dijous, 11 de gener de 2018

LA PETITA CARTA ALS REIS

Ja ha arribat el 2018 i toca pensar en què córrer aquest any. Com que sóc tossut, les que no m'han deixat bon regust de boca són obligatòries. I algunes que em van agradar i que queden ben posades al calendari també me les apunto. 

De moment és només un esbós perquè n'hi ha que m'han de tocar per sorteig i altres que ara no tinc al cap i que m'hi acabaré apuntant a darrera hora o que hauré de posar enlloc d'una d'un sorteig fallit. Aquí una petita llista de desitjos:

1.- Hostrailric (18 febrer, 26km i 1.300+). 
Millorar el temps del 2017. La crònica, clicant aquí. 




2.- Cap de Creus (15 abril, 45km i 2.200+). 
Per sorteig. Millorar el temps del 2014. La crònica, clicant aquí




3.- Zegama (28 maig, 42km i 2.700+). 
Segon intent perquè em toqui per sorteig.




4.- Olla de Núria (10 juny, 21km i 1.900+). 
Millorar el temps del 2017. La crònica clicant aquí




5.- OCC (30 agost, 56km i 3.500+). 
Per sorteig. Millorar el temps del 2014. La crònica, clicant aquí




6.- Transgavarres (novembre, 54km i 2.000+). 
Millorar el temps el 2017. La crònica, clicant aquí


Pel mig podria haver-hi alguna mitja marató de muntanya i perquè no alguna cursa llarga en pla. Al final de temporada, veuré si vaig a l'Ardenya i quina distància trio....

dimarts, 26 de desembre de 2017

2017: ALTS I BAIXOS

Mai seria just que em queixés per poder córrer, un any més, quasi tants quilòmetres com he volgut. Un sempre n'hauria volgut fer més, però l'únic culpable, en aquest cas hauria estat jo. Per sort, puc córrer, amb precaució, però puc córrer mirant enrera sabent que vinc d'un ensurt que em marcarà sempre però que ja queda lluny. 

Enguany he pogut córrer els dotze mesos i triar les curses ue he volgut. Probablement massa, però, ja està fet. N'hi havia tres de "grans", mediàtiques, que estaven marcades al calendari i només ha sortit bé, per sorpresa la darrera, la Transgavarres. En canvi, ni la Marató del Trail Cap de Creus ni l'Olla de Núria han acabat de funcionar com volia. La de Alt Empordà va suposar la primera rendició en una cursa i la de la Vall de Núria em va costar agonies, suor i arribar a meta quasi de genolls. Menció a part per l'Oncotrall, per relleus i equips. Una cursa en majúscules que em va revifar l'ànim esportiu perdut gràcies als companys d'equip.

De cares a l'any vinent ja tinc clar quines seran de nou les curses "marcades". No hi ha massa diferències però sí que n'hi ha alguna. Possiblement no faré tantes curses. O almenys intentaré prendre-me-mes diferent, excepte les "importants".  Ho explicaré d'aquí a uns dies. Deixo aquí sota un breu resum de les curses, dels km i desnivell que he anat acumulant en els entrenaments i carreres. Cada cursa té un petit resum de com la veig ara i un link del que vaig sentir quan vaig fer la carrera.


TRAIL SANTA BRÍGIDA (AMER, 18,5km i 700D+): Descobrint una zona que tinc a prop però que no solc visitar. Paisatges bastant bonics i connexió ràpida d'ermites. La cursa era la primera de la Lliga Selvàtika (quatre curses de muntanya a la comarca de la Selva) i vaig tenir prou bones sensacions tot i que no hi havia massa baixades per remuntar llocs. La crònica, clicant aquí. 
A l'ermita de Santa Brígida. foto: Albert Roura. 


HOSTRAILRIC (HOSTALRIC, 26KM i 1200D+): Sortida i arribada en un entorn màgic. La distància em va agradar molt i el recorregut encara més, tot i que la meva forma era bastant baixa. Per repetir. Era la segona cursa de la Lliga Selvàtika. La crònica, clicant aquí
Primers km. 


PUIGDEFROU EXHAUST (LA CELLERA, 17KM I 1200D+). Em ve al cap un reguitzell de petites pujades matadore i una baixada kamikaze. Dies abans vam fer un entrenament conjunt per conèixer el recorregut, gràcies a l'organització. Una cursa molt maca que no acaba de tenr el renom que mereix. Era la tercera cursa de la Lliga Selvàtika. La crònica, clicant aquí.  
Cap al cim del PuigdeFrou. Foto: Albert Roura. 


