divendres, 27 de desembre de 2013

LES SET CURSES

S'està acabant l'any i és moment de començar a fer balanç. Avui toca l'apartat de curses. Aquest any n'han tocat set. Algunes he acabat amb més satisfacció que altres. Han estat set curses totes de muntanya, o quasi bé. Molts records, moltes fotos, molts esforços, moltes alegries, molts amics i nous coneguts.

Els Àngels
Era el primer repte de l'any. El 17 de març. 8,5 km de pujada amb algun descans de baixada fins al Santuari dels Àngels (525m D+). L'havia preparat força i era un terreny trepitjat molts cops. Era la 50a edició. El primer objectiu era baixar d'una hora. Assumible perquè entrenant ja ho havia aconseguit. Com a segon objectiu era baixar de 55 minuts. Però no va ser possible. Vaig fer 58 minuts justos. El 158è classificat dels 305 corredors que van acabar la cursa. La sensació a dalt era que podia haver fet més. Però el fet que s'hi barregessin corredors i caminants i els nervis de voler fer-ho bé, potser van fer que el crono s'aturés aquí. L'Intrèkkid Pere ho va fer més bé que jo, amb  52m 54 segons. Més informació clicant aquí: Àngels.

Cursa Popular de Sant Roc. 
El 26 de maig vaig anar a Vilablareix amb en Jordi i en Marc. No havia pogut intentar la mitja marató de muntanya de Banyoles un mes enrera i encara amb dolors l'objectiu era fer aquesta cursa més curta, de 9,9 km  i 120m D+, amb menys de 50 minuts. Era una cursa de caràcter  força popular amb un tram de pujada a l'ermita de Sant Roc i la posterior baixada per l'altre costat. No va anar malament del tot, amb 48m i 37 segons i la posició número 29 de 131 participants. Em quedarà la taca negra de la vamba descordada en plena baixada. Més informació clicant aquí: Sant Roc.

Pujada al Castell de Sant Miquel. 
Després de recuperar-me de dolors diversos, participar en els reptes Nabes, assollir el cim més alt dels Alps, el Mont Blanc (4.810m), i de fer un parell de rutes llargues pels Pirineus amb en Carles em vaig apuntar a la cursa al Castell de Sant Miquel. Si algun camí em coneixia era aquest. Però en ser la vintena edició van decidir canviar-la per fer-la un xic més dura i per crear dues curses. Em vaig apuntar a la curta. Era el 8 de setembre amb 10,7 km i 400m D+. Vaig acabar el 29è de 102 corredors que van acabar la cursa amb 1h 01m i 02s. Tenint en compte que amb en Jordi i en Marc l'havíem anat a estudiar i que em plantejava baixar d'1hora i 10 minuts, el resultat va prou satisfactori. En Jordi i en Marc també van rebaixar aquest temps i no van quedar molt lluny de mi. Més informació clicant aquí: Sant Miquel.

Carrer Nou. 
Era la única 100% asfalt. El 20 d'octubre amb 10km i uns 50m D+. M'hi vaig apuntar perquè volia veure la meva millora respecte l'any anterior. Ja estava apuntat a la Cursa de Muntanya de Girona- 26km, i el Carrer Nou quedava un xic estrany en els meus entrenaments però almenys servia per anar a tot gas sense regular massa. L'única dificultat era la pujada a la Catedral. Vaig fer un temps real de 46m 46s, quedant el 407 de 1.232 corredors. L'any anterior havia fet 52m27s. Una millora de més de cinc minuts. L'Intrèkkid Carles va un temps de bojos i en Marc va baixar de 50m. Excel·lent! Més informació clicant aquí: Carrer Nou.

Cursa de Muntanya de Girona. 
Arribava la cursa de l'any. Confesso que no tenia clar si m'apuntava a la de 26km, a la de 10km o a la de 18km fins que en Jordi, de cop, un dia va dir que s'hi havia apuntat. Motivació i 23 sessions d'entrenament sota la supervisió d'en Carles. El 3 de novembre marcat al calendari. Van tocar sortides de tota mena. Moltes amb desnivell d'entre 300m i 500m D+. Algunes sessions de recuperació al carril bici i alguna sortida llarga. Alguns dies vaig arribar a casa abatut. Sabia que podia acabar però no volia arribar mort a la meta i algunes sessions no vaig acabar amb bones sensacions. Suposo que hi havia d'haver dies per tot. El tram final del calendari d'entrenaments previst el vaig canviar una mica per adaptar-me al que notava. Arribava el gran dia. I va ser espectacular. Ambientàs a la sortida i un recorregut que en coneixia pam a pam perquè amb els Intrèkkids l'havíem fet dies abans. Vaig fer tot els tram de les pujades (fins a Sant Miquel i fins als Àngels, ambdós per uns camins lluny dels tradicional i òbviament molt més empinats) regulant molt bé i van exprimir a les baixades. L'objectiu era simplement acabar. Si podia ser en menys de 4 hores i si era possible en menys de 3 hores i mitja. Però em notava tant bé que als  Àngels (14,5 km) ja veia que ho assoliria tranquil·lament. Als últims quilòmetres, avançava gent i recordava tots els esforços i tots els que m'havien ajudat i animat. I ja visibilitzava mentalment la meta. Al final, van ser 3hores, 12minuts i 23segons, un record inexplicable, unes fotos molt guapes i un dorsal que em guardaré durant molt de temps. Van acabar 286 dels inscrits i la meva plaça va ser la 151. L'Intrèkkid  Josep va arribar un parell de minuts abans i en Jordi va arribar lesionat a meta, però va arribar! Havien estat 26,4km i 1.400m D+. L'Intrèkkid Carles va fer la Transgavarres de 60km, inclosa dins la Cursa de Muntanya de Girona. Més informació clicant aquí: CMG.

Cursa de les Pedreres. 
Ja pensava donar per tancada la temporada de curses però tothom parlava de la Cursa de les Pedreres (12km i 420m D+). No podia fallar. I era pels camins on sovint hi entreno. Au, apuntat pel 24 de novembre. Simplement volia passar-ho bé i si podia ser fer menys d'una hora i deu minuts. El recorregut molt ben pensat, passant pel Calvari, la Font dels Lleons, els Polvorins, el Pirulí, la Torre d'Alfons XII i esprint final per sobre de la muralla. El temps final va ser d'1h 08m 16s. La posició, la 54a de 145. L'Intrèkkid Carles va fer un temps de nassos i el també intrèkkid Josep també va arribar força abans. Però bé, jo aquí anava a passar-ho bé, que ja havia complert amb la Cursa de Muntanya de Girona i no em volia exigir massa res. Més informació clicant aquí: Pedreres.

Mitja Marató de Muntanya de l'Ardenya.
A falta de motivació per entrenar, vaig inscriure'm a una darrera cursa llarga. Així segur que corria. Vaig trobar la mitja marató de l'Ardenya. Una zona desconeguda per mi, una distància que feia venir-ne ganes, un preu assequible i un euro de col·laboració de la marató de TV3. Aquest cop em venia a veure el meu nebot Nil amb el meu germà i alguns de la colla. Eren 21km i uns 750m D+. Vaig començar prou ràpid però notava que no anava massa endavant. Unes pujades de vertigen on s'havien de fer servir les mans i t'obligava a perdre temps i un parell de km amb flato fins arribar als dos terços de la cursa. Allà acabaven les ascensions i el descens perillós pels turmells no permetia una velocitat de creuer i requeria la màxima atenció. Vaig anar avançant corredors. Un darrera l'altra. El temps final va ser de 2h 22m 59s. Volia baixar de dues hores i vint minuts. Potser vaig pecar en la previsió de temps perquè desconeixia el recorregut i no comptava en què en les pujades s'havia de fer cua perquè només es podia passar pel mateix lloc. Però el fet que acabés molt sencer i avançant gent en una mitja marató ja van valer la meva satisfacció. I va ser el 173è classificat de 461 inscrits. Més informació clicant aquí: Ardenya.



De cares a l'any vinent, encara no hi ha res clar. Repetiré als Àngels i a Sant Roc com a dies on comprovar la meva evolució. Aquestes serien les dues curses curtes. Perquè vull fer-ne de llargues, però encara no sé quines. Una marató de Muntanya? Pot ser. Alguna altra mitja, potser plana per tenir-ne una amb temps bo, i altres que podrien servir per anar escalfant les cames de cares a la possible marató de muntanya i a alguna altra bestiesa. N'hi ha una d'internacional que m'està voltant pel cap... Veurem.

dijous, 19 de desembre de 2013

REFLEXIONS

Des de la mitja marató de Muntanya de l'Ardenya han passat 11 dies. Segueixo amb dubtes sobre què fer en el futur. Penso en possibles curses, però no les tinc totes. Pels desnivells, pels preus, per diferents motius. Sí que podria posar-me com a meta una marató de muntanya, probablement la Romànic Extrem (6 d'abril, a la Vall de Bianya, amb 2.100m D+). Però veig que aquest any han passat de 42 a 45 km. I pel mig? Necessito que els entrenaments tinguin més sentit que només sortir per sortir. Si de tant en tant hi ha una cursa, una mitja marató, o no sé, aniré mantenint i incrementant el ritme. Potser una mitja marató plana per allò de tenir un bon crono en aquesta distància. Bé podria ser la de les Vies Verdes (16 de febrer), que a més té part en baixada. Però el preu és de denúncia. Un abús que alguns amics em diuen que està començant a passar a massa curses. Allà on no fallaré serà a la Pujada als Àngels (17 de març). El repte baixar el temps de l'any passat, quan vaig fer 58 minuts justos. Segur que puc. I fa poc m'han parlat de la Mitja Marató de l'Albera (19 de gener, amb uns 900m D+). Amb un moment ja he projectat 4 curses, una al mes. No estaria malament. Però es veurà... perquè també hi ha Rocacorba... (2 de febrer... 30, 20 ó 12km...). Descarto els 25km de Montserrat que es veu que són molt tècnics...

De moment, en aquests 11 dies d'impàs, sis sortides. La última una nocturna amb en Carles fins al Castell de Sant Miquel. No em tocava perquè havia sortit el dia abans però hi havia un motiu guapo. El meu pare m'ha regalat un frontal (Petzl Nao) que converteix un camí de nit en una pista d'aterratge d'avions. Un festival de llum. Tot i anar xerrant, la pujada va ser prou ràpida. Al final 14,5 km amb uns 400m D+. És curiós això de córrer de nit. Cal més atenció per saber on poses el peu, però encara ets sents més lliure que corrent de dia. I no érem els únics senglars. Molta bici i alguns corredors per la zona indicaven que això de les noctunes està de moda. 

