diumenge, 16 de juliol de 2017

QUATRE SETMANES EN ALÇADA

Després d'una parada d’una setmana un cop acabada l’Olla de Núria, han tocat unes quantes sortides d’alçada pernsant ja en el repte de l’any, la pujadal Chimborazo, a l’Equador. Han estat quatre setmanes que déu ni do amb el desnivell positiu. 

Al cim del Costabona.

La primera setmana vaig anar a Vallter pujant al Pica de la Dona (2.702m) i la Serra de Bacivers (2.695m), mitja volta i cap al Costabona (2.465m) passant pel Roc Colom (2.510m). Arribar al Costabona se’m va fer llarg i tornant em vaig quedar sense aigua els últims 5km. Van ser 21,7km i uns 1.200D+. També vaig fer una volta per les hortes a plena canícula i una visita a la Mare de Déu del Mont pel tallafocs. En total van ser uns 10,7km i uns 820D+. Al tallafoc fas quasi 600D+ en 1,7km. I a la baixada de prop de 5km es disfruta com un berro. Això sí, vigilant els turmells.

Amb Mossèn cinto al Mont. 

A la segona setmana vaig tornar a Vallter. En arribar plovia molt. Deseperat. Vaig sortir sense motxilla ni aigua ni res cap a la portella de Mantet. Només un paravents. Plovia i el vent era gelat. La gràcia era fer aquest tram molt ràpid i tornar cap a casa. Almenys hauria fet quelcom. Fer més era una imprudència. Són 1,4km al 21% que et dona 250D+. Glaçat vaig arribar a dalt amb el millor temps que he fet mai en aquest segment i vaig tornar avall. Al cotxe, va sortir el sol. I després algun núvol. Em vaig equipar i cap al coll de la Marrana, Bastiments (2.881m) i Freser (2.834m). El temps anava canviant. Però direcció al Pic de l’Infern vaig perdre la visera, feia fred, vent i a la cara em picava una mica de calamarsa. Millor no jugarme-la. Vaig decidir baixar i tornar cap al cotxe. Impressionant veure tants i tants isards i… nou marmotes. Ja n’havia vist però mai tant a prop. El vent se’n duia el meu soroll i no s’adonaven del meu pas. Al coll de la marrana tornava a fer “bon temps”. I vaig fer una pujada ràpida al Gra de Fajol (2.714m) i ja si, cap a casa. Al final, la ruta va acabar amb uns 16,4km i uns 1400D+. I amb aigua de sobres. 

Al Gra de Fajol. Feia fred.

Vaig completar la setmana fent unes voltes per la Devesa i una excursió amb el meu germà al Pic Culfreda. De fet se n’encadena tres, de Culfredes. El Pic de Culfreda, el Culfreda Central i el Culfreda NE. El més alt fa 3.034. Els altres fan 3.032 i 3.028. Es va d’un cim a l’altra per una cresta que, aquest cop, no em va provocar cap pànic. Al revés. La pujada és bastant accessible. Set km sense patir gens, amb una mitjana d’un 13% i els tres últims sí, ja pur Pirineu, un cop superat el Puerto de Madera, eren més durs. hi havia una pujada per unes roques totalment cegades pel constant vent que sembla que trepitgessis ganivets perquè estvaven sueltes. Milers. Allargassades i afilades. Eren 1,2km al 25%, amb un tram d’uns 400 metres que és una bogeria, al 35%. La baixada va ser molt divertida, gravant videos i fent alguns esprints. La ruta va sortir per 20km i uns 1500D+ i tres 3000 més a la butxaca. Aquí van tres fotos. Al final del text n'hi ha alguna més.




Pel Culfreda. Fotos: Josep Carreras.

La tercera setmana va ser un xic de “baixada”. La calor mata i la feina remata. O sigui no podia fer massa res que no fossin tecles i tecles. Només van ser dues sortidetes. Una volta per la zona del Ter passant per Salt, Bescanó, Sant Gregori i la Nestlé, amb uns 14,1 km i una altra pujada a la Mare de Dé del Mont altre cop pel tallafocs. Tenia les cames de fusta encara per la pujada al Culfreda però vaig rebaixar un xic el temps de la setmna anterior. Van ser 10km i uns 820D+.

De nou, amb Mossèn cinto al Mont.

Finalment, la quarta setmana. Aquesta la deixo per explicar un altre dia. Només dir que primer vaig anar a fer voltes per la Devesa i que ja vaig reservar cames per fer la Porta del Cel. Una ruta per cinc refugis del Pallars Sobirà espectacular. Passa per la Pica d’Estats (3.143m) i fa uns 60km i uns 5.800+. Brutal i molt ben acompanyat. La quantitat d’històries a explicar mereixen un escrit a part. També l’explicació del gran repte de l’any. El Chimborazo (6.310m o 6.268m. No hi ha nassos que es digui una sola alçada????). Marxo el 25 de juliol amb l’intenció de fer cim l’1 d’agost. 