TRAIL CAP DE CREUS (ROSES, 45KM i 2200D+): Era el segon cop que hi participava, amb l'objectiu de baixar el temps d'anys enrera. La sortida explosiva i la calor em van destrossar, com a molts companys. Vaig decidir plegar al km 22 i poc després vaig trobar en Charles. Vam arriar junts fins al km 30, on vam plegar. El Paradís m'en deu una. No penso tornar a plegar i milloraré el temps. La crònica, clicant aquí
Poc abans de plegar. Foto: Josep Maria Montaner.



MARXA DE FORNELLS DE LA SELVA (15KM): Cursa popular, pràcticament plana, excepte el final que era molt culo i molt trencacames amb corriols enmig del bosc sortejant arbres. A la meitat hi ha uns dos quilòmetres que "colarien" com a carril bici. Vaig començar massa ràpid i em vaig enfonsar. Bona proposta per un cap de setmana "mort". La crònica, clicant aquí. 
Abans de sortir. 


PA AMB TOMÀQUET (SANTA COLOMA DE FARNERS, 21KM i 1.200D+): Recorregut espectacular per paratges coneguts en algunes caminades. Una cursa que treu suc a totes les mutanyes de la zona. La calor em va deixar fregit i un mal regust de boca. Era la quarta i última cursa de la Lliga Selvàtika (on per sorpresa, vaig acabar tretzè). La crònica, clicant aquí.
A punt d'arribar.


OLLA DE NÚRIA (QUERALBS, 21KM i 1940D+): Final agònic. La pujada inicial al Puigmal em va matar i no em va deixar ser persona fins que van acabar totes les pujades. Vaig patir com els descosits, asseure'm en una roa per veure passar corredors i vaig acabar-la per orgull. A la baixada final vaig renéixer. Toi i acabar-la, l'espina va quedar clavada. La crònica, clicant aquí.  
Passant pel coll de Nou Creus. foto: Josep Carreras


ONCOTRAIL (PALAFRUGELL 100KM i 3750D+ per RELLEUS): Una passada. Ha estat el segon any que hi participo i l'experiència és cent per cent recomanable. Solidària i amb uns paisatges preciosos. I els dos anys, amb uns companys d'equip immillorables.  A mi em van tocar fer uns 44km i uns 1.300D+. La crònica, clicant aquí
A punt d'acabar el primer tram, amb l'Enric.


TRANSGAVARRES (PALAMÓS - GIRONA, 55KM i 2000D): Feia anys que la tenia entre cella i cella. DE Palamós a Girona per les Gavarres! De bojos!! Tal com anava l'any no ho tenia gens clar, però l'Oncotrail m'hi va animar. I necessitava trespunts IRTRA per si vull entrar al sorteig de la OCC.... Només importava arribar. Vaig començar fents uns 7km molt lent, vaig fer uns 40km a velocitat de creuer i vaig acabar els últims 8km, quasi tots de baixada, amb un somriure a la boca. Sempre tindré el temps marcat per baixar-lo. La crònica, clicant aquí.  
A la meta de la Transgavarres, amb la Laia. foto: Ferran Soler.


Val a dir la pena recordar dues aventures, novament amb resultats ben diferents, la Porta al Cel i l'intent d'ascensió al Chimborazo. 

LA PORTA DEL CEL: És una volta d'uns 60km i uns 6000D+ per tot l'entorn de la pica d'Estats, connectant refugis. Pirineus en estat pur. Vam fer-ho en dues etapes. La primera van ser molt bèstia, pujant a la Pica, el cim més alt de Catalunya i agonitzant fins arribar al refugi de Certascan, on dormiem al refugi. El segon dia, vaig esquivar el cim de Certascan i tot va anar molt millor, amb una pujada molt d'animal de Tavascan fins al cotxe, a Vallferrera. La crònica, clicant aquí.
Porta del cel completada. 


CHIMBORAZO: A l'agost vaig intentar pujar un volcà espectacular de l'Equador, el Chimborazo (6.310m). Però no vaig poder. Em vaig quedar un xic per sota dels 6.000 metres d'alçada. Què va passar? Una barreja de coses. De moltes.  El meu germà i en David, que també ho provaven, van aconseguir fer cim. Almenys vaig aconseguir pujar al Pasochoa (4.200m), Rucu Pichincha (4.698m) i Iliniza Norte (5.126m). La crònica, clicant aquí. 
Cap al Rucu Pichincha. Foto: Xavi Llongueras.