Les altres cinc sortides són fàcils de resumir, la primera va ser el dilluns de la setmana passada, per estirar les potes després de l'Ardenya. Una pujada al pirulí i ruta circular a la font del Ferro i cap a casa. Uns 8,2 km i 200m D+. Semblava que el cos havia absorvit bé la canya de la cursa. Tot pujant, un veí d'aquests que té cavalls i cabres em va cridar "Te vas a poner fuerte". Això espero senyor!
 La segona sortida va ser el dimecres. Vaig pujar pel camí de les Dones. Com que sortia directe des de la feina primer vaig pujar les Àguiles pel carrer de la Cursa del carrer Nou. Van ser 14 km i 500m D+. 
La tercera va ser divendres. Per motius de feina (moltíssima) només vaig poder fer una sortida curta. Una pujada al Pirulí amb una baixada allàrgada per les Pedreres. Amb temps perquè m'ataqués un gos que resulta que es deia "Chabeli". Al món hi ha de tot... Van ser 5,1 km i 120m D+.
Diumenge tenia més temps. Aquesta quarta sortida va servir per una recorregut llarg on hi vaig afegir un munt de pujades. És allà on vaig apretar i les baixades les baixava a plom, sense esforçar. Rampes al Pirulí, a la pista del túnel de la Margarida de la variant, al Camí de les Dones, A la circular de la Font del Ferro i la pujadeta que et porta del Cul del Món a la Muralla. 17km i quasi 600m D+. 
La següent va ser dimarts. Un xic cansat de diumenge però estant de vacances vaig intentar fer la ruta de la Cursa de Sant Roc de Vilablareix. Amb alguna petita pèrdua, vaig més o menys aconseguir-ho, això sí, allargant un km. Com em va passar el dia de la carrera, se'm van desfer els cordons de la vamba esquerra. Maledicció! Vaig comprovar que fa mig any no estava tant malament de forma perquè el ritme no va ser molt diferent. Però bé, en cursa ja se sap que sempre s'apreta més. Vaig fer 10,7km i uns 140m D+.

Apunt... em queden 40 km per arribar als 1.400km aquest any.

diumenge, 8 de desembre de 2013

ARDENYA - MITJA MARATÓ 2013



El recorregut.
Quasi sense pensar-ho em vaig apuntar a la Mitja Marató de Muntanya de l'Ardenya de dissabte. Era dimarts a la nit. Bé, alguna cosa devia notar dins meu quan al matí havia anat a fer 15km plans pel carril bici. Abandonar les pujades darrerament  només ho faig a prop d’alguna cursa. Si havia decidit fer pla.... El dijous vaig tornar al carril bici per fer 5 km i ja a descansar fins dissabte al matí. 


Preparatius. Foto: Jordi.

A l’espera d’alguna cursa més llarga que em motivi molt, l’Ardenya pintava bé. No era massa cara, bon paisatge, renom , un dissabte, sense un desnivell exagerat  (l’organització diu uns 800 de D+ però a mi n’en sortiran uns 650) i a més donaves un euro per la Marató de tv3. Em vaig aixecar del llit poc abans de les set. La  temperatura: dos zota zero. Un plat d’espaguettis, dutxa, i cap a Santa Cristina d’Aro. Recollida de dorsals al pavelló i cap a la línia de sortida amb den Jordi i en Pinxo. Allà em vaig trobar en Marc, la Isa, el meu germà Josep i en Nil, el nebodet. Un dia, en una cursa ben parida, entraré amb ell. A les deu era la sortida. Últims preparatius i cinc graus de temperatura. Aquest cop, era l'únic Intrèkkid.

Els dos primers km, eren plans. Els vaig fer força ràpid. Em saluda l’Ernest que observa el pas dels corredors. A partir del tercer km començaven els corriols i les rampes en pinedes i boscos variats. Els km 7 i 8 eren els més.... diferents. Pràcticament impossible córrer. El desnivell era molt pronunciat. T’havies d’agafar a les branques, arrels, troncs i pedres per avançar cap amunt. Fins i tot havies de fer cua i esperar que el de davant es mogués. De vegades arribaves a veure cues de vint o trenta persones.  No m’agrada massa  perquè perds temps i ritme. A mi m’agrada que almenys es pugui intentar córrer encara que sigui lent  o, si més no, almenys caminar ràpid. Però bé, un cop a dalt les vistes s’ho mereixien. Espectacular. A dalt d’unes roques et senties important. “Que em filmi un helicòpter i veurà que tinc l’Ardenya als meus peus!”, penses. Quasi que val la pena patir aquella cua. L’últim tros d’aquesta pujada són un parell o tres de roques gegants. En una, per avançar gent, uns quants intentem grimpar per un altre lloc. Les mans i els peus on podem i cap amunt. Cop de genoll a la pedra, sang i dolor. Just  allà em trobo en Sergi. Ens reconeixem per la foto d’Strava. A seguir. Dos quilòmetres de baixada rocosa i amb un desnivell tant bèstia que t’has de dedicar a frenar per no caure rodolant o estampar-te contra un arbre. Allà  aviso a dos corredors que davant meu, sense saber-ho, han passat de llarg en una corba del recorregut. “Gràcies!”, diuen. De res. Un porta mitjons roses. Em ve flato, per variar. Som al km 10.

