als Àngels en BTT per carretera, aquest cop amb les rodes més inflades i una millora de sis minuts.  

Veig que la cursa de Riudarenes té uns 10km inicials de pla mentider (paraula que manllevo del vocabulari Moreta), dues punxes de pujada i baixada i els 7km finals de pla. Espero baixar de les tres hores. Veurem.

dijous, 4 de setembre de 2014

OCC: LA CRÒNICA


Vaig tenir alguns problemes per demostrar a l’organització que tenia tot el material obligatori. Que era molt. Un xiulet, un got, una manta tèrmica, un frontal i piles de recanvi, roba per cobrir tot el cos, una bena de grans dimensions per si tenia una ferida, un paravents, bidons, menjar, etc.  Al final ho vaig aconseguir. La nit abans acabava amb una visita la meta de Chamonix per veure l’arribada d’en Toti Bes, tercer a la TDS (119km i més de 7.000 D+). Quin animal. I cap al llit. 

Foto: Alba Carmona.


El despertador sona a les 04:30. A les 5 de la matinada sortim tota la família cap a Orsières, Suïssa, on comença la cursa, la OC C (Orsières – Champex- Chamonix). Anant cap a la línia de sortida em trobo l’Àngel. Bona sort!!! Al final, veuré que ho va fer més que bé, perquè durant la cursa no m’el trobo. A la línia de sortida intento connectar el GPS, però no troba els satèl·lits. No sóc l’únic. Veig molts corredors amb el braç aixecat i el rellotge mirant el cel. Començo a mirar dorsals. Hi ha tantes nacionalitats!!! França, Espanya, intueixo que sobretot Catalunya (espero que aviat la bandera que em van enxufar al dorsal sigui la quatribarrada), Bèlgica, Japó, Itàlia, Suïssa, Regne Unit, Estats Units, Holanda, Xina.... Moltes. L’speaker avisa que queda poc. Nervis. Sortida. Busco la família pel poble. M’els trobo i els saludo aixecant el braç.  Buff. Quina emoció. 53 km per davant i 3.330 D+. El poble és una festa. És la primera edició d’aquesta cursa, la petita de totes les que formen la UTMB. Hi ha desenes de nens que avui han sortit de classe i en fila allarguen la mà. Jo la xoco. Que divertit. Em sento important. Portem 1,5km i el GPS s’activa. També la primera pujada. Serà tot anar pujant fins a Champex. Són pistes amples però també corriols estrets que provoquen cues de corredors i taps. Són 7 km que m’he de prendre com escalfament.  No com part de la cursa. Mai he fet més de 43km (al Trail Cap de Creus) i sé que al final puc patir si començo massa centrat en córrer. Passem per diversos pobles petitíssims. La gent està al carrer. Miren el dorsal i criden el teu nom. Serà una constant durant tota la cursa. Ara els francesos em cauen més bé. Espectacular la quantitat de gent que va cridar el meu nom. Molts animen amb esquetlles. Se senten des de lluny. Motiven.

Foto: Organització.
Foto: Organització.


Champex és impressionant. El típic poble suís: un llac, unes vaques que semblen de Milka, unes casetes de fusta, reflexos a l‘aigua, verdor per tot arreu, un pescador... És el primer dels cinc cims que superaré. De fet, aquest està a la meitat del segon  i té un avituallament líquid. Aprofito i omplo un bidó veient que trobo aigua fàcilment en una barra. Agafo un got de coca cola. Segueixo corrent. No ho sé, però vaig el 936 dels 1.200 inscrits. No m’hauria preocupat, perquè els 7 km inicials els havia de fer a pas de tortuga.  Ja sumem 580D+. Em trobo els primers catalans corrent. Ens identifiquem perquè a la part posterior del maillot lluïm la senyera. M’avancen i em diuen que ja ens anirem veient. Jo ho dubto, però així serà més endavant.  Anem direcció La Giète sempre pujant. Deu ni dó. Els bastons són molt útils per pujar. A les baixades els replegaré en una mà. Sempre tinc el dubte de correr o no amb els pals, però diria que ajuden i descarreguen bastant. Passem algun tram de 4 km al 20%. Un helicòpter ens segueix. Ens fa fotos i ens filma. Som importants. Poc a poc detecto que els que vaig tenint a davant van més lents del que voldria i com puc vaig avançant llocs. Arribem a dalt, amb 1.414D+ i quasi 19km. Tampoc ho sé però ara vaig el 836 de la classificació. He avançat cnt places. Tampoc m’hauria preocupat, perquè l’únic objectiu era arribar. 

