divendres, 19 de desembre de 2014

OBJECTIU 2.000KM

Últimanent tinc poc temps per córrer i, fins i tot, per escriure. Després de la Marató de Muntanya de l'Ardenya no tinc cap cursa al cap i m'he buscat un objectiu: arribar a sumar 2.000 km aquest any. Era el que preveia a inicis d'any però a l'octubre i al novembre vaig haver de baixar el ritme bastant pels mals al genoll i al dit del peu i ho veia impossible. Ara he tornat a apretar, malgrat que el genoll encara protesta, i veig factible l'objectiu. Potser no és molt però per mi és moltíssim. L'any passat havia fet 1.437km... I el desnivell positiu sumat el 2013 va ser d'uns 48.000D+ i aquest any per poc no el doblarà, malgrat que en aquest apartat les aplicacions varien molt i no sé si refiar-me'n massa de les dades.

Per sumar km i D+, des de l'Ardenya he fet diverses sortides. Ràpidament les explico: Una sortida ràpida a la zona d'entrenament dels TR-Esports Parra (Domeny - Nestlé) a ritme viu i 6,2km; una sortida de migdia per passar per primer cop per un tallafocs que connecta la Font dels Lleons amb els Polvorins, amb uns 200D+ i un 6,8km; de nou un migdia, aquest cop amb en Carles sortida a Sant Miquel, per celebrar el Dia Internacional de les Muntanyes, amb 12,5km i uns 340D+; una nova sortida revisant tallafocs i enfilantme pel camí de les dones fins a la carretera dels Àngels (13,6km i 450D+); i finalment una sortida esprint pel carril bici i la Creu de Palau, amb uns 6,8km i uns 80D+. Total, que em queden uns 85km per arribar a l'objectiu. 

El fet de no tenir massa temps ha estat per la feina però també perquè m'he implicat en la creació del nou Club Trail Running Girona. De moment podeu obtenir més informació clicant aquí. Molts són del Nabes Team  i de Klassmark però la creació del club està generant moltíssim interés. jo m'encarrego de la comunicació i gestiono la pàgina del Facebook i és espectacular la resposta. Ara hem d'aconseguir generar activitats. Segur que n'hi haurà un munt. De moment, diumenge fem un entrenament per grups a Rocacorba, d'uns 20km i un corriol de 3km amb 500D+. 


Aquí una foto de la primera reunió: 


dimecres, 10 de desembre de 2014

ARDENYA - MARATÓ 2014


M’hi vaig apuntar a darrera hora. Duia 1.800km a les cames i per mi, ja era bastant. I a més, el genoll esquerra feia temps que es queixava i havia hagut d’abaixar la intensitat en els entrenaments. Però quatre Intrèkkids estaven apuntats i parlaven de la cursa pel grup de whatsApp. L’any anterior havia fet la Mitja Marató. Si m’apuntava tocaria una distància nova que, a més, servís per culminar la temporada. La marató podia ser la cirereta del pastís, després de completar la OCC del Mont blanc, (53km), la Marató Internacional Roses- Cap de Creus (43km) i la Trail Ulldeter (29km). Les tres grans curses d’aquest any. Tampoc havien estat malament la Cursa de Muntanya de Girona (27km)  i la Riudatrail (27km). 
El recorregut de la Marató.
Inscrit a cop d’orgull, amb dubtes però amb il·lusió de retrobar-me amb un paisatge que l’any anterior em va sorprendre positivament fins al punt que poc després hi tornaria sense competir per gaudir-ne més tranquil·lament. Fa gràcia aquest any perquè l’organització, la A.E. Matxacuca, ha aconseguit que la cursa estigui inclosa dins el circuit de trail Essential Running Tour de MERREL i és puntuable per la Ultra Trail du Mont Blanc en les distàncies de Marató i Marató i Mitja. Entre aquestes, la Mitja Marató i la cursa popular de 10 km, s’hi esperen unes mil persones. Déu ni do.
  