Més fotos de l'excursió al Culfreda (3.034m), meves i del meu germà:





divendres, 16 de juny de 2017

XI OLLA DE NÚRIA

El relleu. 
Arribava a l’Olla de Núria amb dubtes però amb l’il·usió de prendre part d’una cursa que amb només onze edicions és un referent. Els dubtes sorgien dels precedents en curses anteriors amb males sensacions, mals ritmes i plegant a la marató de muntanya del Cap de Creus. Però quines ganes! córrer en alçada tanta estona! 

En Xevi, en Charles, en Marcos i en Tayssir.
Quedàvem amb els companys per pujar al cremallera des de Queralbs. Hi havia gent que participava a la cursa (en Xevi, en Marcos, en Pepe, la Meri, en Tayssir i jo) i altres que pujaven a donar un cop de mà i donar-nos aigua (en Pere, en Charles, l’Ignasi, la Carla, la Lluïsa, en Juli i l’Alfons). Al vagó ens hi vam trobar la Tina. Recollida de dorsals, nervis i cap a la línia de sortida. Ja col·locats, ens demana passar un noiet petit… és en Jan Margarit, el que guanyarà. Es vol situar a davant. El tret de sortida el fa en Ferran Latorre, que acaba de tornar de l’Everest completant així l’ascensió als catorze cims de més de 8.000 metres. El primer català en fer-ho. Fa un discurs reivindicatiu i molt aplaudit. Ara sí, comença la festa.

Corredors i animadors.
Primer fem una volta complerta al santuari per estirar el grup. Som més de 600 (hi ha 725 dorsals però hi ha baixes de darrera hora, com en Pere) i al pont de fusta algú el passa pel costat enlloc de fer-ho per dalt. Reben una escridassada de la resta de paticipants. Després m’assebento que l’organització els va desviar expressament per evitar un tap més gros del que ja era. Després del primer mig de volta comença la pujada cap al Puigmal. Seran 4,5km amb uns 1.000 metres positius de desnivell. Hi ha 4km que fluctuen entre el 18 i el 30%. Un km vertical només de començar. Em va avançant gent poc a poc, però no em preocupa. Crec que vaig a bon ritme i és important arribar fresc a dalt. Arribo al cim més alt de Girona (2.913m) en 1hora i 17 minuts, tenint en compte que ens han fet fer aquella volteta inicial. Mai hi havia arribat tant ràpid. I no em sento cansat. Busco la Lluïsa i l’Alfons. Els veig que m'animen, Quina il·lusió! Els hi dono els pals i em donen un bidó d’aigua. Jo els hi dono el meu, que ja estava quasi sec. He anat bevent cada 15/20 minuts. Em diuen que la resta de companys són a tocar.


Anar patint... Foto: Ignasi Pursals.

Baixo cap al petit Segre i el Pic del Segre. Hi ha molta neu. Carai! amb les temperatures que fa aquets dies i deu n'hi do el que queda. Intento no relliscar perquè em faria mal. Hi ha qui baixa de cul com si fos un trineu. Un cop superat el petit Segre veig el Pic Segre. Buf. Si que és llarga la pujada. No la recordava així. no serà el Finestrelles ja? Doncs no. És el Segre (2.809m). Em costa avançar i segueix passant-me gent poc a poc. Queda molta cursa. Massa. I en aquella pujada ja pateixo molt. Massa. Arribo a dalt i tot i poder córrer, no ho faig, les cames s’han convertit en ciment. Mica a mica vaig respirant i començo a baixar amb alegria i diversió. Avanço molts dels que m’havien superat, però no tots. Es veu la pujada al Finestrelles (2.827m). Mare de déu. Tampoc recordava aquella allargada ni aquell desnivell cap amunt. Hi ha un km al 20%. Els meus dos blocs de ciment no donen per massa. Avanço com puc mentre em passa gent pels dos costats. Arribo a dalt mig de tort. Què passa? No tinc força i un forat a la panxa. Començo a menjar tot el que trobo a les butxaques de davant de la motxilla. Menys el gel que tinc previst engolir al km. 15. Ara sóc al km. Porto 2 hores i uns 15 minuts. I des d’allà dalt se sent la megafonia de Núria. Crec entendre que arriba el primer. Verge santa… tot el que encara em queda a mi….. quan arribi el primer ja s’haurà dutxat, menjat i fet la migdiada. Em passa l’Eloi. Anirem una estona ara tu ara jo, fins que desapareixerà endavant.



En Charles i en Pere, al Noufonts, intentant ajudar-me. Foto: Ignasi Pursals.
Baixo en direcció al Pic d’Eina (2.789m) i al de Noufonts (2.861m). No trobo ningú del club. on són? I si ja han baixat avall perquè vaig tard i no veuran les arribades? La baixada torna a ser ràpida, avançant algun corredor, no tots, dels que m’havien superat. Quan pica el sol és horrorós i amb l’ombra d’algun núvol tinc fred per l’aire que passa. A la zona del pic d’Eina hi ha diverses clapes de neus. La pujada a Noufonts torna a ser un martiri. És curta però jo ja no veig on poso els peus. M’avança la Laura i em diu “va que ja te’ns la meitat fet!”, recordant-me que a Núria li havia dit que arribant en feia prou. De lluny veig en Juli que crida i m’anima. No puc ni saludar ni riure. Segueixo cap amunt com puc. En Pere m’ofereix aigua. En tinc. En Charles va amb una campana fent-la dringar. El soroll m’entra al cap… uff. Al final accepto l’aigua d’en Pere, tot i que ja en porto. Dos glops. Arribo a dalt i l’Ignasi també em diu coses que sóc incapaç de recordar. No responc. Entén que millor deixar-me fer. M’acompanya uns metres. A darrera també em segueixen en Pere i en Charles. Em sento protegit. Són uns moments durs. Em volen ajudar però jo quasi no veig ni on és el camí i no els hi puc agrair res. Ho faig ara, merci!!!