A continuació venen uns 3 km de pla mentider. Ple de fulles i totalment ombrívol. Hi ha moltes zones amb gebre. Li dic a un corredor que havia avançat que si vol que em passi que he d’afluixar. Diu que ja va bé. El dels mitjons roses i un altre amic també es queden darrera meu. Va bé no tenir ningú davant, puc distingir on poso el peu tota l’estona.  Anem  creuant una riera no sé quants cops. L’hem de saltar o mirar una roca on posar-hi el peu. “Noi, que el camí és a la dreta!”. Avís a un altre corredor que s’havia passat de llarg una corba. Un gir inesperat a la dreta enmig d’un corriol recte. M’avança el noi del mitjons roses i em saluda. El flato marxa sobre el km 13. Els que anaven darrera meu comentaven que sobre el km 14 acabava la última pujada i ja tot era baixada. Apreto les dents. Des d’aquest moment, podria dir que aniré avançant corredors. Potser una cinquantena. Entre ells, el noi dels mitjons roses. I màxim me n’avancen deu. Al km 14,4km hi ha un control de dorsals. Aprofito per veure dos gots d’aigua. I cap avall que fa baixada. En molts trams és fàcil poder córrer. En alguns llocs fins i tot has de fer una mica d'estratègia si el de davant no s’aparta o no et sent. Busques un lloc més espaiós a l'horitzó, et poses just darrera del corredor de davant i allà el passes. Si convé li agafes el braç, per avisar.
Últims 500 metres! Foto: Josep.

Entrada a meta. Foto: Jordi.
Quan queden tres quilòmetres començo a trobar-me amb multitud de gent a peu. Són els de la marxa popular de 10 km. Com pot ser que algun no s’aparti? Parlen entre ells i no se n’adonen. Molesta un pèl la  coincidència de recorregut de les diferents curses. Però entenc que és molt millor per l’organització que no pot marxar quatre itineraris totalment diferents ni muntar no sé quants avituallaments. En general, cal dir, que et respecten i fins i tot animen. Ja veig el pavelló. Esprint final de nou amb tres creuaments de riera. Veig el meu germà i en Nil ben emocionat. Jo també. Entro a meta i veig en Jordi fent-me fotos. Són molt ben parides! Al final, el temps és una mica més alt del que m’esperava, segurament pels 2 km aquells on era impossible córrer (vaig estar-hi 27 minuts) . Però estic satisfet. 21 km a la saca, en 2 hores 22 minuts i 59 segons. Els últims 7km a una mitjana de 5m15s/km. Acabo el 173è dels 461 inscrits. Em diuen que en Toti Bes ha guanyat. Quin crack.  Unes cerveses per hidratar-me i gaudir de l’ambient. Trobo a faltar un xic de música i un speaker més cridaner. El noi dels mitjons roses em saluda i m’agraeix que l’avisés. M’explica que ha caigut a la baixada. Xerro amb més gent i amb en Jordi anem cap a Girona. M’espera una pizza per recuperar esforços i pagar apostes perdudes.

 Pagant una aposta.


Hidratació. Foto: Jordi.
Enhorabona a l’organització, l’AE Matxacuca, pel recorregut tant ben parit que han fet i que en les diferents curses ha aconseguit reunir més de mil participants. A veure si l’any vinent aconsegueixen ser putuables per la ultra Trail del Mont Blanc! No coneixia res de la zona (per això no sé dir noms d’alguns punts del recorregut) però  ara ja penso que algun dia s’hi haurà de tornar a disfrutar. A peu o corrent.

dilluns, 2 de desembre de 2013

LA DESTRAL



Setmana destralera sense voler-ho. Venia d’uns dies ganduls, tot i la Cursa de les Pedreres, amb 28 km setmanals. Aquesta última però n’he fet 45 i  uns 1.700 de D+. No sé si induït per la cursa dels Cims de Girona que s’està fent aquests dies i on els corredors pugen muntanyes de nit, però ja dimarts vaig pujar fins a Sant Miquel i divendres  fins als Àngels. Els dos formen part dels Cims de Girona.


Crec que vaig decidir anar-hi simplement per saber el meu estat de forma. Són dues rutes que per l’itinerari clàssic he fet repetidament i per rtant puc comparar-me fàcilment. 

Sant Miquel.
Dimarts vaig pujar a Sant Miquel des de casa. Pujada relaxada fent un bon temps sense buscar-ho. Vaig anar-hi de matí i la fred es va fer notar bastant. Baixada pel recorregut de l’antiga cursa (per darrera)  fins a casa. Al final van sortir-me  12,3 km  i uns 400 de D+. Cap a la feina, amb la feina feta.


No vaig poder sortir dijous per motius laborals. Entre la feina i la fred que feia,  ni al matí ni al migdia vaig trobar el moment. Però divendres sí. Al migdia em vaig vestir a la feina. Riota dels companys i cap als Àngels. El GPS no se’m va activar fins a Sant Pere de Galligants. Almenys tindria tot el tram de la Pujada clàssica. Xino xano cap amunt. Notava les cames carregades però el ritme seguia viu. Quasi al cim, vaig trobar-me restes de la nevadeta de dies enrera. Vaig arribar a dalt en 57 minuts. El millor temps sempre que he hagut de baixar corrent, tot i que mentre pujava pensava que encara baixaria més el crono. Però tampoc havia anat a trencar temps. La baixada la vaig fer per allà on havia pujat fins a l’Olivet d’en Salgueda, la pujadeta que hi ha després de la Casa de les Figueres. Allà vaig girar a l’esquerra per començar-me a encarar cap a casa. Vaig enganxar la baixada d’Ecosistemes 3 i a continuació pujadetes als Polvorins i al Pirulí i cap avall. Amb tres graus de temperatura, notava l’aire fresc sobretot a les zones on no tocava el sol, la majoria. A partir del km 14, vaig notar molèsties a la planta del peu. Seran les vambes? No em convencen les Brooks Pure Grift2. Ja porten 200km i segueixo amb dubtes. Ja casa, dinar ràpid i cap a la feina amb 19,8 km i 800 de D+.