Preparant-me per sortir. Foto: Jordi Llauger.
El despertador sona poc abans de les set del matí. Una dutxa, un cafè amb la màquina que deu despertat tot el veïnat, un esmorzar amb spaguettis amb salsa de tomata i a les vuit em ve a buscar en Jordi Llauger, com l’any passat. Està lesionat. Segur que l’any vinent s’apunta a l’Ardenya, que ja m’ha fet de taxista els dos anys! Recullo els dorsal al pavelló de Santa Cristina d’Aro i la bossa del corredor molt complerta i em trobo els altres dos intrèkkids que faran la Marató, en Carles Moreta i en Peio Solà, que aprofiten per fer quatre comentaris de riure sobre la samarreta que he escollit, que m’acabarà donant ales. Els altres dos intrèkkids, en Pere Matas i l’Uri solà, estan inscrits a la Mitja. Just de temps em vesteixo i vaig cap a la sortida. A darrera hora decideixo treure’m el paravents i anar en màniga curta. No fa vent ni fred (uns 8 graus), malgrat les previsions climatològiques. Em trobo en Manel Moreno. Em diu que no corre però que anirà a esperar un amic a mig recorregut i l’acompanyarà fins a la meta. Serà un bon entrenament.
Amb en Carles i en Peio, abans de sortir. Foto: Jordi Llauger.
  Tret de sortida. Un parell o tres de quilòmetres més aviat plans i apareixen els primers corriols. En Carles desapareix. Va com una moto. En Peio el tinc a davant. Anem prou ràpid. En una baixada enmig d’una pineda intento superar una noia fent una corba per dintre però ensopego amb l’arrel d’un arbre. Caic de caps tot i que les mans fan de fre. Perdo les ulleres i faig una volta o dos de campana. Em surt sang del genoll dret. “Estàs bé?”, pregunten. “Si trobo les ulleres i no estan trencades sí”, responc. Les trobo, estan correctes. Un altre corredor s’atura i em dóna la visera i un bidó que havien quedat enrera. Bona solidaritat! Gràcies! Els primers catorze quilòmetres són iguals que els de la mitja marató i els recordo prou bé. Segueixo direcció els Carxaixells. Comencen els corriols de pujada. Em trobo en Pere Caravaca. Ens animem. 
Primera pujada. Foto: Merrell.

