El doctor d’SportCat em va donar l’alta el dimarts al matí.
Al vespre no vaig acabar la feina massa tard i vaig dir: Anirem a provar. Tenia
clar que havia de fer poca cosa, planer i a poca velocitat. A més, era de nit i
tampoc hi havia massa a escollir que no fos asfalt. Per tant, cap al meu
estimat/odiat carril bici. Des de casa vaig anar i tornar dos cops al carril
bici. Van ser 4 km (amb 72 D+) a un ritme més ràpid del que pensava (4:58
min/km). El millor, cap dolor al turmell. I l’endemà al matí, amb les cames
refredades tampoc. Hi havia hagut miracle!! Després d'estar aturat quatre setmanes que han semblat quatre mesos. Dimecres al vespre vaig estar
temptat de tornar-hi. Per sort plovia. I el Real Madrid, si perdia, ens donava
el títol de la Lliga de futbol. Vaig quedar-me escoltant la ràdio. En el futbol,
haurem d’esperar, perquè el Madrid va golejar.
Avui és dijous al matí i hi he tornat. A les deu del matí. De
nou havia de fer poca cosa i a ritme baix. També evitar l’asfalt i els
pendents. I altre cop cap al carril bici. Quina monotonia... I quina calor. El
sol saludava a bufetades. Quan duia 2,5 km he trobat el trencant que em porta,
tot pujant uns boscos cap al Bon Pastor i les pistes d’atletisme del GEiEG. Aquells
tros tenia algunes ombres. Allà he tingut una punxadeta al turmell. Ai. Ja m’he
posat nerviós i he començat a retallar per tot arreu per arribar a casa sense
més pujades i sense allargar la distància. Al final, he fet 6 km justos (amb 77
D+). El ritme, més ràpid de l’esperat (5:09 min/km). A veure què passa quan es
refredi el cos. Això sí, el sol ja començava a ser insuportable. Aviat hauré de
canviar d’hora d’entrenament i tornar a barallar-me amb el bidó d’aigua i on
nassos el porto que no molesti.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada