LA RECOMPENSA

Diumenge volia repetir el recorregut per Sant Patllari, però començant de més enrera. Volia fer uns 20 km. L'inici eren quasi tres quilòmetres en pla al voltant de l'Estany fins empalmar amb la ruta enfilant-se darrera de l'església de Porqueres. Només havia de recordar quin era el camí. La setmana anterior ens havia costat un xic trobarl el punt concret i aquest diumenge no va ser una excepció. Al contrari va ser pitjor. Vaig acabar perdut entre arbres i bardisses amb punxes. Havia d'anar fent marxes enrera, parar-me i buscar el camí. Havia perdut totalment l'itinerari. De tant moure'm amunt i avall, a dreta i esquerra i desfer el recorregut va arribar un moment que em vaig trobar envoltat i sense sortida. Havia de sortir com fos i plantejar-me tornar cap a casa. Vaig passar pel mig d'unes males herbes que em van deixar ben esgarrinxat.

Ja havia decidit plegar quan vaig girar la vista i em va semblar reconèixer la ruta bona. Havia estat donant voltes perdut uns 19 minuts. Vaig animar-me i  agafar el camí cap amunt. Sant Patllari no se'm va fer tant dur com la setmana anterior però igualment llarga. M'anava repetint "només hi ha recompensa si arribes a dalt, només hi ha recompensa si arribes a dalt".
Al cim vaig arribar-hi amb deu quilòmetres a les cames. La tornadahavia de ser pel recorregut de diumenge passat: pel Puig de les gitanes i del Puig Clarà. Però en algun punt que hauria d'haver tirat recte devia girar i altre cop vaig acabar perdut. Aquest cop però, seguia un sender desconegut que em va dur a una carretera. Les ulleres de sol eren inútil enmig d'uns arbrbres que aturaven els rajos de sol. Tenia dificultats en veure on posava el peu. La decepció de perdre'm constantment i el temor de que les voltes per trobar per on havia de passar em fessin carregar massa les cames per completar el recorregut volgut (la Cursa de Muntanya de Banyoles) va fer que en coincidir de nou amb el camí que hauria d'haver agafat, optés per buscar l'Estany de Banyoles i no el Puig de les Gitanes.

 En arribar a l'Estany, podia vorejar-lo per qualsevol dels dos costats. Com que portava uns 17 km vaig decidir fer la banda llarga per assegurar que arribar als 20 km. El tram de la volta a l'Estany se'm va fer etern, tot i que vist el ritme, les cames van aguantar. Vaig arribar força decebut perquè em sentia molt cansat i perquè hauria hagut de fer una ruta amb tres cims: Sant Patllari, Puig de les Gitanes i Puig Clarà, i només vaig fer el primer. Això sí, el més difícil amb diferència. I a més a més, vaig girar-me dues vegades el peu dret i tenia por que el turmell se'n ressentís. En total, unes dues hores i mitja i més de 650 de desnivell positiu acumulat. L'única alegria.

Potser part de tot plegat en tenia la culpa el divendres anterior. Almenys de la sensació de cansament. Divendres havia pujat cinc cops al Puig d'en Roca. Les pujades les feia ràpid i tornava a baixar relaxant-me. Una idea que el meu pare m'havia repetit que havia de fer, perquè ell ho havia fet. I el que diu el teu pare..... s'ha de fer. En total vaig acabar fent uns 7,5 km i poc més de 100 metres de desnivell positiu acumulat.
Dilluns va tocar provar el turmell. Volia fer entre 6 i 8 km. No tenia la intenció de fer més per l'esforç del dia abans. D'immediat vaig notar punxades al peu. Vaig fer 5 km i cap a casa. Ara mateix encara no sé si m'he lesionat o no. Si hauré d'estar parat o si serà un ensurt com el cop a la mà que em vaig fer un dia als Pirineus. Creia que m'havia trencat un dit i el dolor va marxar en dos dies. De moment, benes, voltarén i gel.