Foto: Anna Colomer.
Ja penso en arribar a Trient. Sé que allà hi ha tota la família i un avituallament líquid i sòlid. Durem 24km. Quasi tot és baixada. Quines vistes més bèsties. Quines muntanyes que tenen els Alps suïssos. És un ziga zaga constant on vaig passant corredors a les corbes. A grapats. M’agrada baixar. Atrapo un català, que em diu que només vol arribar que ja és prou gran. Jo també només penso en la meta, però perquè per mi això és molt gran. Arribo a baix. Després sabré que anava el 792 de la cursa. Em trobo els pares i l’Alba d’immediat.  Entro a la carpa gegant després de saludar-los. Hi ha molts corredors. Massa. Fa calor i costa poder agafar beguda o menjar. Renuncio a l’aliment de l’organització i agafo el que duc a sobre. Xuxeries, fruits secs, gel.... Porto uns minuts eterns fent cua per agafar aigua. Estic apunt d’anar a buscar el meu pare és l’encarregat d’assistir-me oficialment i m’espera en un lloc especial pels acompanyants però en una taula veig una ampolla d’aigua plena i abandonada. L’agafo. Si és d’algú ja cridarà. Omplo un bidó. Vaig a buscar el meu pare, que em donarà un plàtan i em donarà uns gels de recanvi i a mig camí veig un forat a la barra i un voluntari m’omple d’aigua l’altre bidó. Em veig capaç de fer la cursa en menys de deu hores. 

Foto: Organització.
Torno a sortir de la carpa i em trobo, de nou amb el català i amb unes rampes de pujada que fan fredat. Hi ha molta zona boscosa. Bastant de fang perquè ha plogut el dia abans. Hi ha vaques a tot i a dret i passem pel mig de camps que acaben deixant les vambes fetes un  cromo. Anem direcció Catogne. A dalt ja acumulem 2.319D+. Hi ha aigua per omplir bidons però arribo amb un grup on tots paren i no tinc ganes de fer cua. Això hauria volgut dir parar i em trobo bastant bé per mantenir el ritme. S’ha d’aprofitar. Aquí anava el 656. Queda una baixada llarga fins a Vallorcine on hi tornarà a haver tota la família. L’agafo amb calma. Bec aigua. Els dos bidons. Ja veig la carpa de l’avituallament... però hi ha un grup de corredors parats al mig del camí. Ostres. Passa el tren i hi ha les barreres abaixades. Esperem un parell de minuts i a córrer cap a la carpa. Aconsegueixo ràpid l’aigua pels bidons. Agafo unes xocolates, una mica de fuet, formatge i dos talls de plàtan i vaig a buscar el meu pare.  Li demano crema protectora del sol. Comença a picar fort quan els arbres no ens deixen a resguard. Li demano  que m’obri la bossa dels fruits secs... que després no agafaré perquè de sobte veuré un cartell on explica que queden 11 quilòmetres fins a La Flegère, quasi tots de pujada. Sé que després en quedaran 8, els últims de baixada. Em pregunta amb insistència si vaig bé. Coses de pares. Jo crec que sí. Vaig en la 621 posició.