Envoltat d'amics al Noufonts. Foto: Ignasi Pursals.
Torno a baixar. Ja sense tanta alegria perquè sé que la pujada al coll de Noucreus (2.799m) serà molt bèstia. Em trobo l’Esther gravant. Jo crido. No recordo què però crido. Martiri? Calvari? Catarsi? Quan em passi el vídeo ho veuré. Jajaja. Tinc com nàusees. En arribar al coll abans de començar a pujar hi ha molta gent animant i l’organització, que hi té un control de dorsals. Una organitzadora m’allarga una barreta energètica. L’accepto. És de meló. Molta gent crida i anima. Em retrunyen al cap i no les entec. A mitja pujada m’aturo i vomito la barreta de meló. Només me n’havia empassat la meitat. L’altra surt sola. Busco una pedra i m’assec. I si tiro enrera i al control els hi dic que plego? Núria és lluny i em suposoaria caminar molta estona també. A més, el meu pare i el meu germà són al coll de Nou Creus. Alguns corredors em pregunten si vaig bé. Jo dic que no. però que segueixin. M’aixeco i segueixo amunt. Trec el gel de la motxilla i començo a caminar. Em crida en Josep Maria. M’avança com si res. Li dic que faci que jo camino. Veig el cim. El meu pare i el meu germà. Ric i arrenco a córrer xino xano. Ja saben que és per la foto. Tiren fotos i m’animen. El meu pare té una parada plena de coses. Li canvio el meu bidó d’aigua pel seu, tal com havíem quedat. No agafo res més perquè no sé si m’ho empassaria. Els dic que vaig mort i que aniré a meta poc a poc, caminant. Sóc al km 15. 


Passant pel coll de Noucreus (2.799m). Foto: Josep Carreras.
En teoria ja quasi tot és pla o baixada, segons el mapa. Però no. Arribar fins al Puig de Font Negre (2.727m), al km 17, és llarg i ple de pujadetes. Sobretot la última. M’avancen dos grups de 5 o 6 corredors xerrant. I sento en Charles. Em vol acompanyar fins a l’arribada. Li dic que d’acord però que no digui massa res. Hi ha un Fotògraf, en Gerard. Torno a accelerar el ritme “Ben bé per la foto”, dic. 


Camí del Puig de Font Negre. Foto: Gerard Cordeiro. 
En Charles em seguirà, sempre a darrera, com un guardià. A punt d’arribar al Puig de Font Negre em ve una estrebada a la cuixa esquerra. M’aturo de cop. I recordo que tinc un tub de magnesi. Cap a dins! Arribo a dalt. Allà criden “Ja no hi ha cap més pujada ho juro”. No sé què em passa. Engego el motor i baixo per avall com una moto. No paro d’avançar corredors. Per tots costats, sortint del camí i fent algun interior a les corbes. En Charles segueix darrera i cridant “va molt bé! Que baixes molt bé.” Miro el rellotge. Va! Que puc baixar de 4h 30min. Però els km passen poc a poc i resulta que al final no son els 21,5 marcats per l’organització i me’n surten 22,3. Acaba el descens i encara queda tota la volta al santuari. Deixo de córrer. Veig que no el temps superarà les 4h.30min. I què? Al menys arribo. Camino fins que queden 200 metres, on torno a córrer. Veig molta gent i l’arc. Paso l’arc, paro el crono i freno. 


Descansant. Foto: Pere Caravaca.
Busco una ombra i m’hi llanço de cap. És l‘ombra d’una taula de control. Venen dues noies i em pregunten si estic bé. “una mica marejat” dic i em fan anar a una carpa a l’ombra amb tot de metges. Em donen aigua i pregunten si vull res més. Apareix per allà en Marquitos, en Xevi la Carla. Li dic al metge que, ja que hi sóc, si li fa res mirar-me el cor. Mai he demanat ni servei de massatgista. Ho fa encantat. Amb dos aparells. Un és un electrocardiogramògraf. Estic bé d’oxigen i de pulsacions. Només és mareig i calor. I l'apretada final, baixant. Però, tocarà reflexionar i, de moment, apartar-me dels dorsals un temps.   

diumenge, 4 de juny de 2017

PA AMB TOMÀQUET


Anava a Santa Coloma de Farners amb poques perspectives. Últimament les coses no surten bé i aquí no volia obsessionar-me en res. Ja a la sortida no em vaig posar massa endavant, cosa que sí que solc fer habitualment per aprofitar l'estrebada inicial i quedar ben posicionat per evitar els típics taps inicials. Tant li feia, només calia sumar km. Hi havia quatre grans pujades a superar, 21km i uns 1200D+. No calia més. L'última de la lliga Selvàtika. 