Tots aquests esforços, neguits i canvis d'estat m'han de servir pel 12 de maig. Hi ha d'haver recompensa a tot aquest entrenament.


ELS ECOSISTEMES

Alzinars, rouredes, pinedes, boscos de ribera, el Galligants, la font d'en Fita, la font dels Lleons, la font d'en Faust... Tot està just al darrera del Pirulí i es pot descobrir corrent per la ruta dels Ecosistemes. N'hi ha diverses, ben enumerades. 

Jo vaig trobar-m'hi, dimecres al matí, després d'enfilar-me al Pirulí, baixant pels Polvorins i connectant amb la zona de la Font dels Lleons. Allà ben bé no sabia quina intenció ni per on passar a banda d'acumular quilòmetres. Vaig agafar un camí que no parava de pujar i pujar. Diferents cartells anaven indicant les espècies de vegetació que m'envoltaven en el meu esforç. Oxigen pur per omplir els pulmons a tocar de casa. Seguia pujant i pujant sense destí. 

No sabia si buscar un trencant cap a l'esquerra per intentar arribar a Sant Miquel. Després d'un intent fallit per anar cap al Castell (la vegetació em va tallar el camí), vaig optar per tornar a la ruta anterior on, per cert, ja divisava el possible punt d'inflexió en el desnivell. I efectivament. Un cop a dalt va tocar baixar. Continuava doncs, una ruta circular amb cartells informatius fins que, de nou, vaig arribar a la Font dels Lleons. Enlloc de buscar el Pirulí vaig seguir cap al restaurant el Cul del Món i vaig enfilar-me primer fins a la Muralla i després per Torre Gironella, el camí del Calvari, els Polvorins i el Pirulí. Al final, vaig sumar 16,8 quilòmetres, amb 600 de desnivell positiu acumulat. I el millor de tot, acabar amb una sensació d'haver pogut fer més, però que el temps no ho permetia. I és que la feina mana.

Era el segon dia de la setmana que entrenava. El dilluns hi havia anat més relaxadament perquè el dia abans havia pujat a Sant Patllari, a tocar de l'Estany de Banyoles. Vaig fer un tram de carril- bici i la pujada del Bon Pastor. Des del camp del Girona FC vaig anar a dalt del campus de Montilivi de la UdG per connectar de nou amb el carril- bici passant pel Parc Científic. Van ser 7,5 quilòmetres i 150 de desnivell positiu. Per estirar les cames i sumar entrenament, va ser molt útil.    

SANT PATLLARI

Divendres van tocar sèries. No ho havia fet mai. 
Mentre hi era em va semblar molt dur. En acabar, vaig pensar que havia estat prou divertit. Havia escollit fer un quilòmetre ràpid i un de lent. El ràpid el vaig fer més o menys en 04:05 i el lent en 05:45. Vaig acabar prou satisfet. Volia fer-ho a la Devesa, però per diferents motius ho vaig haver de fer al carril- bici. Hi havia la dificultat de saber si anava prou ràpid quan tocava el quilòemtre de fer-ho. Crec que en la primera sèrie, al mig quilòmetre ja estava mort. A les altres em va semblar que controlava prou bé per fer-lo a prou velocitat sense rebentar abans. El darrer se'm va fer llarg, però sabia que era l'últim. Entre els ràpids i els lents, vaig fer uns vuit quilòmetres i mig. Divendres vinent hi tornaré, però no sé quin sistema faré servir. Potser canvis més sovintejats.