Havia acabat el mes amb 138 km. Menys que els dos anteriors (170 i 174km tot preparant la Cursa de Muntanya de Girona). Dissabte vaig anar amb l’Alba, en Jordi i en Pinxo a Rocacorba. Curisosament  també forma part dels Cims de Girona i un lloc que un dia hi vull pujar corrent. Vam caminar encara amb el cel clar. Però aviat va començar a caure alguna gota fins al punt que poc abans d’arribar a dalt ja queien volves de neu. Marxa enrera. Diumenge hi havia l’opció d’anar a Rocacorba. Però se’m va anar fent tard i ho vaig deixar estar. 
El Calvari.
 De nou les Brooks als peus i cap a les Gavarres sense saber on anar. Vaig anar improvisant i connectant camins i pistes que estan a prop i que hi he passat sovint. Varies vegades pensava: Ja està, ara avall, però acabava pujant un xic més per empalmar amb un altre camí. El Calvari, La muntanya de la O, la Font d’en Fita, la font dels Lleons, el Camí de les Dones, Ecosistemes 3, Ecosistemes 1, Torre Gironella... m’ho vaig passar pipa decidint què feia a cada moment.  Van ser 13,5 km i 500 de D+. 

Entre la multitud de pensaments corrent,  la possibilitat de córrer la Mitja marató de Muntanya de l’Ardenya (7 de desembre). Assequible (21 km. 800 de D+). Però no sé si estic motivat per competir de nou i en un paratge que no conec de res. Veurem. Però m'he de decidir ràpid per saber com surto aquesta setmana i, a més, tenir temps d'inscriure'm.

diumenge, 24 de novembre de 2013

CURSA DE LES PEDRERES

 
Trident Intrèkkid. Foto: Jordi.

 No tenia la sensació d'anar a una cursa. Potser estava un xic relaxat després de la Cursa de Muntanya de Girona (26 km). Però millor. Vaig dormir prou bé i els nervis no van arribar fins que poc abans de la sortida em vaig trobar als  Intrèkkids (en Carles i en Josep). Quin goig. Un trident Intrèkkid a la Cursa del Parc de les Pedreres (12 km). Vaig veure en Rabionet per allà i vaig pensar: Mira el guanyador. Vaig avisar al regidor de Girona, Eduard Berloso, que havia d'entregar algunes de les copes. Efectivament, l'encertaria. En menys de 50 minuts ho va fer l'animal. Enhorabona.

Jo fent una mitjana de menys de 6 min/km em podria donar per satisfet. El recorregut era preciós. Per això l'havia dissenyat el gran Toti. Ahir no corria. Ja ho n'havia fet prou guanyant la UT de Collserola (74 km) el dia abans. Felicitats. 

El recorregut d'ahir passava per moltes de les pistes per on entreno sovint entre setmana. I algun corriolet. Sortida dels Jardins de Fora Muralla directe per amunt cap a la Torre Gironella. Els més senglars ja van apretar el gas i no els vaig veure més. D'allà al Calvari, baixada pel corriol vermell serpentejant que et duia a tocar de la plaça de la Sardana de Sant Daniel tot passant per la Font de les Curculles. alguns avançaments. Un tros de pista passant per Can Recoder, la font d'en Fita, Can Sirvent, i la Font dels Lleons. 
A punt d'arribar. Foto: Alba.



Allà gir a l'esquerra per una pendent que déu ni do, però curta. Baixada i enfilada pel camí de les Dones, amb algun altre avançament. Una ascensió no molt pronunciada on vas fent a ritme. Una petita baixada i un corriol curt abans embardissat que et duia al punt més al de la ruta. Curt però amb temps d'avançar dos corredors que van aturar-se a caminar. De fons vaig sentit un "Collons!". A dalt era pràcticament a mig camí hi havia l'avituallament. Un got d'aigua agafat al vol i cap a baix per una pista força corrible durant quasi dos km fins arribar al pont que creua la variant de Sant Daniel a prop de l'escultura de la Margarida. 
Esprint final. Foto: Alba

 Ens anàvem passant i deixant passar amb dos o tres corredors que són amb els que vaig arribar a la meta. Uns divertits turonets de terra vermell en direcció als Polvorins, que per això la zona es diu Vila-roja- i d'allà cap al Pirulí a on s'hi pujava pel dret en el que quasi vam convertir en un nou camí de tant passar-hi corredors. De nou, descens cap als Polvorins i cap al Calvari. Just abans d'arribar-hi, girada a l'esquerra per anar al barri de Torre Gironella. D'allà a la Torre d'Alfons XII, la ferradura i la sorpresa final: uns escalons i baixada cap a la meta passant per la muralla esquivant algun turista. Preciós i original.

Arribada. Foto: Jordi.
 Molt content pel temps, 1 hora, 8 minuts i 15 segons (segons el meu rellotge), amb una mitja de 5m38s/km. I la sensació d'arribar fresc. No calia apretar més perquè màxim hauria avançat algun corredor i una hora després estaria al sofà i no escrivint al bloc. En Josep, va arribar uns sis minuts abans que jo i en Carles uns nou minuts. Gran Trident! Trintrèkkids!! 