I finalment, el resum per mesos de l'any, on es veu que carregava les cames poc abans d'alguns dels reptes i com baixava després (també per algun refredat i algun viatge): 

GENER: 9 sortides. 113,9 km i 4.075D+

FEBRER: 10 sortides. 137,1 km i 4.625D+

MARÇ: 13 sortides. 176,9 km i 9.550D+

ABRIL: 12 sortides. 192,9 km i 6.910D+

MAIG: 12 sortides. 139 km i 5.400D+

JUNY: 11 sortides. 115 km i 6.400D+ 

JULIOL: 5 sortides. 92,3 km i 8.100D+

AGOST: 6 sortides. 94,5 km i 4.900D+

SETEMBRE: 14 sortides. 179 km i 5.160D+

OCTUBRE: 11 sortides. 156 km i 3.330D+

NOVEMBRE: 8 sortides. 121,3 km i 2.950D+

DESEMBRE: 7 sortides. 69,3 km i 2.000D+
------
TOTAL: 121 sortides. 1586 km. 63.470D+


Apa! Fins l'any vinent!! Més Km i més D+!!

dimecres, 22 de novembre de 2017

PER FI, TRANSGAVARRES

Per fi! 
Amb alguns companys.
Per fi tinc la Transgavarres a la butxaca. Era una de les curses que més il·lusió em feia fer i acabar i aquest diumenge ha estat possible. De palamós a Girona pel mig de les Gavarres. Qui ho havia de dir fa només dos mesos?  Em vaig apuntar després de veure que l’Oncotrail no havia anat malament (sobretot gràcies als companys). Un moment de bogeria i eufòria i pam, a la llista d’inscrits. 



La nit abans dormia amb alguns nervis però prou bé. Corrent cap a agafar l’autobús a la plaça Catalunya de Girona i cap a palamós. el recorregut per carreteraés llarg…. imaginat pel mig del bosc. Fa fred. Vaig mirant la temperatura i arribem al punt de sortida amb set graus. prou digne i es té en compte que he d’estar corrent unes horetes i que hauria d’arribar quan el sol estigués més amunt. I que jo i el sol no som massa amics. A Palamós som molts del club. l’Aitzane, la Núria, l’Esther, la Carla, en Pere, en Charles, en Pepe, en Xevi O, en Xevi M, en Tayssir, l’Edu, també veig en Mario i en Lluís… I altres coneguts, com en David o en Manu. 

Tinc dubtes. Surto amb paravents o directament en màniga curta? Em decanto per la segona opció. Seran un parell de km de fred. Sona el tret de sortida. Estic a darrera de tot, pràcticament dels deu últims. Som més de 200 corredors. El primer km per dins del poble és neutralitzat però la gent va que vola. Jo em mantinc bastant enrera. He d’anar a poc a poc sí o sí. M’hi he obligat com a única oportinta per acabar. Fa massa que no faig més de 21 km seguits. 

Esquivant un ciclista, al pricipi de la cursa. Foto: Mike Steegmans.
Comença la festa. Primers corriols sepentejant arbres i pel mig de rieres i algunes pujades. Pam. Cua per seguir amunt. Cap problema. A ritme de tortuga. M’ho he imposat. El meu germà m’havia dit: “vigila amb el Puig Cargol que puja és del que sembla”. Em giro per mirar enrera. Nassos, no hi ha pas més de deu persones a darrera. Bé, ja avançaré quan pugui. Al km 6, cap al Puig Cargol, el ritme és tant baix que començo a demanar pas a alguns atletes. Em van deixant passar. Al cim ja he superat tot el grupet. ara una baixadeta i avanço en David. Cal estar atent al màxim. Hi ha pedres soltes a tot arreu i la pista està trencada per l’aigua de la pluja. A les parts baixes del bosc la temperatura és molt fresca. Pell de gallina i anar sumant metres. Vaig mirant el rellotge. Sobretot el ritme. Que no sigui massa ràpid. Serà clau. 