Quedava diumenge. Volia anar a examinar algun tram de la Cursa de Muntanya de Banyoles (23 km). Un lloc desconegut per mi. Necessitava algun coneixedor del terreny. I el vaig trobar. En Farra. Ell em va anar indicant el camí i, de fet, tirava del carro. Vam començar pujant Sant Patllari (647metres d'alçada). És el punt més alt de Porqueres. Són 430 de desnivell que s'han de superar en uns 6 quilòmetres i mig. Ara per ara està força emboscat. No sé si alguns dies abans de la cursa (12 de maig) faran algunes passades per netejar el camí una mica. Aquest seguit de branques i bardisses em van deixar alguns petits talls i marques a les cames i braços. A més, la pluja dels darrers dies va deixar un terreny molt enfangat. Tant que en alguns punts ocupaven tota l'amplada i l'unica opció era passar i deixar les vambes enfangades fins al turmell. Algunes patinades pronosticaven que un dels dos acabaria caient. A dalt, vam fer una parada que em va permetre veure que hi ha una ermita, datada de l'any 1.327. En un dia clar, es pot divisar el mar. 


Tocava baixar per anar a buscar el denominat Puig de les Gitanes i posteriorment el Puig Clarà. entre els dos turons, intentava mirar quant desnivell positiu acumulavem. No el sabia veure. Veia un 900, però eren les calories. Veia un 221, però era l'alçada d'aquells moments. I de tant mirar, vaig posar el peu dins d'un forat ple d'aigua marró. Una bassa dins d'un tram de fang. Vaig acabar amb l'altre peu també dins el forat i tot el cos per terra. Per sort, no em vaig girar el peu ni em feia mal res. Amb els dos peus xops i amb fang fins als bessons i en un costat de la cintura, vam seguir cap al Puig Clarà. En arribar-hi, ens esperaven unes vistes espectaculars de tot el Pla de l'Estany. Des de Sant Patllari havia estat un puja i baixa constant, amb més tendència descendent que ascendent. Però les rampes, tot i que curtes, començaven a ser matadores. Havíem fet set quilòmetres i mig més i decidiem tornar cap al cotxe, òbviament corrent. això sí, en una nova parada vaig poder fer una foto de l'Estany des de les alçades.

Al final, van ser uns quinze quilòmetres i mig i uns 650 de desnivell positiu. Tot plegat no ho sé exactament perquè a mitja baixada del Puig Clarà la bateria del mòbil- GPS va dir prou. Està comprovat: no aguanta dues hores de canya. Em cal un rellotge. Per aconseguir acabar la cursa del 12 de maig, caldrien uns 8 quilòmetres més. Un tram seria l'inicial, totalment pla i voltant l'Estany i l'altre tram seria seguir on vam acabar i seguir per Can Morgat, resseguir un tros d'Estany pujar a Sant Martirià i baixar altre cop a tocar l'Estany.

CANVI DE RUMB

Passada la Pujada dels Àngels (en 58:00 minuts) i l'ascensió al Toubkal,(4.167 metres i cim més alt de l'Atlas) calia trobar nous reptes que no diluissin la meva il·lusió per córrer entre la natura. I havia de ser un objectiu assumible però que requerís un nou esforç constant. Un horitzó que, fins i tot, m'obligués a una nova exigència: augmentar els dies d'entrenament. Fins ara eren tres  dies a la setmana (dimarts, dijous i diumenge). A partir d'ara però, seran quatre (dilluns, dimecres, divendres i diumenge). És un canvi de rumb que busca augmentar la càrrega a les cames pel nou punt de mira: la Cursa de Muntanya de Banyoles. Per molts és una cursa simple, però per mi, 23 quilòmetres de puja i baixa entre boscos i muntanyes, no serà fàcil, però tinc el dret a intentar acabar-los. El desnivell positiu és de 700 metres positius. Un xic menys que la majoria de curses de muntanya que se solen organitzar. Potser és per això que l'he escollida, perquè la suma no és excessiva. També pel calendari:el 12 de maig. Queda encara més d'un mes i crec que tinc suficients setmanes per provar-me. S'ha de pujar a Sant Patllari, al Puig de les gitanes, al Puig Clarà i a Can Morgat. De moment no m'ho conec, però tinc previst anar-hi algun dia a comprovar el terreny i els desnivells.