Espectacular pujada per les roques, on aviso una noia que feia un recte en un lloc on veig clarament una marca de l’organització que alerta que s’ha de girar a la dreta i cap avall. Caram! Una rampa al quadríceps esquerre. Buf! No m’havia passat mai això. Per sort dura poc. Segueixo camí del primer avituallament, al km10, on ens saludem amb en David Morillo, a qui conec per la samarreta taronja. Explico la meva caiguda. Per sort, sense dolors. Fins al següent avituallament hi haurà un seguit inacabable de creuaments en una riera que obliguen a anar fent salts per no caure a dins i que algun cop, sí o sí, et fan posar el peu a dins de l’aigua. Està freda!! M’esgarrinxo una mica i començo a pujar cap a Sant Baldiri. Just abans hi ha el desviament cap avall. Tinc en Peio sempre uns metres a davant. M’està fent anar més ràpid del que segurament aniria jo sol. Això és bo, no cal reservar tant! Toca anar fent puja i baixes per anar connectant pistes fins arribar al segon avituallament, al km 21. 
Arribant al segon avituallament, al km 21. Foto: Pere Alsina.
Allà faig una parada ràpida, escullo entre la multitud de coses que hi ha: plàtans, fruits secs, xocolata, llaminadures... i a seguir. Després d’un parell de quilòmetres planejant n’hi ha tres de baixada per un corriol pedregós. Ha arribat l’hora d’accelerar a fons. Com gaudeixo! Tot seguit, arriba un tallafocs que només de veure’l et talla la respiració. Les mans als quadríceps i cap amunt. Arribo a un nou avituallament. Es porten tant bé que m’omplen d’aigua el bidó i me’l posen a lloc. Pregunto pel primer. “Va vestit com jo?”. Sí. “Fins i tot la visera” em contesten. És en David Coma (Nabes Team), que va com un fletxa i guanyarà amb un temps de 3 hores i 46 minuts. Un petit descens novament pedregós i una pujada per roques i bosc que t’obliga a utilitzar les mans i els braços. Quin espectacle. L’esforç em provoca una rampa al bessó de la cama dreta. Crido del dolor i paro. Me’l miro. Tinc la cama deformada... Segueixo a poc a poc. Penso en els futbolistes que s’han de tirar a terra i rebre ajut. Però jo no tinc ningú. No sé ben bé com, però la cama es va posant bé. Un llarg descens i una nova pujada fins a Pedralta. Feia anys que no hi passava!! De petit, hi anava amb els meus pares. De fet, al km 33 agafo com puc el mòbil per escriure als que m’esperen a la meta que segurament arribaré abans del previst. “Km. 33. Vaig fort”. Espero que ho entenguin. Vol dir que arribaré a la meta aturant el cronòmetre abans de les de sis hores, que era la meva opció més optimista.  
A Pedralta dues dones m’animen i em diuen que l’avituallament és a un quilòmetre. En faig mig i em trobo un control de dorsal. Em tornen a dir que un quilòmetre. Potser en faig tres i a la fi, l’avituallament. Però ja queda poc per arribar. Quasi no paro. Però tenen temps de dir-me “Va l’última pujada!”. “Una altra?? Ai mare!”. Cap amunt. Tot seguit el descens final. Vaig trobant alguns envoltoris de gels per terra d’alguns corredors. Espero que hagin caigut involuntàriament i no ho hagin vist. 
Arribant a la meta. Foto: Joaquim Carreras.
Bufant veient el temps aconaeguit. Foto: Jordi Llauger.
 Atrapo en Marc Puig i li faig de llebre els dos últims quilòmetres. Redéu, el riu del costat de la carretera no el saltaria ni Mike Powell! peus a dins, diverses passes i cap al pavelló xop de cames. A prop de la meta m’espera la família. En criden. Somric perquè veig que han entès el meu missatge. Un esprint i arribo en 5 hores i 31 minuts. El 78è de quasi 200 inscrits. Esperava fer un temps d'entre sis i vuit hores. Això sí que és un bon final de temporada! En Carles que havia desaparegut ja al principi ha baixat de cinc hores. Quin fos ell! Amb en Peio ens havíem separat a mitja cursa i arribo poc després de mi. Està afinant la pota després de tants mesos lesionat! Em canvio de samarreta i junts farem les cerveses de l’arribada i l’entrepà de botifarra gestilesa de Matxacuca. Em saluda l’Òscar Cabello, tot un fenòmen que s’ha hagut de retirar de la Marató i Mitja per dolors a les cames. Cap a casa. L’any vinent.... ai l’any vinent!! 
El podi amb en David coma a dalt, acompanyat d'Òscar Luque i Adrià Muixach.
Intrèkkids: Carles, Peio i jo. A punt per l'entrepà de botifarra i les cerveses.

(Versió en castellà: Aquí)

