MARXA ENRERA

 


















Dimarts vaig agafar-me festa a la feina i vaig anar a Vallter per fer una caminada sumant desnivell. Vam deixar el cotxe poc abans de l'estació d'esquí. Vam pujar pel refugi d'Ulldeter fins al coll de la Marrana. Hi havia moltíssima neu. 

Ens enfonsàvem a cada pas. Sobretot el que anava primer dels tres que erem. Almenys servia per deixar la marca dels peus. Al coll de la Marrana vaig patinar amb una placa de gel i vaig picar amb la mà a terra. 

 

El resultat és que tinc un dit massegat i he de portar un embenatge durant cinc dies. Vam tirar cap al Bastiments. Feia vent. Aixecava la neu i l'esclafava a la cara amb força. De sobte, els núvols van ocupar tota la ruta i la visibilitat era d'escassos deu metres. 



Després d'alguns dubtes, vam decidir fer marxa enrera. Havíem arribat a uns 2.600 metres. Tenint en compte que tots hem pujat diverses vegades al Bastiments i que tampoc calia arriscar-se, vam anar cap avall. 

Sabíem de sobres el camí però no valia la pena patir ni fer patir.




 


 Dues rutes curtes

No volia desaprofitar el dia de festa i, a la tarda, vaig anar a córrer. Un circuit curt de sis quilòmetres, amb sortida al carril-bici i pujada fins a les instal·lacions del GEiEG de Palau pel Bon Pastor. El ritme em va semblar més ràpid de l'habitual. Era el primer dia que tornava a córrer després de la Pujada als Àngels. No entenia perquè em sentia tant bé si encara em notava les cames cansades dels Àngels i de l'excursió matinal. Però bé. La rampa del Bon Pastor la vaig passar més de mig minut més ràpid que en altres ocasions. A continuació vaig anar pel servei d'Esports de la UdG i vaig baixar fins al carril bici pel Parc Científic.Uns 100 metres de desnivell positiu.

Avui dijous, he tornat a posar-se les vambes esportives i he recuperat el reorregut de 8,5 quilòmetres que passa per la pujada del pirulí, els polvorins, el Calvari i la ruta circular de la font del Ferro. La tornada, l'he feta resseguint la baixada de la muralla des de la UdG. M'encanta aquest itinerari tant variant: els animals i les barraques del Pirulí, combinació d'asfalt, pista i corriols, pujades i baixades. Un desnivell sumat de 200 metres positius. Novament m'he sentit ràpid. Això m'ha fet pensar..... I si m'apunto a una cursa curta tornant del meu viatge al Marroc per Pujar al Toubkal? N'hi ha una de nocturna que.... Ja veurem.

50A PUJADA ALS ÀNGELS

He arribat als cim dels Àngels amb sensacions contradictòries. Era a dalt en menys d'una hora. El final d'un repte. De dies i dies d'entrenament. Jornades i jornades de muntanya pensades només en el 17 de març. En tocar el primer graó del Santuari en menys de seixanta  minuts. Però segurament m'havia autopressionat massa quan en realitat simplement havia de dedicar-me a disfrutar fins arribar a la meta. I a poder ser en menys d'una hora. Simplement en això. Però els entrenaments havien anat tant bé, que aspirava rebaixar aquest temps. Convertir aquest repte en quelcom més important.

M'he aixecat amb les cames tenses no sé ben bé perquè. Amenaçava pluja, però s'ha quedat en quatre gotes a mitja hora del tret de sortida de l'alcalde, Carles Puigdemont. A la sortida, el ritme ha estat més lent del que creia. Tot i això, se m'ha desenganxat l'auricular que m'avisa del temps de cada quilòmetre i del ritme que duc cada cinc minuts. Per mi, les referències temporals són vitals per anar regulant. Per tant, si volia saber el temps havia de girar el coll cap a l'avantbraç per mirar la pantalla i fer-me, jo mateix, mentalment, les estadístiques i els promitjos.

 Al primer corriol, just en passar per sota la variant, m'he hagut de quedar darrera una currua. Era impossible adelantar. El ritme, per tant era més lent del desitjat. Podia ser bo per reservar forces. O no. Mica a mica la filera s'ha anat estirant. A mig recorregut, la casa de les Figues, duia un temps, que calculant amb els entrenaments previs, em podia portar a fer uns 56/57 minuts. Però ha aparegut el flato. I picor a les cames. I el neguit per la manca de referències en el meu ritme. He après a aguantar el flato sense baixar massa la marxa però hauria d'aprendre a no tenir-ne. Potser hauré d'entrenar la respiració.

Aquests entrebancs han aparegut precisament en el tram on s'acaben les primers tres  rampes dures i comença un tram de descens i un puja i baixa abans de les pendents finals. A la baixada m’han passat molts corredors. Potser hauria d’apretar o potser hauria d’aprendre a millorar els descensos. Algun moment he pensat en la setmana vinent. Marxo de viatge i no caldria anar-hi amb una regirada de turmell o genoll. 