Ara ja porto tres dies de la nova temporada. Diumenge, dilluns i dimecres. El principal dubte era els dilluns perquè són just l'endemà dels diumenges. Sense un dia de descans. Per tant, crec que normalment seran pocs quilòmetres i en pla. Han estat tres dies amb una suma de més de 31 quilòmetres. El diumenge volia fer muntanya per les Gavarres. Tant quilòmetres com pugués. Fins i tot vaig collar-me,  per primera vegada, un cinturó amb un bidó d'aigua per aguantar més. 

Vaig començar la ruta al monestir de les Monges de Sant Daniel en direcció al castell de Sant Miquel. Un cop allà vaig enfilar cap al Puig d'Estela i la casa de les Figues. Si hagués pogut hauria anat fins als Àngels i tornar, però suposava fer uns vuit quilòmetres més entre l'anada i la tornada. Com que no em veia bé de les cames, vaig girar cap avall. A més, el bidó em ballava tota l'estona i em sentia molt incòmode. Tot i això, els rajos d'aigua eren més que agradables. Necessaris. Vaig baixar pel tram final dels Àngels fins a les mones de nou, allagant pel Turó de Can Garcia, al cim de la Font del Ferro. Dotze quilòmetres amb uns 440 metres de desnivell positiu. L'endemà vaig tornar a córrer. Com que volia fer poc i pla, vaig anar pel carril bici. Van ser poc més de vuit quilòmetres a ritme ràpid que vaig compartir amb un corredor anònim, en gran part. Això va provocar un petit "pique" que em va permetre una mitjana força bona: 4 minuts 40 segons per quilòmetre. El tercer dia, dimecres, vaig tornar a la muntanya: pujada cap al Pirulí, el Calvari i la Muntanya de la O, per pujar per una pista fins a la masia de ca l'Aureli, a tocar de la carretera dels Àngels. Una baixada ràpida fins a casa passant de nou pel Pirulí. Més d'onze quilòmetres amb 370 metres de desnivell positiu. Si tot va bé, divendres, potser m'estreno en les sèries. Els divendres hauria de ser això, sèries. Alguns cops en pla i altres a base de rampes en pujada.

{"contentData":{"buttons":{"close":"Cerrar", "action":"Pruébalo ahora"},"campaignId":"IMP","cg":"1","content":"Obtén acceso automático a tus archivos desde la bandeja de entrada de Outlook y desde todos tus dispositivos con SkyDrive.","type":"Notificationbar","z":"40000","cb":{"action":"window.open=http://go.microsoft.com/fwlink/?LinkID=258061"}}}

TOUBKAL

Des d'Imlil, l'Atlas al fons.

Núvols a l'Atlas.

 





Arribava el dilluns 25 de març. El dia de començar a pujar el cim més alt de l'Atlas, el Toubkal (4.167 metres d'alçada). Erem a Imlil procedents de Marrakesh. Una població que no sabria definir massa bé. Un poble de muntanya, a 1.700 metres però amb poca sensació d'esperit d'aventura. Pocs estrangers amb aparença muntanyera i moltes botigues de tota mena: menjar, objectes típics, joies i també, certament material de muntanya. Però ni Setcases ni Benasque. Imlil, on tothom s'oferia per facilitar-nos a pujar: Teniu grampons? Pantalons? Piulets? Mapes? Tot estava a la venda. I a més, moltes mules. Són les seves motocicletes, però més fortes. Algunes serveixen per traslladar material d'una banda a l'altra.   Vam llogar-ne una que ens havia de portar part del material fins al refugi de Les Mouflons situat ja a 3.207 metres.

Amb la mula i el muler.

El muler va venir a recollir-nos al Riad i vam començar a pujar. Jo veia l'animal molt carregat i l'home encara s'hi asseia a sobre. Quin esforç, pensava. I quin poc respece del seu propietari cap a la seva bestiola. El recorregut fins al refugi era pràcticament tot sense neu. 