divendres, 5 de desembre de 2014

CAP A L'ARDENYA

Pràcticament quan ja tocava la campana, quan quedava poc per començar el temps de descompte, em vaig apuntar a la Marató de l'Ardenya, amb uns 2.100 de desnivell positiu. Tinc una espineta clavada de la Marató del Cap de Creus, la meva primera cursa d'aquesta distància, on tot i acabar vam fer-ho en un temps excessiu perquè vaig enfonsar-me físicament (potser per culpa del sol)  a partir del km 30. L'Ardenya m'agrada. Hi vaig anar l'any passat, a fer la mitja marató, i recordo un recorregut bastant divertit, amb sortida a Santa Cristina d'Aro, i un paisatge espectacular. A més, organitzada per l'AE Matxacuca, és relativament econòmica i solidària. Ara l'únic objectiu serà acabar en millor
Durant la cursa de l'any passat. Foto: Ferran Soler.
condicions que al Cap de Creus. També hi haurà dos intrèkkids més, en Carles i en Peio. A veure com ens va a tots. A la mitja hi haurà l'Uri i en Pere. Som una bona colla. Potser plourà. Segurament estarà molt enfangat. Tinc dubtes amb el material i la roba... guants, buff, paravents.... mínim a la motxilla.


Aquí hi ha els detalls tècnics: 


  DATA   Dissabte, 6 de Desembre del 2014
  LLOC   Esplanada del Pavelló Municipal d'Esports
  RECOLLIDA DE PITRALLS   De 6:00h a 8:45h
  REUNIÓ INFORMATIVA   A les 8:45h
  SORTIDA   A les 9:00h
  DISTANCIA   42 Km
  DESNIVELL ACUMULAT   4.371 m
  PUNT MÉS BAIX   31 m
  SOSTRE DE LA CURSA   399 m
  TEMPS MÀXIM   T1: 3 hores 30 min. / Arribada: 8 hores
  AVITUALLAMENTS   4 + Arribada
  CONTROLS DE PAS   9
  PREU   20 € (Només anticipades)
  LLICÈNCIA   FEEC / FEDME (mínim C) / Temporal (cost de 5 €)
  PUNTS UTMB   1




Com a curiositat, si acabo la marató ja sumaré dos punts per la Ultra Trail del Mont Blanc, ja que aquest any l'Ardenya ha aconseguit ser puntuable. Un desig que ja feia en la crònica de la cursa de l'any passat. Amb la marató em donaran un punt que se sumarà al punt per acabar la OCC. Tot i això, no els faré servir perquè, de moment, al Mont Blanc no hi tornaré. Massa logística, ara per ara. El fet que sigui puntuable vol dir que la cursa s'ha de regir per un seguit de normes. Per exemple, pocs avituallaments: quatre en 42 km. 

Aquests dies he intentat sortir un pèl més, després de la semiatruarada pel genoll. El metge va assenyalar-me que el que tinc és com crònic perquè tinc els genolls desviats (a banda d'altres coses petites). Que el dolor vindrà i marxarà. Ara aquí, ara allà... Per tant... a seguir com pugui. Dilluns vaig fer 10km ràpids pel carril bici, amb una mitjana de 4:37 min/km. Dimarts, aprofitant que tenia festa em vaig apuntar a la  nocturna intrèkkida, amb en Peio, en Josep, en Pere i en Carles. Amb el frontal vam fer una ruta per diferents punts de la Vall de Sant Daniel i els entorns del Castell de Sant miquel. Al Puig d'Estela ens vam trobar sis senglars... que van fugir muntanya avall. Van sortir 12,5km i 450D+. Dijous he anat a estirar les cames sota la pluja, amb 5km a ritme moderat ja pensant en l'Ardenya. I a descansar! salut!!






































dilluns, 24 de novembre de 2014

REPTE AL MONTIGALAR

Amb certs dubtes per les molèsties al genoll, vaig quedar amb en Carles per provar de fer el Repte Nabes Wikiloc fins al Montigalar.  Uns 14km de pujada que pots fer el dia que vulguis a l'hora que vulguis i amb qui vulguis, amb un GPS i que després s'ha de validar. La cosa era que després de la pujada, s'hauria de tornar. No tenia clar si anar de casa a la sortida (Restaurant Cul del món) en cotxe o corrent. si deixava el cotxe la tornada l'hauria d'acabar allà. Si no, a la baixada podia retallar cap a casa. Vaig triar la primera opció. Quedem a les vuit del matí amb en Carles. Allà ens trobem tot de corredors i ciclistes. Una petita Rambla. El GPS tarda a trobar els satèl·lits. Sortim cap a Can Sirvent i posteriorment anem en direcció a Font de la Pólvora. Girem amunt per creuar la variant de Sant Daniel per un pont prop de l'escultura d'una Margarida que decora la carretera i després d'algun corriol anem seguint la pista fins a la carretera dels Àngels, a tocar del restaurant Can Pol.
 