Corro a ritme d’ultra, com diu en Carles. O sigui, sense anar a morir. Queda moltíssim. El primer objectiu és el km12, on hi ha el primer avituallament. Parada, alguna xerrameca, algun tall de plàtan i una combinació que repetiré a cada parada: gominoles, fuet i olives. Dolç i salat. I omplir el bidó d’aigua. Entre els quatre avituallaments i en un que faran els meus pares, m’aturaré un total de se minuts i mig. A partir del km 12, començo a avançar amb un noi, en Bartolomé (el nom el sabré després).  Al km 13 som en un punt un xoc eleat on els abres són oberts i entre les fulles es pot observar l’horitzó. Al fons de tot hi deu haver Girona. només és una il·lusió perquè només es veuen onades i onades verdes i farcides d’arbres del massís. Passem pel km 17, on hi ha els meus pares i només tinc temps de saludar i seguir en direcció al segon avituallament, cap al km 21. He de fer una parada extra per fer un pipí. Vaig bevent dos o tres glops cada quilòmetre i mig o cada dos i per algun lloc ha de sortir.  Anem xerrant amb en Bartolomé i arribem a l’objectiu. Ja tenim mitja marató. En falta una altra mitja i encara n’haurem de sumar 12 km més.

Al km 17. Foto: Quim Carreras.
Agafo quatre coses per picar i quasi no paro. Només per omplir el bidó d’aigua i posar-me el menjar a les mans. La tècnica és agafar-ho tot i anar-m’ho menjant els primers metres. Passem per una zona plana. Uns camins enmig de camps. És pràcticament l’únic lloc on no estic pujant o baixant i on no estic envoltat d’arbres. Se’m fa estrany i es fa llarg. 

Al km 27 comento “mira, ja tenim mitja cursa”. Miro el rellotge i faig càlculs. És possible baixar de les set hores? Involuntàriament canvio el ritme. Una punteta de gas més. Serà el km amb les pulsacions més altes. Deixo enrera gent i segueixo estudiant si puc baixar de les set hores. Això sí. Acabaré. Ho sé. Tinc la moral pels núvols. “El poder de la mente”, em deia en Manu. I sí. Tinc el cap a lloc i les cames noten alguna cosa, però les ganes ho esborren tot. Vaig devorant  camins. Espectacular ruta. Un recorregut que m’encanta. Al km 31 hi ha el tercer avituallament. I m’hi trobo l’Edu. Està fotut de l’esquena. Haurà de plegar. Ànims. Jo segueixo endavant. En sento pletòric. Ja vaig imaginant com arribaré. Com ho celebraré. Que per fi hauré complert el somni. El repte. Vaig avançant gent. Estic molta estona sol i continuo mirant el rellotge i el ritme. L’itinerari està impecablement marcat. Felicitats a Klassmark. Quina feinada. A partir del km 35 vindrà la pujada més temuda. El Montnegre i el Montigalar. Em trobo l’Isaac, caminant. Ens posem de costat. S’ha fotut una castanya i li fa mal la cama. Ànims. Segueixo. 

Km 43. Foto: Josep Carreras.
La pujada va fent però és menys temible del que feia pensar la gràfica. Em trobo la Sònia que va amb en Toni. Vaig disparat. Eufòric. Al Montnegre, cap al km37, hi ha els meus pares, amb una coca cola i una mica de pa amb nocilla. La nocilla m’anirà de nassos. Quina dosi d’energia! queden només dues pujades dures i ja tindré el repte a la butxaca. El primer és el Montigalar. Es fa dur. És curt però sec. Se m’atraganta. Noto que hauria de prendrem algun gel, però tinc l’estòmag remogut i penso que pot ser pitjor. Baixo una marxa. Arribo al quart i darrer avituallament (al km 44) però just abans veig el meu germà i la Laia. Es posa a córrer al meu costat mentre va dient “tiet tiet!”. També en Víctor i la mireia. Quasi no paro, l’Ignasi em posa aigua al bidó i agafo quatre coses per picar i tiro endavant. De sobre em torno a trobar bé. Les plantes dels peus comencen a bullir però això ara ja és secundari. M’encurioseix veure com la tuta connecta Montigalar amb la carretera dels Àngels. Ho vaig fer un cop a l’inrevés i mai més ho he sabut trobar. No sembla difícil, però algun corriol malparit de pujada és díficil de captar si no hi ha marques. M’empalmo tres de seguides. Mare meva quin disbarat de desnivell a aquestes lçades. En Jimmy i la Bego són al capdamunt d’una. “Va que ja només t’en queda una i ja ets a la carretera dels Àngels”. Ara ja miro el cronèmetre cada dos per tres. Arriba l’última ascensió. Curta. 