Primer entre les cases mig desestructurades del poble d'Imlil i posteriorment d'Aremd. Després per un riu sec ple de pedres que l'any 1995 enfuriasmat i ple a vessar va inundar la població i es va endur la vida de més de 150 persones. Pel camí, ens vam trobar diverses botigues de refrescs. Feien sucs de taronja natural, venien coca-coles, aigua, fruits secs, pedres, joies.... Gent solitària que et saludava a la més mínima i que volia i insistia en què li compressis el que fos. 

Fent uns sucs de taronja naturals.

Als 2.010 metres d'alçada ens vam trobar una petita població, amb una mesquita i tot. Chamarouch, presidida per una pedra pintada de blanc amb una bandera del Marroc onejant sobre un gran màstil. La nostra mula no devia estar prou carregada, perquè el muler va agafar una bossa d'una altra mula d'una altra expedició. I va tornar a asseure's a sobre de l'animal. Poca història més el primer dia. Això sí, casualment, el muler juntament amb companys de professió es va parar a una mitja hora del refugi dient que els animals no hi podien arribar perquè hi havia massa neu. S'oferia a portar totes les nostres bosses a peu a canvi d'un mòdic preu. I ja ens deia que l'endemà, per baixar, ell mateix podia fer la mateixa operació. No teniem opció i vam acceptar. L'home era petit, poca cosa i semblava mal alimentat. Donar-li diners tampoc ens sabia tant de greu. En unes cinc hores havíem arribat al refugi.

Pujant entre la neu.

L'endemà era el dia de l'ascensió i d'un posterior llarg descens. Vam sortir del refugi ja amb els grampons posats perquè hi havia neu pràcticament ja a la porta. La majoria dels qui havien estat al refugi ja havien sortit.

El desnivell era força alt i, sobretot, constant. Pas a pas anavem pujant. El primer objectiu era el coll. Anavem a un ritme molt ràpid. I els qui havien sortit abans cada cop eren més a prop. 

Al Toubkal Oest.

A sota del coll vam decidir regalar-nos una ascensió extra: el Toubkal Oest (4.030 metres). Un tros més amb grampons i poc abans del cim ens els vam treure. El perfil era tant dret que fins i tot els pals molestaven per poder pujar agafant-se amb les mans. quatre fotos i vam baixar de nou cap al coll i cap a l'ojectiu real, el Toubkal. El tram final era un camí de terra que vam fer amb força lleugeresa. 
Al cim hi havia força gent. Tots els que havíem trobat al refugi. També una escultura en fora de piràmide que és la que es repeteix al centenars de fotos que es poden trobar en una recerca per Internet. 
Entre els qui hi havia a dalt, un grup nombrós de canaris i dues parelles de catalans. Més fotos. Fotos a dojo amb les banderes territorials corresponents. Nosaltres, la catalana i l'estelada. Al cim de l'Atlas.

Al cim del Toubkal.

Si el primer dia haviem pujat quasi 1.500 metres de desnivell, el segon n'haviem sumat 900 més. Aquests últims, amb neu, Ara tocava baixar-los. El primer tram el vam baixar pràcticament corrent. Amb els grampons posats, em sentia segur i lliure. el descens es podia fer quasi tot en línia recta. Vam parar al refugi en una hora i mitja. Un dinar ràpid i de nou descens. Ja amb el muler i la mula i per un recorregut molt més allargat i amb menys pendent. Altre cop les pedres, les botigues de refrescs, la mesquita, el riusec i els pobles de Chamarouch i Aremd.

Arribàvem al Riad, unes quatre hores després de sortir del refugi. Satisfets. Acabava un dels objectius de l'any, sense saber ben bé si n'hi haurà un altre. Aquest havia resultat molt divertit, sobretot al baixar. I el temps ens havia respectat.