Abans de sortir saludo en Charles, l'Enric, en Xevi, en Víctor, la Núria, l'Esther i la Teia. També veig en Dani un moment. I en Jose. Uns clàssics. Sortida continguda i cap a la primera pujada. A ritme molt suau i sense massa problemes. Camí del castell de Farners em sento bé, com si avancés ràpid tot i no anar ràpid. Em trobo en Víctor i en Pere. En Pere ha començat tard, pensant que la sortida era des d'un altre punt. Em passen els dos com un coet. Passem pel castell i comencem una baixada molt ràpida. Les vambes em rellisquen i em foto de lloros. Intento evitar la patacada a l'esquena i caic mig de caps i de costat. Rascades al pit i a l'espatlla esquerra i a la cuixa dreta. Les marques les veuré després i no les entenc. A partir d'aquí afluixo. No devem ser més enllà del km6. 

Baixant de Farners. Foto: Josep Bermúdez.
Tot seguit hi ha uns km entre els arbres. La calor comença a apretar però em noto perfecte.  No he sortit ràpid i tota l'estona vaig contenint-me. Molt de corriol i poca pista. Vaig sol molta estona. Ningú a davant i ningú a darrera. Passem per un punt espectacular on hem de canviar de corriol després de passar per una passerel·la de fusta en forma cargolada on primer passes per dalt i a continuació acabes a baix. Una estona després, encara sol, tiro cap a l'esquerra tot despistat. No veig cintes avanço més i més metres i res. Giro cua i escolto dos corredors xerrant. Vaig baixant i detecto on m'he equivocat. Entre que les cintes estan un pèl amunt i una fletxa blava entre la verdor no he vist res i m'he equivocat. Tornem-hi. 


Foto: Xavi Poveda.
Baixant d'Argimont. Foto: Albert Martí.

La pujada a Argimont és un anar fent. Em tora a passar en Victor. Coi! Em diu que s'ha perdut. M'explica on. És un km abans que jo, en un tram de pista ha tirat recte quan una fletxa, petita, marcava cap a la dreta. Fem uns metres junts però ell va molt més fresc i se'n va endavant.
Passem Argimont que quasi no me n'adono. Portem poc més de mitja cursa i ja hem fet tres de les quatre pujades. Hi ha una transisció cap a l'ascensió final, les Gatoses, on la calor fa estralls. Ja només vull acabar la cursa. M'aturo a fer un riu. I cordar-me primer una vamba i després l'altra. El sol és terrible, la darrera pujada no acaba mai. Avancem a poc a poc quasi sense esma. La suor m'empapa la cara. Com puc anar tant lent? 

Saltiró de baixada cap a la meta.

Al darrer avituallament bec tres gots, dos d'aigua i un de isotònic. Crec que ja en porto nou. Dos km de baixada i a la meta.       

El recorregut, malgrat la pèrdua, m'ha agradat moltíssim. Crec que sense la calor hauria disfrutat com un berro. He fet 3 hores i 22 minuts. Al desembre i en una forma física i moral més estable, baixaria de 3 hores. El sol em destrossa el rendiment considerablement. Al traçat, parit per Fast Competició, hi ha pujades salvatges i algunes baixades estan plenes de saltirons per a bicicletes. A mi no em van bé per l'esquena però entenc que, qui pot exprimir-se, gaudeix com un senglar. És estil Klassmark. Si hi ha dos opcions: sempre la més dura. Dubto que es pugui treure massa suc més a les muntanyes de la zona.  

Arribada ben acalorat. Foto: Núria Gabernet.
I res, ara apensar en aquest proper cap de setmana. L'olla de Núria a,b 21km i 1940D+, amb un inici dantesc pujant de Núria al Puigmal i fent més del 70% de la cursa per sobre dels 2.700 metres sobre el nivell del mar. Aquí el recorregut i un parell de fotos de la sortida exprés amb en Guillem per Vallter. Matinada, diversió i a treballar. 


Pujant cap al Bastiments. Foto: Guillem Ayats.
Pujant cap al Bastiments. Foto: Guillem Ayats.

dissabte, 27 de maig de 2017

MARXA DE FORNELLS DE LA SELVA

Han passat ja alguns dies des de la decepció del Cap de Creus i, inicialment, no em tornava a posar un dorsal fins al 28 de maig, per anar a la cursa del Pa amb Tomàquet de Santa Coloma de Farners (nom estrany per una cursa, però ja he vist de tot i resulta que es perquè es fa una Fira). Abans però, i pràcticament sense pensar-ho em vaig acabar apuntant a la Marxa Popular de Fornells, de 15km, amb poc desnivell però alguns corriolets macos. Segurament em vaig inscriure perquè aquell diumenge m'hauria fet mandra sortir a entrenar per la calor i el cansament acumular de la feina. Amb un dorsal, tocaria anar-hi i sumar km sí o sí. En Juli i en Toti em van acabar de convèncer.