Agrair a tots els que vau venir a veure'm sortir i a esperar-me. I als que pel camí em van animar. Merci Jordi. I sobretot un record per la Irene. Avui fas anys. Felicitats.




dijous, 14 de novembre de 2013

IMPÀS

Després de la Cursa de Muntanya de Girona calia un temps de reflexió. Cap on anar. Doncs ha passat més d'una setmana i encara no ho sé. Suposo que ja aniran venint el que hagi d'anar venint. Fer el que em vingui de gust fer. Potser alguna cosa de muntanya més llarga? Potser alguna cosa plana llarga amb més ritme? Com que no ho tinc clar, seguiré entrenant com sempre. Això sí, intentant mantenir el volum de quilometratge dels dos últims mesos (170 i 174 km) per mantenir la resistència però retornant a les sèries, de tant en tant, per guanyar ritme. De moment em ve de gust fer la Cursa de les Pedreres (24 de novembre). El recorregut l'ha ideat en Toti Bes i és just pels llocs on entreno molts cops. Fa gràcia. Dimarts, aprofitant que tenia vacances, vaig anar-hi amb en Carles, al migdia. Resulta que en Toti i en Miquel també havien quedat uns minuts més tard per fer el mateix. Ens van atrapar i passar per sobre. El tros que els vaig aguantar va ser el que em va sortir més ràpid. Ells em van acabar traient un minut per quilòmetre. I anaven passejant! En fi. Whatsapp enviat: "Quina enveja pel ritme i  la companyia!". En total són uns 12 km amb uns 400 de desnivell positiu. Té la gràcia que no hi ha quasi pla. O puges o baixes. La ruta passa pel Calvari, la Font de les Curculles, la Font dels Lleons, el Camí de les Dones i pel Pirulí per un lloc ben dret on el camí encara s'ha d'acabar de fer i en Toti espera que la gent que entreni el vagi "netejant", Torre Gironella i la Torre d'Alfons XII per acabar allà on començàvem, als Jardins de Fora Muralla.

El dia abans, no vaig poder-me estar a casa, tenint festa, i vaig fer una petita sortideta. Buscava per on pujar al Pirulí des del cementiri. No vaig trobar res. Bé, un corriol que acabava a mig turó amb una barraca i un lavabo fet artesanalment. Quina por de lloc. No hi tornaré a passar. Per sort no hi havia ningú. ni cap gos guardià. Un cop vaig acabar de pujar amb les mans fins a sota del Pirulí, vaig baixar pel Calvari (com la Cursa dee les Pedreres), vaig fer un turonet a l'altre banda de la variant de Sant Daniel, vaig tornar a pujar el Pirulí per puja i baixa vermellós a  tocar de Font de la Pólvora (un tram també de la Cursa) i vaig baixar cap a casa per l'hotel AC. Ràpid que s'acabava la llum. Vuit km i 270 de D+.

La setmana anterior era just la posterior a la Cursa de Muntanya de Girona. Vaig fer dues sortides suaus. Una el dimarts, pel carril bici (8,5 km) i l'altre dijous. Vaig apfotiar per pujar i baixar el castell del Montgrí. SÓn 4,6 km i 250 de D+. És molt pedregós i això el fa perillós pels turmells. Vaig millorar un mig minut per km respecte al primer cop que hi vaig anar, al juny. El cap de setmana vaig escapar-me amb l'Alba fins al congost de Mont- Rebei i les escales de Mont- Falcó (no duraran perquè són un atemptat paisatgístic i un perill per les persones). Espectacular caminadeta d'unes 5 hores i 13 km. Si algú vol informació sobre com arribar-hi, que contacti amb mi. Aquí unes fotos.

Ermita de la Pertusa.

El congost de Mont- Rebei. Foto: Alba.





El congost de Mont- Rebei. Foto: Alba.

Aquí quatre fotos de les escales.....

Les primeres escales, de lluny.

Les primeres escales, d'aprop.
Les segones escales, de lluny.

Les segones escales, d'aprop.