En Carles aganfant aigua a la Font de les Núvies.
Al Montigalar. Foto: Carles Moreta.
 
 Aquí comença l'aventura de debó. Corriols de pujada i baixada, entre arbres, branques, males herbes, rieres... Tot desconegut per mi i escandalosament ben parit. Parem a la Font de les Núvies a agafar aigua. Amb en Carles hem de fer algunes marxes enrera perquè en algun punt perquè el corriol que hem enfilat no és el correcte, segons el GPS. El temps acompanya. Almenys per mi perquè no fot un sol espatarrant gràcies a una boirina que és prou alta com per deixar-nos veure el terra. Seguim fent algunes aturades per trobar els camins exactes i ens trobem alguns caçadors de bolets. La cama va aguantant prou bé. Al km, tenim la gran pèrdua. Ens havia avisat en Peio que allà semblava que havies de passar arrastrant-se a l'estil servei militar. També en Josep Maria. No en faries prou amb una serra elèctrica. Caldria una excavadora. Després d'anar donant voltes decidim seguir el corriol d'on venim, sense fer cas al desviament del GPS. Això torna a passar al km 12 i al km 13. Si algú ens veu de lluny deu pensar que busquem bolets. Al final, acabem anant per pista fins al cim. Valgui aquest escrit d'alerta per si algú s'hi troba. A partir del km11: No sortir del camí! Allà dalt, és espectacular. Allà al mig, qui diria que hi ha aquest raconet elevat. Els núvols no ens deixen veure masa res, però s'intueix tot. Malgrat les petites pèrdues ha valgut la pena. I molt. Hem completat el repte! En 1 hora i 57 minuts. Un temps modest.... que intentaré rebaixar.
 
 
 
Al Balcó de les Bruixes. Foto: C. Moreta.
Unes fotos i en Carles m'anima a anar al Balcó de les Bruixes.  És una baixadeta de poc més d'un quilòmetre. Les vistes són encara més dantesques. Ara queda tornar. Vistos els meus temors pel genoll optem per baixa per un lloc amb baixades sense exigència. Això és anar a buscar Quart pel Montengre i acabar fent carril-bici. Serà un pèl més llarg però menys violent. Ens toca fer uns 7 o 8 quilòmetres d'asfalt. El genoll nota els impactes. Durant uns dos o tres quilòmetres em noto buit, però acaba passant. No sé com m'he reomplert. Anem per carretera fins que trobem un corriol que ens porta a creuar el Celrè. A Quart aprofitem una font. Al carril bici, anem a ritme suau que ja duem més de 30 km. Fins a casa. El genoll protesta però menys del que podia pensar. al final em surten uns 34,4km i uns 1000D+.
 
 
Salut

dissabte, 22 de novembre de 2014

POC PERÒ DRET

Setmana d'impàs amb sortides curtes i pujades dretes. És el màxim que puc fer per culpa de la fisura que em vaig fer al dit i pel mal del genoll. El dit ja quasi està recuperat, però el genoll no. Dimecres vinent, toca anar al metge, a veure què diu. Pràcticament descarto anar a la Cursa de Muntanya de les Pedreres i a l'Ardenya, que l'any passat em va agradar molt. Tot i que les baixades les faig al ralentí, és quan pitjor ho passo.