Allà abans de sortir en trobo en Toni, en Charles i conegut del Club Atletisme Girona i xerrem una estona. Una mica d'escalfament amb en Toti i en Charles i cap a la línia de sortida. Abans però, una foto amb l'Elton, fill d'un professional de l'equip Movistar de ciclisme que està corrent el Giro. El nano és de l'escoleta del club i s'ho pren molt seriosament.  

Amb en Charles, l'Elton i en Toti.
A l'arc de sortida sento com l'speaker, en Carles, em cita om un dels favorits. Boig! Què dius! jajaja!! Amb el desànim que porto a sobre, feina tindré a acabar amb dignitat! Sigui com sigui ja m'ha posat pressió. Sortida, els primers metres a tota castanya. Pràcticament darrers d'en Toti. Som un grap de set. Jo enganxat a darrera. Fem un km i la cosa segueix igual. A partir d'allà però, he d'anar afluixant poc a poc. Cada km em passa un corredor, com en Llorenç. I si en un km no m'en passa cap, al següent són dos. 


Sortida. Pràctiament l'´únic moment en què vaig anar a davant.
La primera part del traçat permet anar molt ràpid, amb pistes amples i un km recte on el sol pica massa fort. La segona part és la divertida entre boscos, serpentejant, amb pujadotes i baixadetes i on m'adono que les cames segueixen sense anar. Què serà de mi a l'Olla de Núria? Em passa en Charles... i altra gent. Només tinc una cosa al cap: fer els 15km. Arribo a meta el 23è. Ben suat i amb el cap a l'Olla, tot i que encara hauré de fer la Pa amb Tomàquet. En David m'explica el grapat de corriols que empalmarem a Santa Coloma. Tots amb noms curiosos que mai seré capaç de recordar. 


El que toca a Santa Coloma
I res, ara cap a Santa Coloma (21km i 1.200D+), a fer, com pugui, l'última cursa de la lligueta Selvàtika. He vist que són quatre grups de pujadetes passant per Farners i Artimon, entre altres) i només tres avituallaments (ai la calor). Però bé, a l'Olla tot això ja seria molt. Allà: cap avituallament. Ho has de dur tot a sobre. L'aigua i la força física i mental. Ja explicaré com he sortit viu de la capital de la Selva....

dimarts, 9 de maig de 2017

UN SOMNI TRENCAT

Diuen que a tothom li ha passat alguna vegada. I ara m'ha tocat a mi. Plegar en una cursa. Som la suma de somnis. I el meu, ara, era fer i acabar la Marató de Muntanya del Cap de Creus (45km i 2.200+). Quatre mesos (des que es van obrir les inscripcions) pensant en aquest dia. Tornar allà on fa tres anys em vaig enganxar de debò a això i rebaixar aquell temps de 7hores i 44 minuts. Era anar del mar al cel, tocar-lo i fer realitat el somni. Però el cel va esdevenir infern. 

Passant per sant Pere de Rodes. Foto: Alba Carmona.

 Vaig sortir bé del port de Roses. La pujada fins al castell de sant Salvador de Verdera (682m), va ser com havia de ser. Envoltat de gent, un rera l'altre i anar sumant desnivell. La cara empapada de suor. M'havia de parar a treure'm les ulleres per eixugar-me la cara. El sol picava fort i la primera ombra la recordo al km7. Passar per aquells quinze metres va ser com un respir. De lluny veia l'Esther i en Charles. L'Albert, en Carles, en Xevi, en Tayssir i en Guillem ni els veia. Des de la carena prèvia al castell ja veiem el Port de la Selva. Molt lluny. Quasi a l'infinit. Un cop al castell, cap a km11, tocava un bon descens d'uns tres km amb una petita parada a l'avituallament de sant Pere de Rodes. 

Passant per Sant Pere de Rodes. Foto: Mireia Martin.
Allà m'esperava la família. I alguns amics. Baixant de sant Pere de Rodes, com un coet, vaig trobar-me l'Esther i en Charles. Quin descens.... Com m'agrada saltar com un kamikaze amb el terreny blincat cap per avall. No sé quanta gent vaig avançar però desenes. Cap al km14 passaàvem per la Selva de Mar. La connexió amb el Port de la Selva es feia per un carril bici. Fa tres anys hi havia passat a tota castanya amb en Carles, fet que després probablement vaig notar i patir. Aquest any any vaig afluixar. Expressament. Em van passar grapats de corredors. Feia vent en contra i el sol escalfava de valent. Jo anava ben hidratat. Cada quart d'hora un parell de glops i una gominola, com a mínim, a més dels plàtans i tot el que podia als avituallaments. 

El carril bici se'm va fer etern. L'Esther em va atrapar i em va preguntar quan quedar pel Port de la Selva. Dos km li vaig dir. Però, en realitat jo ni ho sabia. Tenia al cap el patiment que em quedava. No disfrutava. Havia de superar quatre grans ascensions més amb aquella calor? La motxilla em molestava i em pesava. Les cames em començaven a pesar psicològicament. Rellotge en mà, anava molt bé de temps. Al Port de la Selva (km 16,5), m'esperava en Pere. M'havia de donar unes altres vambes. Però ja tenia el cap a un altre lloc. I no vaig fer el canvi. Eren unes vambes amb molta més sola i amortiguació, ideals per no carregar les cames i pel terreny que venia. Ja li vaig dir que no anava fi. L'Esther em va dir que plegava. No! A poc a poc i anem fent. Venia de fer més de 300km en bici a Mallorca... I va tirar amb en Charles. Poc després sortia jo a darrera. A l'Esther ja no la veuria fins a Cadaqués. 

A dalt de Cala Tamariua. Foto: Oriol Batista.
 Vaig passar per cala Tamariua, amb una pujada per arribar-hi una altra per sortir-ne. El cap cada vegada donava més voltes. La suor regalimava pel front, les galtes, el coll. M'avançava tothom. Sant Baldiri de Tavallera (125m) era al km 21. Altres anys hi havia hagut algun avituallament, que m'hauria anat molt bé, però aquest any no. Havies d'anar fins a Cadaqués des del Port de la Selva per trobar-ne un altre. Uns 13,5km. potser massa. Em rondava pel cap plegar. Era com una ganivetada per mi mateix. Però no tirava. Corria absolutament sol. Ningú a davant ni a darrera. De tant en tant apareixia algun corredor per darrera que m'acabava avançant. Em vaig trobar en Manel. Corria un tram al costat d'un company per ajudar-lo. Gràcies pels ànims, ja veus com vaig acabar, no enganyo mai. 


Camí de Sant Baldiri de Tavallera. Foto: Josep Maria Montaner/ Nació Muntanya.

Al km 22 vaig decidir que no seguiria. Com vaig poder, ho vaig dir a la família per telèfon. M'haurien d'esperar a Cadaqués. tocava anar fent fins arribar-hi. Havia de superar el Puig Bufadors (430m). En va passar en Jose, ell ben tranquil, que era un entreno suau per un gran ironman. També em va dir per acompanyar-me una estona. Gràcies per intentar-ho. Com vaig dir, estava passant per un mal moment i necessitava estar sol. Caminava a ritme suau i mirava el paisatge mentre em seguien avançant corredors. 

De sobte, vaig veure en Charles a terra, Amb molt mala cara. No volia moure's. Amb un altre corredor vam aconseguir que s'aixequés i em vaig quedar amb ell. Vam anar caminant i aturant-nos. No teníem altre remei que arribar a Cadaqués. Ell semblava que no podia. A dalt del Puig de Bufadors veiem les casetes blanques de Cadaqués. Però haviem d'aconseguir-ho. Em trobava perfecte. Podia seguir un cop arribat a Cadaqués, però sense motivació ni ritme. Qui sap si hagués seguit com hauria acabat. No ho sabré mai. Un descens xino xano i retirada dels dos al control de Cadaqués. L'Esther, allà també va plegar. Com molts altres, ens van explicar des de l'organització. Hi havia molta gent, coneguts, família, amics. Tothom preguntant. No em sortien les paraules. Bloqueig, deia jo. Vaig veure passar l'Andrea... enhorabona, finisher! Al cotxe amb 29km a les cames i cap a casa. 

El tram de la cursa que faig fer.

 L'Albert plegaria més endavant. En Guillem, en Carles, en Tayssir, en Pera i en Xevi, van arribar a la meta amb un temps extraordinari. I en Marc! I en Toti, què dir...tercer enmig d'una constel·lació d'estrelles. Bes-tial. 

Sí, tothom m'anima. Que si el cap de Creus segueix allà, que si a tothom li ha passat alguna vegada, que a pensar en la propera cursa, que si sóc un crack, que si va ser un dia dolent, etc. Molts missatges de suport que van evitar que m'enfonsés al sofà tota la tarda de diumenge. 
Sí, gràcies a tots. Però jo volia aquella. El Cap de Creus. El Paradís m'en deu una.

dimecres, 3 de maig de 2017

CAP DE CREUS IS COMING

Finalment arriba una de les curses que em feia més il·lusió d'aquest any, la Marató del Cap de Creus (45km i uns 2.200m+). M'hi vaig apuntar estant de viatge a Portugal. Per sort, estava l'hotel quan van obrir les inscripcions perquè van volar en 40 minuts. Serem uns 400 afortunats en una cursa on  l'empremta de Klassmark és garantia de diversió i d'espectacularitat en la ruta i el paisatge: el Paradís.  

Va ser en aquesta cursa, l'any 2014 quan em vaig estrenar en una marató de muntanya. La sortida va ser prop d'un km més endins del previst perquè feia massa vent. Vaig patir el que no està escrit a partir del km30. Només vaig arribar perquè al costat hi vaig tenir un company fidel, en Carles, que amb la seva presència em va anar estirant fins a meta. La calor i, possiblement, la inexperiència van convertir aquella cursa en una aventura molt més dura del previst. Vaig arribar fregant les vuit hores i amb la família desesperada perquè no arribava mai.
Aquest 7 de maig no hi ha massa més objectius que no siguin arribar sense aquell mateix patiment.... i si pot ser rebaixant aquell temps, ara que tinc ja més experiència. Per això hi seré. Per treure'm aquella l'espineta.