I han tornat les rampes ascendents. La darrera dura era la temuda dracera “Matahomes”. Aquí he vist com tots els que tenia davant començaven caminant. Jo intentava avançar-los. El pas és tant estret que no he tingut més remei que frenar i posar-me darrera un noi, també caminant.  L’únic lloc on no corria i l’únic lloc on m’ha semblat que l’organització em feia fotos... Maleïts!!! 

Fent els meus calculs, he deduït que no podria batre el meu record (56m. 57 segons) aconseguit fa just un mes. No obstant, he tirat fort el darrer quilòmetre. No m’ha adelantat ningú. Al revès. He acabat bé. La decepció ha estat en comprovar el temps. M’esperava més mi. 58 minuts justos. Alguna cosa ha fallat. O l’últim mes no l’he encarat com devia (m’he anat notant cansat en cada entrenament). O la darrera setmana (entrenaments molt suaus per arribar “descansat”). O acabar tard la feina massa dies i per tant desordenar-me els àpats i els entrenaments. En l’última setmana, crec que he arribat a casa tres dies més enllà de les 23.00 hores. 

Sigui com sigui. Fa un any, anava al metge perquè em feia mal caminar. I fa just tres mesos arribava als Àngels corrent en 1 hora i 12 minuts. És llavors quan vaig dir que el meu repte seria baixar de l’hora. I així ha estat. Ara cal començar a pensar en curses diferents. Noves motivacions. I un dia, no massa llunyà, fer la primera mitja marató de muntanya.

55 MIN

L'últim entrenament va ser rocambolesc. Havia de ser dimecres al matí i només cinc quilòmetres per no carregar les cames però, al mateix temps, per evitar que quedin adormides. Dia del meu aniversari. L'endemà de la gran victòria del Barça al Milà. Però plovia. Vaig pensar si anar-hi igualment o no. Al migdia tenia dinar i no podia. Però la cortina d'aigua que es veia des de la finestra em va tirar enrera. L'entrenament el faria al vespre, acabada la feina. Tot apuntava que podria ser aviat. Però va passar el que podia passar: Fumata blanca i nou Papa. Vaig haver de fer alguna noticía i vaig arribar a casa a les 23.45. Entre canviar-me i perdre un xic de temps, vaig començar a les 00.15. Amb dos graus sobre zero.

No sé si va ser per la temperatura, per l'hora o per alguna altra raó, però vaig sentir-me molt bé. Una mitjana molt bona. Cert que era pla, però en acabar, no sentir-se cansat malgrat el ritme ràpid em va permtre anar a dormir tranquil i pensar que diumenge tot anirà bé, que arribaré a dalt dels Àngels en menys d'una hora. I... per què no en 55 minuts? Seria el cop definitiu per animar-me a fer altres curses. I a creure que, realment, l'entrenament permet millorar. Fa tres mesos, van arribar en 1h 12 min. Fa dos mesos en 1h 02 min. Fa un mes, en 56 min. 57 seg. Però en competició mai se sap. Aquell dia hi ha molts factors que poder alterar-ho tot.

363 KM

Últimament estic pessimista. Avui he anat a bon ritme però mentalment pensava que aquest diumenge tindré mal dia. Potser el fet que el GPS se m'hagi torrat boig i em donés dades falses m'ha acabat d'aixafar l'entrenament. Han estat 8,5 km pel carril-bici. Anada i tornada fins a les primeres cases de Quart.
Tot i ser dilluns hi havia molta gent. La creaió de les vies verdes de Girona van ser un gran encert. Avui hi havia usuaris caminant, en bicicleta, corrent... Fins i tot els gats de la Creueta passejaven tranquil·lament sense cap temor. He fet carril-bici perquè no volia carregar les cames amb desnivells però tampoc volia trepitjar asfalt.


Ja només em queda un entrenament abans del diumenge, el la Pujada als Àngels. Serà un entrenament suau d'uns 5 km, de nou en terreny pràcticament pla. Des de l'1 de desembre hauré fet 363 quilòmetres. Són molts. O són pocs. No ho sé, però tenint en compte que fa dos anys el meu únic esport era el moviment de dits del comandament d'una Play Station, doncs crec que està prou bé. Des d'aleshores he provat de córrer però pel mig he patit lesions del qui, de sobte, recupera el gust per l'exercici: una fascitis plantar que encara arrossego, tendinitis de "pata de ganso" al genoll i una reblincada al turmell.

En aquests tres mesos i mig hi ha hagut molts entrenaments amb pujades.... Ascensions a Sant Miquel, al Puig d'Estela, al Pirulí, al Puig d'en Roca, als Ocells Perduts pels boscos de Taialà, al Bon Pastor de Palau, testos als Àngels.... Això és el que hauré de pensar quan pugi als Àngels: que l'esforç no ha de quedar en và. L'objectiu és ben simple: arribar a dalt. I fer-ho en menys d'una hora. En els testos ja ho he fet (56 minuts 57 segons), però en competició mai se sap. I el clima... no sé si vull fred o calor...