dilluns, 4 de novembre de 2013

CURSA DE MUNTANYA DE GIRONA 2013

Arribava el gran dia. El que tenia marcat al calendari des de feia vuit setmanes. La Cursa de Muntanya de Girona, de 26 km. Estaria satisfet en acabar esquivant els deu últims llocs. En menys de quatre hores i si podia ser en tres hores i mitja. Mai havia competit en res de més de 10km. Vaig anar a dormir més tard del volgut, cap a la una, amb el despertador a les 06:00, amb la intenció de fer un bon esmorzar. Em vaig despertar a les 3:30. Quins nervis. No hi havia manera de tornar-me a adormir però em notava descansat. Que comenci la! Vaig posar el despertador a les 6:20 per dormir una mica més. Cap a les 5:30 em devia tornar a adormir. Al sonar el despertador notava les cames carregades. Ai mare. Vaig començar a bullir un macarrons i a les 6:45 me'ls menjava ràpid amb tonyina. Abans de les set del matí ja m'havia menjat també un got de llet amb cereals. A la dutxa i més nervis. Cap a dos quarts de vuit ja estava guarnit pel sarau. Vaig apropar-me fins a la plaça Sant Domènec amb cotxe per poder deixar-hi tota la roba de recanvi. A les vuit anava a buscar en Jordi Llauger al bar del Campus. Quatre estiraments, no masses. Els primers quilòmetres ja servirien d'escalfament perquè aniriem tant apretats que tampoc podria anar a ritme massa viu. De seguit em vaig trobar amb l'Intrekkid Josep Adroher. La música que posava l'speaker Pep Rafart semblava dedicada a mi. Ska per un tubo. Betagarri, The Specials, etc. I cap a la sortida. Em vaig trobar alguns coneguts en els minuts d'espera finals: en Miquel Trafach, en Josep Guinó, en Jordi Costa, etc. Quatre salutacions i tret de sortida. Vam sortir més espaiats del que creia i força ràpid. Al corriol de la riera de l'Onofre primers taps. Sobretot en el punt on hi ha dos arbres enmig del camí. Un s'ha de passar per sota i un per sobre. Era el km 3,5. A continuació la primera paret de 800 metres, en fila, a ritme lent. Anava just a darrera de dos francesos. Vam anar més o menys junts fins al km 6, quan em van deixar passar en una baixada. Molt amables.   Una mica de ràbia en veure com un noiet, agafava aigua a l'avituallament i dortia corrent amb el got a la mà. Pensava què en farà? I l va llançar al mig del bosc. Vaig estar temptat de cridar-li l'atenció. Però no em vaig atrevir en ser un noi. Però ho hauria d'haver fet. S'ha d'aprendre a no ser un porc i estimar a la muntanya.
KM 8. Arribant a Sant Miquel. Foto: Quim Carreras.
 Dos km més i vaig arribar a Sant Miquel. Prou sencer, en una hora i deu minuts millor del que jo preveia. Però em notava bé. Quasi com si no hagués forçat gens. Allà hi havia els mus pares. Bona cara per sortir guapo a la foto i a seguir. A continuació   tocava 1,5 km de baixada direcció a les mines del nen Jesús. Amb algun tram empinat i arbres al mig que s'havien d'esquivar. Novament vaig aconseguir adelantar algú que em retenia i vaig haver de saltar dos corredors que estaven per terra. Tot bé? sí sí! Doncs a seguir!  Als dos primers avituallaments vaig beure un got d'aigua i vaig picar alguna llaminadura. Al tercer, vaig decidir per agafar dos gots, hi havia un tram dur a la vista. Seguien 3 o 4 km de pujades i pistes i corriols més planers plens de fulles, arrels i branques. A l'aguait per no regirar-me el peu.  Al km 15 em vaig beure el primer gel perquè tocava el tram de les torres elèctriques que et porten als Àngels. Uns 300 metres empinats amb el 41% de desnivell, on els corredors caminen accelerats posant-se les mans als quadríceps. Paciència, pas a pas i animant als companys. Deia el que m'havia dit en l'Intrèkkid Adroher dies enrera: És fins a la roca, després ja està!
KM 15,5. Arribada als Àngels. Foto: Narcís Carreras.
 En arribar al santuari, dos gots més d'aigua. Hi havia el meu oncle, que cridava que em veia molt bé. Jo també ho creia. Certament, vint minuts millor del que havia previst. Podria pensar que era dolent, que ho pagaria en el tros que quedava, però me'l coneixia de dalt a baix i sabia que el pitjor havia passat i que les cames estaven intactes.  Portava dues hores i deu minuts i em quedaven uns 11 km. Molts de baixada, però també algunes pujades que prometien trencar les cames als qui anaven tous. Allà també vaig coincidir amb l'Intrèkkid Josep que em va animar pel bon temps que portava. Mentre ell omplia el bidó amb aigua, jo vaig començar a tirar.  Vaig començar a baixar amb un somriure a la boca. Ja m'imaginava arribant a la meta amb un temps millor de l'esperat. el nou objectiu eren les tres hores i quart. El descens anava passant. Els trams de fals pla eren traidors i anava atrapant alguns corredors que optaven per caminar. La darrera pujada era la casa de les Figues des d'on s'hi arribava per un seguit de corriols pel marge del Montnegre. Allà tornava a haver-hi el meu onvcle animant i tirant fotos i  l'Intrekkid Pere Matas, que ens havia vingut a veure tot aprofitant una sortida amb bicicleta de muntanya.  Després de la casa de les Figues, l'ascensió seguia fins a l'Olivet d'en Salgueda on algú, no sé qui, va cridar "Va, ànims intrèkkid!". Uns grams de motivació inesperats.  Ara sí, dos quilòmetres de pura baixada entre pedres i terra barrejats amb els corredors de la cursa de 18km. La majoria més frescos, però et solien deixar pas si t'hi posaves darrera. Passant pel túnel per sota de la variant, em trobo en Miquel caminant i amb les mans als bessons i li dic "va nano que queda només un km!" i em diu que té rampes i em crida "Tu sí que ets una bèstia parda. Bèstia parda!". Més dosis d'energia. Un km d'asfalt i la ganivetada final: la rampeta suat del Cul del Món fins a la muralla.Un cop allà passes per sota d'una porta i veus tot el muntatge. Sents la música que t'anima i encara fas lúltim esprint. 
Arribant a la muralla. A 500 metres de la meta! Foto: Pere Matas.
Malhauradament, un corredor de la cursa de 18km va voler-me seguir en l'esprint i es va posar just a davant meu en creua la meta. Per tant no hi ha fotos bones. El resultat final, molt millor del que podia imaginar (3 hores 12 minuts i 23 segons), amb la meitat de corredors a davant i l'altre mdeitat a darrera o retirats. I amb les cames molt senceres pel que havien suportat. Els meus pares voltaven per allà. També vaig veure-hi en Miquel Garriga que em va saludar, en la seva imprescindible bici i es va interessar per mi. Molt atent sempre! I en Marc Sanchez i l'Anna Planas. Gràcies a tots!! I a l'Alba, que treballava però que va fer el que va poder per veure com arribava. Ah! I el privilegi de xerrar un parell de minuts amb en Jordi Rabionet, tercer a la cursa de 18km. Un keniata de l'asfat que de tant en tant fa muntanya, amb èxit notable. M'explicava pam a pam com li va anar el recorregut. També vaig creuar un parell de frases amb en Toti Bes, un dels millors del món que tot i aquell dia, no ser el ser millor dia.