A la cresta camí del castell de Verdera, l'any 2014. Foto: Bookeh.

L'estratègia pot semblar inversemblant: A les pujades - el meu punt dèbil- no forçar; i a les baixades- el meu punt fort- tampoc. D'aquesta manera tindré cames per anar fent sense rebentar a l'última part del recorregut. Sobretot de Cadaqués a Roses, passant per la pujada a sa Cruïlla, però sobretot al Pla de les Gates, on el sol pot apretar de valent. Allà és on va caure sobre mi, tota la dursa d'una marató de muntanya. 

Òbviament però, la pujada més "bèstia" és la primera, fins al castell de Sant Salvador de Verdera. Comencem a Roses, a cota zero sobre el desnivell del mar i al km 11, serem a 682 metres. Això tenint en compte que la pujada comença al km5. I durant la marató, més pujades: Sant Baldiri de Tavellera i el Puig de Bufadors, per exemple.
Si tot funciona com crec, rebaixar les vuit hores de fa tres anys, sortirà sol.  


Amb en Carles, camí del Port de la Selva, l'any 2014.

Els darrers mesos, han estat plens d'entrenaments, molts pensant en el Cap de Creus. Potser no he fet cap sortida llarga. Màxim una de 33km on vaig empalmar el Calvari, els Àngels i Sant Miquel, la Hostrailric de 26km i tres o quatre sortides de mitja marató, passant sempre pels Àngels. També hi ha hagut molt de pla. Moltes hortes i carrils bici per sumar i sumar km. I alguna visita a la zona del Puig d'en roca, els boscos de Taialà i els Ocells Perduts. En dos mesos, uns 370 km i més de 16.000+, tot i que això últim ves a saber, que les aplicacions solen no enganxar-la massa exactament.
I res, quan torni a escriure, tot haurà passat. 

Arribant amb els nebots, el 2014.

(Fixeu-vos que no he parlat de l'esquena 😉).


----
Gener: 9 sortides i 113,9 km (4.075m+)
Febrer: 10 sortides i 137,1 km (4.625m+)
Març: 13 sortides i 176,9 km (9.550m+)
Abril: 12 sortides i 192,9 km (6.910m+)

dimecres, 5 d’abril de 2017

PUIGDEFROU EXHAUST

El perfil.
 Quan altres anys sentia "Puigdefrou Exhaust" pensava "amb aquest nom tant complicat de pronunciar, ha de ser dura de nassos". I sí que és dureta, sí. O exagerada. Diverses pujadetes en corriols molt drets i una baixada kamikaze. Per sort, l'havia anat a entrenar una setmana abans, per gentilesa de l'organització. Que bé que va conèixer el recorregut. Corres sobre segur. Res a les palpentes ni a cegues.
Entrenament la setmana abans.
Em planto a la línia de sortida de la Cellera de Ter juntament amb altres deu companys del club. Es veU molt taronja. Arranquem. Per davant 17km i 1.200D+. Pim pam. 

Comencem amb uns 400 metres per carrers del poble i dos quilòmetres per una pista irregular. Ara puja ara baixa. Fins al km 2,5. Allà el primer corriol de pujada. Dret com una mala cosa. Tothom a lloc. Un darrere l'altre. A continuació, un petit pla i encadenem un altre corriol molt més llarg. I al meu cervell i apareix el mític "perquè pebrots em vaig apuntar". Vinga mirar a terra i a seguir en fila índia.
Cap al km4. foto: Sebi Vila.

Un altre pla, més llarg i de nou un altre corriol de pujada, més curt. Per fi, un tram llarg planer i en baixada per una pista, on es poden estirar les cames i la mitjana del ritme del rellotge baixa una miqueta. 


Cap al km7 toca una baixada per una riera, que pensava que tindria aigua com la setmana anterior però no, i més corriols de pujada. Ara ja m'ho estic passant pipa per aquests boscos amb diferents tons verdosos, només trencats per algun crit d'algun corredor que em sembla que identifico. Ha de ser l'Enric que anima l'Esther -quedarà segona-. Al km 9 em giro i veig en Charles. Segur que ell també m'ha vist i em vol atrapar. I en Víctor, en acabar la cursa també em diu que en aquell punt em va veure.

Sé que fins al km13 seguirem pujant i que després hi ha una baixada serpentejant i dantesca. He d'arribar a dalt abans que ell. Apreto les dents i avanço algun corredor, mentre l'animo. Són els millors moments. Semblo bo i tot. Em trobo l'Albert tirant fotos. M'encoratja. Sempre va bé una mica de suport. Més ritme. Arribo a dalt. Em giro i no veig ningú. Un got d'aigua ràpid a l'avituallament de la creu que governa el cim i cap avall. El poble es veu petit als peus del Puigdefrou. En uns 4km he de ser allà baix. Quin suïcidi. Que quedin 4 km de cursa i que estiguis al punt més alt del recorregut, ha de voler dir, sí o sí, que el que queda serà un descens de vertigen. Vinga baixar. No veig ningú davant ni darrera. Per tant, a vigilar i protegir els peus i les cames perquè no pateixin cap regirada. 
A punt d'arribar a dalt del Puigdefrou. Foto: Albert Roura.