Foto: Organització.
Surto de la carpa. Buff. Costa córrer perquè són rectes llargues que piquen cap amunt, però vaig agafant ritme, direcció el col des Montets. Sé que al perfil de la cursa, aquests 11 km van pujant i inclouen una punxa de puja i baixa que em preocupa, perquè fa pinta de ser bastant contundent. Vaig fent, arran de carretera. Em trobo fotografs oficials. A fer bona cara. Teatre del bo!. Em trobo una baixadeta. Ja he fet la punxa? Doncs no. Ara la veig. Vinga pujar. Faig càlculs per allò de les deu hores. Vinga va, que puc! Renoi, la pujada és eterna. El bosc preciós però les arrels són molt molestes a l’hora de posar el peu a terra còmodament. Sobretot en començar la baixada. N’hi ha d’altes, baixes, llargues curtes, per la dreta, per l’esquerra...  Es necessita concentració per posar el peu a lloc i no caure o patinar. S’ha acabat la punxa i seguim pujant. Vaig mirant el rellotge. Ja duc més de 42 km. Més ds’una marató. Se m’acaben els quatre gels, les boles energètiques, les xuxeries, les barretes. Les cames no tiren i no arribem mai a la Flègere. Tinc set. Adéu a les deu hores. Que de fet, m’era bastant igual. No hauria d’haver-ho fet, però calculo que no en faré servir massa i que aviat tindré prou aigua... però veig un riu i trec el bidó per omplir-lo. Aigua fresca! Dos glops contundents i a seguir cap amunt. 

Foto: Organització.




Arribo a la Flegère, sóc el 550 que passa. L’avituallament és líquid. Veig un voluntari amb una ampolla i insisteixo a que m’ompli el bidó buit. No entenc què em diu en francès. Senyala el bidó i no me l’omple. Ara voldrà que faci servir el got que tinc al fons de la bossa? Mentrestant veig un altre corredor que agafa un cul d’ampolla buit i demana que li omplin. A ell sí? L’imito. M’omplen també un cul d’ampolla. Collons! Aigua amb  gas! Ara l’entenc!! Jajaja! Un altre voluntari, al final, m’omple un bidó i vaig a encarar el últims vuit km. Sento un corredor que vomita sense parar al costat de la carpa. Ai pobre. Em trobo un japonès assegut al bell mig del camí. Vas bé? Em diu que sí. Segueixo. Nassos, els genolls protesten a cada cop que els peus piquen a terra. Paciència. Poc a poc a acabar. Flairo l’asfalt. Vol dir que queda un km. Que ja sóc a Chamonix. Començo a recordar un munt de coses. La gent que m’ha estat animant els ultims mesos, els que m’han aguantat. Ja està. Ja ho tinc. És impossible que no arribi. Tant mesos després de saber que hi participaria, sé que acabaré. Anaven a sortir unes llagrimetes quan la gent del carrer aplaudeix el meu pas i em crida com per donar-me la darrera empemta. Sembla que voli!! Una noia m’aplaudeix i m’anima en català. Sóc a la glòria! Ja sóc als carrers finals. L’eufòria és tant bèstia i vaig tant embalat que tiro recte en una corba. M’avisa la gent. Quin riure. Veig el meu pare plantat al mig de la carretera. Em dóna l’estelada. Darrera les tanques de protecció veig l’Alba i la meva mare. També la Sílvia i en Carles. Ensenyo l’estelada. Quants aplaudiments! Entro amb els ulls tancats i tancant els punt. Quin plaer! Ja ho tinc! He acabat el 538. Deu hores i 26 minuts. Secundari però no està malament. Estic satisfet. M’expliquen quen Marc Pinsach ha aconseguit el tercer lloc. Nou podi català! També ha entrat amb l’estelada. Som un exèrcit!


Foto: Organització.

Foto: Organització.

Foto: Organització.


L’endemà marxem a casa. Queden algunes curses que m’interessa seguir. Sobretot què fa en Carles. L’altre Intrèkkid desplaçat a Chamonix. Arribo a Girona i connecto Internet. Fa la CCC (101km).  Vaig veient el seu progrés gràcies als diferents sistemes de seguiment. Jo no ho sé però m’acaben explicant que ha caigut i que va tocat. Al final opta la decisió més valenta al km 72. Ho explica aquí: (Bloc d'en Carles). 
Foto: Anna Colomer.

A la CCC, guanya en Pau Bartoló. I la Tina Bes queda segona. I a la UTMB (168km), la Núria Picas, també segona. Quin nivell que té Catalunya! 

(He tardat uns dies perquè feia un recull de fotos. Això potser m'ha fet perdre algun detall que tenia viu els primers dies).