FENT COIXÍ

Avui ha tocat una sortida un xic més curta de l'habitual. La intenció era fer uns 8 km i una mica de desnivell però no massa (he sumat poc més de 200 metres positius). Havia de servir simplement per fer coixí.  Coixí per les cames. Que no s'adormin abans del 17, però que tampoc arribin cremades. Encara les tinc una mica  carregades però espero que la sensacióvagi baixant.  També coixí pel bloc, per engreixar-lo una mica.

Per variar m'he enfilat cap al Pirulí. Avui les bestioles estaven força alterades. Potser perquè feia sol després de molts dies de pluja i núvols. M'he trobat les tres oques al mig del camí. El gos m'ha atacat al peu i els altres gossos lligats i els cavalls cridaven al meu pas. No sé si m'animaven o em feien fora. Després d'anar fins al Calvari he allagat fins a la font del Ferro i he tornat a casa per la UdG.

El problema d'avui ha estat que he anat a córrer sense pràcticament haver dormit (per temes personals m'he aixecat a les 03.00), ni esmorzat, ni res. Ara tinc un cap de setmana estrany, amb un casament na calçotada. I per postres dilluns acabaré de la feina a les tantes de la matinada. Dilluns hi he de tornar, novament per fer coixí. Però ja no faré desnivell, que el dia 17 s'aproxima.

UN MÓN A PART

Avui he gaudint corrent, saltant per la muntanya. Basses, camps a través, corriols per on baixava aigua, camins, desoritentació, salts de rieres, peus molls, fang.... Era l’últim dels entrenaments amb desnivell i amb més de 10 km que tenia previst fer abans de la pujada dels Àngels (17 març). Havia estat plovent i plovent hores abans. El temps amenaçava pluja de nou però m’he decidit a sortir perquè l’endemà les perspectives eren les mateixes. 
 

He enfilat cap al Pirulí. Allà sembla que el món s'ha parat. És un món a part. Corres entre barraques i cotxes destartalats. Sempre hi ha  tres oques passejant tranquil·lament que criden quan senten que passo. Hi ha qui assegura  que un dia se'm tiraran a sobre. També hi ha un gos petit que m’ataca als peus cada cop que hi rondo a prop de la casa que deu vigilar. I diversos galls i gallines que caminen lliurement. I alguns cavalls lligats en corrals plens de palla. 

A continuació he tirat cap a l’església del Calvari i a la muntanya de la O. Me la va descobrir l’exregidor Ponç Feliu quan la desbrossaven per primer cop. Tota aquesta zona al rebost de Torre Gironella desconeguda per molts giuronins. Des d’allà he baixat cap a Can Sirvent i cap al denominat "camí de les dones" que em va ensenyar el gran Intrekkid Carles Moreta. He hagut de saltar rierols i correr entre centímetres d’aigua que cobria el camí. M’he perdut però sempre sabia que com a mal menor, podia girar i fer el camí a la inversa. Volia fer uns 12 km. Quan en portava set he decidit fer mitja volta. La tornada era més curta perquè em volia saltar la tornada per la muntanya de la O. El tros fins al Pirulí ha estat espectacular. Baixades pedregoses, combinades amb basses insalvables amb un salt, fang vermell a tocar de Vila-roja i camps que no podien amagar l’aigua que no havien pogut absorbir. En arribar als Polvorins he encarat el Pirulí i de nou cap a casa. Uns 11,5 km en total amb uns 380 metres de desnivell positiu. Més content que el dia anterior.

QUE ES QUEDI AQUÍ

Començo a escriure un dia de moral un xic baixa. El bloc deu servir per això per explicar proeses i  també fracassos. Avui no ha estat un dia nefast, però sí un cúmul de males vibracions. I escriure-ho aquí, espero que serveixi per això, perquè es quedi aquí. I no a les meves cames o al meu cap.

He fet una sortida llarga (pel que ara estic acostumat a fer) per les Gavarres i les sensacions no han estat bones. Porto uns dies carregant fort les cames perquè vull apuntar-me a la Pujada dels Àngels (17 de març). Fins la setmana final no he de reduir el ritme. Avui a més, com que  era diumenge, que és quan intento aprofitar que no tinc cap obligació de feina ni de res, tocava el dia setmanal més fort. El resultat ha estat poc satisfactori. He arribat rebentat i amb mal ritme global. Per postres, volia provar un cinturó on hi cap un bidó i l’he hagut de deixar a casa perquè als primers metres he vist que em ballava massa.... I per postres, he anat notant com la vamba esquerra anava fluixejant, fins que s’han desfet els cordons. No m’havia passat mai. 

Han estat 15,05 km. Amb Sortida des de casa,  pujada del Pirulí, cap al cul del Món, fins a les casa de les Figues, Puig d’Estela i baixant a la cruïlla del que seria la rampa final de Sant Miquel, per arribar de nou  fins al cul del Món, pujar fins el campus del Barri Vell de la UdG i de nou a casa. La mitjana ha estat de 6m:40s. Notava les cames pesades. O bé per l’esforç de dies anteriors o bé perquè la primera rampa (la del Pirulí) m’ha passat factura en tot el tram dels Àngels. L’únic interessant: la suma de km i els 496 metres de desnivell positiu.

Avui no toca. Però més endavant explicaré com i per què he tornat a córrer. I quins són els meus objectius modestos.