Últim km pel bosc.
En una frenada noto un dolor darrera del teló. Em paro, coixejo uns 300 metres... I sento com se m'acosta algú. giro el cap i pujo la vista. Entre els trons dels arbres, que m'han servir per agafar-me i fer corbes, veig alguna cosa verda. A córrer de nou. Fort. Avanço un corredor de color blau. últim km, ja més pla, entro al poble i creo la meta. 
Arribada. Foto: Sebi Vila.

L'Albert, en Xevi, en Nelson i en Tayssir m'esperen. Ja hi són fa estona. Esperem la resta de companys i fem pinya mentre l'Esther puja al podi.

És dura sí, però un cop l'has feta, la repetiries. I penso.... i fer-la al revés? Començant pujant per allà on hem baixat? Ha de ser espectacular. He arribat el 44è, en 2 hores i sis minuts. A l'entrenament, amb parades, fotos i tota la pesca havien estat 2 hores i 46 minuts. Una bona matinal, amb els companys, un bosc magnífic a tocar de casa i amb bon regust de boca pel meu ritme.

Amb els companys del club.
 Ara ja toca pensar en entrenaments directament per a la Marató del Cap de Creus (7 maig). Buf. Reso perquè no faci calor. I després vindrà la cursa del pa amb tomata (28 de maig), la següent -i última- de la lliga Selvàtika (després de la del Puigdefrou). I l'olla de Núria (11 juny). A continuació el gran repte... Pujar al Chimborazo. Ja per finals d'any, podria tocar la Transgavarres. Fa anys que vull, però per raons ja explicades abastament, no he pogut.

dimarts, 21 de març de 2017

CAP A LA CELLERA DE TER...

Amb en Sergio, en Pere i en Juli al mirador del Congost.
 Són setmanes d'anar fent sortides ben variades, si pot ser un pel llargues. En grup hem anat a l'entorn del salt del Sallent des de Fornils, a Sant Martí Sacalm, en una ruta molt xula que ens va dur tant a sota del salt com a dalt de tot (19km i uns 1.000D+). Pel mig, una estona d'exploració per trobar el millor camí.... 
Al salt del Sallent.

També, una sortida pel mirador del congost, sant Sixt i sant Hou i les mines Victòria (14km i 700D+) amb vistes espectaculas i paratges amagats a tocar de casaA més, hem pujat al Puigsacalm, pujant pels ganxos (no apta per a gent amb vertigen) i amb baixada primer pel camí dels Burros i després per les Olletes (uns 14km i uns 1.200D+). Buscava les meves amigues cabres. Vam sentir belar uns animals que bé podrien ser elles, però no les van arribar a divisar en cap moment. Molta gent per tota la muntanya, per totes les rutes.
A la capella de les Olletes.
Entre setmana també han tocat algunes tirades llargues i altres no tant. Algunes en pla pel carril bici arribant fins a Bescanó i tornant per Sant Gregori i la Nestlé. Altres per muntanya, fent de "tiralínies" en tallafocs de línies èlectriques i també tres sortides fins als Àngels, sempre des del Bicentury però passant per diferents camins i corriols (21km i 725D+; 19km i 700D+; i 19km 650d+).
Fent unes línies...
Hi ha hagut un parell o tres de caigudes per terra. Caic poc, però últimament estic anant per uns llocs on de vegades anar recte es fa un xic complicat. Per sort, sempre he tingut prou reflexos per acabar picant a terra amb el que fos, que no fos l'esquena. Normalment amb la cadera. Algunes esgarrinxades i talls petits i algunes espines clavades a les cuixes i a les mans. L'imnpact, òbviament afecta tot el cos, però he vist que l'esquena se n'ha sortit prou bé.

Són sortides pensant ja en la Marató del Cap de Creus (7 de maig). Encara queda però he d'anar sumant distància, sense mirar massa la velocitat. A més dels entrenaments, pel mig però encara queda una cursa, la Puigdefrou Exhaust (2 abril), de la lliga de curses de muntanya Selvàtika. Una setmana abans hi haurà l'entrenament organitzat per gent de la Cellera. Hi aniré. Sempre és bo conèixer-se el recorregut abans. Després del Cap de Creus, ja me l'he liat a dues curses més. La Cursa del Pa amb tomàquet (última de la Selvàtika) i l'Olla de Núria. De les més mítiques de les comarques gironines i que ha de servir perquè enguany faci una "gran" cursa ja que no em va tocar la sort ni per la OCC ni per Zegama. L'Olla ara va per "el primer que s'inscriu, té dorsal". Va ser un drama estar davant de l'ordinador per aconseguir plaça.

Començant els ganxos camí del Puigsacalm.