També moltes gràcies a en Carles Moreta. Ell sempre m'ha animat i ajudat. Ha sortit amb mi a córrer, tot i que l'he fet anar més lent, per poder-me ensenyar el recorregut.
Per ensenyar-me moltes rutes que ara faig servir quan vaig sol. El seu bloc és una mina de consells camuflats basats en el que explica que ha fet per poder resoldre algunes aventures. Ell va fer la TransGavarres, de 60km i el seu paper va ser més que destacat. Enhorabona!

Per cert, no puc oblidar els resultats excel·lents dels companys d'entrenament. En Josep Adroher va arribar un parell de minuts davant meu i en Jordi Llauger, una mitja hora enrera, ben coix per culpa d'unes molèsties destacables al genoll. Recupera't aviat!!
L'organizació, Klassmark, perfecte. Gran speaker, el recorregut molt ben marcat i els avituallaments on tocaven.
Acabo amb una foto excel·lent d'un dels fotògrafs oficials, en Guillem Casanova, en el primer quart de la cursa. 
KM 5,5. Venim de les cases del fons.
 Foto: Guillem Casanova.
 Ara toca una setmana per pensar en què faré a partir d'ara. Tinc moltes coses al cap. Però potser totes no podran ser. Només tinc clar que seguiré! Més i millor!!

dissabte, 2 de novembre de 2013

ELS NERVIS PREVIS

Ja no hi ha marxa enrera. Només em falta anar a buscar el dorsal i ja ho tinc tot. Només queda deixar passar els minuts i les hores,  empassar els nervis i esperar el tret de sortida. El que no he fet aquestes darreres vuit setmanes ja no ho puc fer els dies que queden i el que he fet serà el resultat de demà. Aquesta última setmana ja ha estat amb poc quilometratge perquè les cames no arribin carregades. Només he fet un parell de sortides a mode de recordatori. Al final però, aquest mes hauré fet 174 km. I això que en dues setmanes he hagut de frenar: Aquesta darrera i la de la Cursa del Carrer Nou. La preparació acaba amb dos mesos amb més de 350 km a les cames. Ha tocat córrer quan tot just clarejava, quan es començava a fer fosc o a ple sol del migdia en dies encara horrorosament calorós. M'han acompanyat en alguns dels entrenaments en Jordi, en Carles, en Cesc, en Josep i en Miquel. Gràcies a tots. He tingut dies molt bons i algunes garrotades. Dies de molt de quilometratge per muntanya i sortides curtes pel carril bici. De tot. I ara nervis que van creixent. I això que l'objectiu només és arribar. Sé que puc. Que si faig quatre hores, doncs això. Ho hauré fet en quatre hores. No penso posar-me a calcular quan puc fer de temps fins als Àngels. Allà la major part de desnivell positiu ja la tindré al sac.

La gran mala sort ha estat que en ser Fires no m'he alimentat bé ni descansat del tot. No perquè hagi anat a barraques sinó per la feina. Però és el que toca quan treballes a la secció "Girona" del Diari de Girona". Cada nit he arribat a casa més enllà de les 22:30... inclosos els dies teòricament festius (menys per mi): Sant Narcís i Tot Sants. Menjar fora d'hores i cansament diari. Però bé. Fins i tot avui dissabte em toca picatecles mentre ja penso en el recorregut. Que si em fotaré nerviós al km 4, amb la pujada panimal per un corriolet passada la riera de l'Onofre, que si el grup no s'estirarà fins passat Can Lliure i per tant és quan començaré a córrer al meu ritme real sense dependre si m'apreta algú per darrera ni està pendent de no topar amb el corredor de davant.... que si he de contenir-me per arribar viu i sencer als Àngels i a la seva pujada brutal per les torres elèctriques ja al km 15 i llavors gastar-ho tot a la baixada, sobretot passada la Casa de les Figues... En fi. Demà a fer cas al meu cos. Aquí va el recorregut i una mini explicació de les dues sortidetes de la setmana, ja fetes pensant en la CMG.











Setmana 8 (21/10/2013 – 03/11/2013) 
Quilometratge.
28/10/2013
29/10/2013
30/10/2013
31/10/2013
01/11/2013
02/11/2013
03/11/2013
----
15
---
10
----
---
CMG
Desnivell.
La primera de 15Km, amb 300 de desnivell
La segona de 10km, pla.
La de diumenge, la CURSA!!

Entrenament 22 (29 d'octubre) Tocaven 15 km, pero tenint en compte que dissabte havia estirat la sortida amb els Intrekkids, vaig rebaixar l'entrenament a la meitat. Vaig fer la ruta del Repte Nabes 1 i tot i tenir les cames carregades vaig rebaixar el meu millor temps en mig minutet. Gaudint com pocs cops a les baixades. Sobretot després de la pujada de la riera de l'Onofre i abans d'arribar a Can LLiure. Sí... Vaig fer el tram inicial de la CMG. Els nervis... Van ser 8,2 km i uns 300 de D+.

Entrenament 23 (31 d'octubre): Era la darrera sortida. Tocava pla sí o sí. I aixì va ser. Però poca cosa. novament vaig rebaixar la previsió inicial que marcava 10km i vaig fer 6,5 km pel carril bici. Això sí a un ritme quasi de cursa del Carrer Nou. Va ser la última sacsejada al cos per no perdre xispa. 
 
Desitjeu-me sort! 
I que no plogui però que no surti el sol! Gaassss!!!! Molta canya també a en Josep i en Jordi que participen amb mi i a en Carles que farà la TransGavarres de 65km.

PD: Ara ja tinc el dorsal:!!