Aquests dies he fet tres sortidetes. Dilluns: 7,5km i quasi 300D+, pujant al Pirulí (des de Vista Alegre), al kamikaze (un corriol de pujada sobre la font dels Lleons) i als Palets (pujada al Pirulí pel dret). El dimecres, vaig fer-la encara més curta: 5,6km i 150D+ amb la pujada pel Trencapeus (de la plaça de les Sardanes de Sant Daniel al Calvari per un corriol vermell i serpentejant ple d'arrels i terreny irregular) i de nou als Palets, amb un sobreesforç brutal per fer-lo quan més ràpid millor. El resultat un minut menys que el dilluns. Això sí, a dalt vaig haver de parer a respirar i posar-me les mans als genoll uns segons. El divendres, un pèl més llarga i els genolls bastant malmesos encara: 8,2km i 270D+ trobant-me en Carles Masó i fent-la petar des del Cul del Món fins a la Font del Ferro. Després un corriol sortint de la riera de l'Onofre seguint els pals elèctrics i la variant per acabar connectant amb el camí de pujada als Àngels i de nou al Trencapeus. I cap a casa....

Aquest diumenge, abans que dimecres el metge em digui que pari, aniré a fer el repte Nabes Wikiloc Montigalà (una mena de cursa que pots fer el dia i hora que vol fins al 15 de gener i que has de gravar amb un GPS i després de validar-lo apareixes en una classificació). Quasi 14km de pujada fins al Montigalà. Diuen que és un balcó espectacular. A veure què veuré, perquè pinta que hi haurà núvols. Hi vaig amb en Carles que se sap el camí més o menys. Després tocarà baixar.... i en el meu cas, patir. Pels km i pel genoll. Segurament serà meva última tirada llarga i com que el repte acaba el 15 de gener... era abans del metge o res, que els Reptes Nabes m'agraden.

Salut

dimecres, 12 de novembre de 2014

ATURAT

Aquesta setmana comencen els Cims de Girona, una lliga de tres pujades nocturnes a tres muntanyes: Sant Miquel, els Àngels i Rocacorba. No sé si m'hi hauria apuntat per l'horari (dijous a les vuit del vespre), però el fet de no poder-me inscriure ja me'n fa venir ganes. Estic parat des del dia de la Cursa de Muntanya de Girona. Em vaig fer una fisura al dit del peu i he tingut mig peu embenat una setmana i mitja. En breu provaré què tal vaig, però poc a poc. A veure si de passada he fet net també del genoll. Ja que no puc fer massa res penso en l'any vinent... en la Mission x3 (Cap de Creus, Ulldeter i Catllaràs), la Transgavarres, etc... I pujar a l'Elbrus!!

Aquest any volia arribar als 2.000 km i degut a l'aturada serà difícil. L'any passat vaig sumar 1.437 km amb 48.469D+ en 139 sortides. Era el meu primer any sencer. Ara mateix aquest és el resum, mes a mes:



GENER: 165KM / 4.500D+/13 SORTIDES

FEBRER: 168KM/ 4.000D+/13 SORTIDES 

MARÇ: 188KM/ 7.000D+/14 SORTIDES 
ABRIL: 176KM/ 6.000D+/13 SORTIDES 

MAIG:  181KM/ 6.500D+/13 SORTIDES 

JUNY: 186KM/ 10.000D+/ 15 SORTIDES 

JULIOL: 180 KM/ 7.000D+/15 SORTIDES 

AGOST: 250 KM/ 12.000D+/ 14 SORTIDES 
amb la OCC
SETEMBRE: 103 KM/ 3.800D+/8 SORTIDES 
amb la Riudatrail
OCTUBRE: 108KM / 4300D+/ 9 SORTIDES 

NOVEMBRE: 27km/ 1400D+/ 1 SORTIDA 
amb la Cursa de Muntanya de Girona.

Ara mateix, per tant, són 1.732KM amb 66.500D+, amb 128 sortides (onze menys) i onze curses. 

Porto menys sortides que l'any passat però més km i més desnivell positiu. Segur que seguiré sumant sortides, km i desnivell positiu. Però curses.... Volia les Pedreres i l'Ardenya (no sé la distància). Però no està clar. Salut!

dilluns, 3 de novembre de 2014

CURSA DE MUNTANYA DE GIRONA 2014


Segurament mai havia patit tanta estona corrent... i al mateix temps gaudint. Una relliscada a la riera de l’Onofre, humida i plena de molsa, va provocar que mentre intentava mantenir l’equilibri el peu dret piqués dos o tres cops amb una pedra. El dit gros em va començar a fer mal d’immediat i durant una estona no sabia si córrer plorant, si parar una estona i seguir o si engegar-ho tot perquè ja havia estat dos mesos amb molèsties al genoll i no estava prou entrenat. Però vaig decidir torar endavant amb la teoria massoca que en aquells moments, en calent, no em feia prou mal  i que ja m’ho miraria a la meta, quan es refredés. Però cada trepitjada era una fiblada.  Era el km 3,5 de la Cursa de Muntanya de Girona i me’n quedaven 23,5km per fer.

El recorregut era espectacular, made in Klassmark. Ja el coneixia de l’any passat i enguany només canviaven alguns punts als tres primers km per intentar evitar massificacions en els corriols inicials. Almenys jo, no en vaig patir cap i a més, aquestes modificacions em va servir per descobrir algun enllaç nou que em servirà per un futur. No calia canviar gaire res més, perquè el recorregut és un gaudir constant. Això sí, van provocar que els 26km de l’any passat, passessin a ser 27km. 
Saltant cap a l'Onofre. Foto: Carles Moreta.

Al primer terç de cursa passar pel Jardí dels Alemanys, per la riera de l’Onofre (que acaba amb el temut corriol de 400 metres al 30%), Can Lliure, Can Mistaire i el castell de Sant Miquel. En aquest tram em vaig trobar en Carles dues vegades (es movia ràpid...), que aquest any va optar per fer fotos. I ben parides! (No em faràs saltar més, que es pensen que estic més grillat del que estic!).  També vaig veure l’Ernest, que feia de voyer. Allò de veure com arriben els corredors, amb el fetge a punt de sortir per la boca. L’any que ve, vine a patir, cabr...!! A Sant Miquel, anava uns trres minuts pitjor que l’any anterior. Tenint en compte que el primer tram era més llarg que l’any anterior no em peocupava. A més, anava al ralentí, pel temor al dolor al genoll esquerra. I ara venia molt baixada, que podia empitjorar aquest fet. El peu dret anava fuetejant per culpa del xoc amb les pedres. “M’estic pixant!” li vaig dir a l’Ernest. 
Baixant de Sant Miquel. Fotos: Bookeh Studio i Dani Gual.
 I cap avall, al corriol de les Mines, esquivant arbres al mig del camí. Una baixada molt dreta i relliscosa per la sorreta. Aquest és el segon tram que serveix per enllaçar amb els Àngels. Tot aquest tram era ple de corriols que només un senglar dels grossos sap anar connectant. Impressionant com es pot connectar Sant Miquel amb els Àngels per aquests camins i corriols. Durant tots aquests km, de constant puja i baixa, vaig estar envoltat de la mateixa gent. Ara ells a davant, ara jo. Alguns parlaven entre ells. Un animava a un altre a correr a cursa de  l’Ardenya a inicis de desembre. Hi vaig anar l’any passat i la recomano. Jo comentava als qui preguntaven si quedaven gaire pujades... Els hi vaig apuntar la bestiesa del tallafocs dels Àngels. I que ningú oblidés que ja baixant hi havia l’ascensió a la Casa de les Figues i la rampeta final del cul del Món a Sant Domènec. I ens vam plantar al tallafocs. Alguna exclamació d’incredulitat darrera meu. Cap amunt. A dalt sabia que hi havia la meva família. Els sentia que em cridaven i tot. Les mans als quadríceps i anar pujant. Uns 400 metres al 40% de desnivell i la suor regalimant per la cara. Saludo a tota la família, gràcies per venir, (sobretot en Nil!) i segueixo que queda una mica de pujada fins al Santuari. Allà hi arribo sis minuts pitjor que l’any anterior. Hi ha en Juanjo que s’hi ha apropat en bici i em diu que en Josep és uns minuts més endavant. Faig el ritual de tots els avituallaments (mínim un got d’aigua i un tall de plàtan) i cap avall.

Al tallafocs dels Àngels. Foto: Edu Ferrer Alcover.
Al tallafocs dels Àngels. Foto: Alba Carmona.

Al tallafocs dels Àngels. Foto: Josep Carreras.
Al tallafocs dels Àngels. Foto: Josep Maria Montaner/ Nació Digital.

És el darrer terç de cursa, que sol picar cap avall però que té diverses puades que t’acaben de trencar el ritme. El corriol del desviament del Montnegre el baixo pràcticament sol. Però és impossible perdre’s. Les cintes blaves de Mizuno es veuen sense esforç. Anant en solitari sense estar pendent dels que venen per darrera o per atrapar els de davant és quan m’adono que em fa mal el genoll i que el dit del peu protesta a cada cop més quan toca a terra. Se’m fa llarg i un pèl avorrit. Toca anar baixant per llavors fer més llarga la pujada a la Casa de les Figues, per allò de “Vols caldo, dues tasses!”.  Torno a estar envoltat de gent i arribo al punt de confluència amb la ruta  de la cursa de 18km, que han sortit una hora més tard. Sento algú que sembla que em cridi, però no em giro perquè la baixada ja pica i es plena d’obstacles com ara arrels, pedreres, branques, fulles i arbres sortint. En un pla em giro i veig en Joan Enric. Sembla bastant fresc. M’acompanyarà fins al final. Anem bastant ràpid i li vaig dient que he de córrer molt que vull baixar el temps de l’any passat, perquè intueixo que puc fer-ho. Un tronc tallat fa que el dit del peu que ja tinc destrossat torni a rebre un impacte contundent. 
Arribant a meta amb en Joan Enric, amb la meva mare i en Nil animant. Foto: Carles Moreta.
A punt d’arribar al túnel per sota la variant veig en Josep. El passem però imagino que es picarà. I aixì és. Queda un quilòmetre i mig i comença a córrer fins al punt que es posa a uns 50 metres de mi. En Joan Enric em segueix estirant i aconseguim arribar a meta a ritme més que ràpid. Buff!! He rebaixat el temps de l’any passat, per 29 segons. Felicito en Josep i agraeixo a en Joan Enric que m’hagi acompanyat.  Tenint en compte que hi havia un km més i que el genoll i el dit protestaven durant la cursa, estic més que satisfet del temps: 3 hores, 11 minuts i 54 segons. He acabat el 146 de 341 inscrits.

Arrbada a meta. Foto: Marta Barragán.
Una estona després arriben en Marc, en Peio i l’Uri. El primer i el tercer s’estrenaven en la mitja distància de muntanya i el segon retornava després d’una lesió. Genial tots! 

A la tarda vaig al metge, perquè tinc el dit del peu inflat i lila iem fa mal. Surto amb un embenatge immobilitzador i una fisura a la falange. Tocarà descansar. Espero que, al mateix temps, em serveixi per fer net al genoll. 

 
I res, a començar a pensar en la Transgavarres. Ja té la “x” marcada per l’any vinent, 60 km de Palamós a Girona pel mig de les Gavarres. Aquest any en Toti Bes ha guanyat amb bastanta rotunditat. A la cursa de 18km ha guanyat en Jordi Rabionet. Ho tenia entre cella i cella, i no ha fallat. A la de 26km, en Marc Pinsach ha repetit victòria. En curses com aquestes, per cert, pots veure el nivellàs de les noies.