Km 48. Puja que pujaràs. Foto: Jaume Font. 
Ara toca baixar i baixar. No sé si el recorregut serà com recordo del mapa que havia vist. Si és així, baixaré de les set hores. Somric i em venen pessigolles a l’estòmac El Camí de les Dones se’m fa llag. Després hi ha la Font dels Lleons fins al Cul del Món, ja en pla.  M’avancen tres o quatre corredors. Però m’és igual. La pujadeta del Cul del Món a la muralla i a Sant Domènec ja la faig més que tranquil. Em sobra temps. Quan queden cent metres veig la Laia. Li agafo la mà. Trepitgem la catifa blava, aixeco el puny i creuo la meta en 6 hores, 54 minuts i 12 segons. Dels més de 200 que hem sortit, alguns s’han quedat pel camí i jo he arribat el 108è. Secundari. Només volia arribar. Em felicita en Gerard, els companys que han fet la Transgavarres, en Carles,  en Josep, en Sergio,... em trobo en Manu, en Llorenç, en Jordi, la Blanca… Hi ha els mus pares, el meu germà, l’Alba, la Magda... Que bé. 

Arribada amb la Laia! Foto: Ferran Soler. 
L’any vinent, a baixar temps! 

Amb els companys. Foto: Gerard Freixes. 

Felicitar també l'incombustible Toti Bes, per la seva descomunal cursa, desotrssant records i aconseguint el seu quart triomf seguit de la Transgavarres.


dilluns, 13 de novembre de 2017

TRANSGAVARRES, PER FI

Ara em toca a mi

Pràcticament des de la sorra de la platja de Palamós fins al cor del Barri Vell de Girona. Pel bell mig de les Gavarres. Qui pot dir que no? Després de tres anys en què no hi he pogut ésser per un o altre motiu, aquest any ha estat que sí. M’he apuntat a la Transgavarres de Klassmark. 55km i 2.000 metres de desnivell positiu, passant per algun dels cims i racons del massís que desconec per complert. És la cursa que després d'aconseguir acabar la OCC (53km i 3.300+) sempre havia volgut córrer (La Trailwalker de 103km va ser una extra exagerat). És la cursa que més enveja em feia veure des de la meta. Veure els corredors que mentre anaven arribant se'ls hi dibuixava un somriure a la boca que trencava la cara flagel·lada per hores d'esforç i duresa. Ara em toca a mi. 



Si no fos un repte, no estaria inscrit. Per tant, endavant. Em vaig acabar de decidir a l’Oncotrail. Allà s’havia de gestionar el quilometratge i el cap. I crec que les dues coses van anar prou bé: Ia competitivitat dels companys va ser una bona dosi de moral. Només caldrà repetir-ho, més o menys. 

La distància, ara mateix, em va enormement llarga. Fa mesos que no faig 30 km seguits. A sobre, un refredat m’ha deixat KO deu dies seguits. Sempre hi ha una bona excusa per dir per avançat per si la cosa no va bé. Ja la tinc. Sí que darrerament havia fet alguna sortida "llarga" (una mitja marató de muntanya i algunes altres de 15km), però just quan feia la càrrega final, és quan el mal de cap, de panxa, de coll i els mocs, em van envair. Feina tenia a fer la feina a la feina... i cap a casa. 


Els tres objectius

Per tant tocarà paciència i anar fent. Només hi ha tres objectius: El primer és disfrutar de l’emoció de la sortida, amb la música tot drap, la pell de gallina i ls nervis d’un principiant. el segon, veure companys ara a davant ara a darrera enmig de la natura i la verdor que ens acompanyarà al llarg del trajecte. El tercer és tocar la glòria a casa. Fer els darrers metres a la meva ciutat, trepitjant la catifa blava, altre cop amb música èpica sortint dels altaveus. Aturar el cronometre i poder dir: sí!

Amb aquestes tres idees al cap, guanyaré! 
Salut, república i Transgavarres.  

diumenge, 15 d’octubre de 2017

ONCOTRAIL 2017

Equip femení i masculí.
Inicialment no tenia clar si participar a l’Oncotrail d’aquest 2017. Ho havia fet l’anterior i va ser tan genial que creia que un segon any podia esguerrar l’experiència. Però les últimes curses i excursions m’havien deixat un mal gust de boca que no sabia com treure’m de sobre. L’abandonament a la marató de muntanya del Cap de Creus, una Olla de Núria patint en excés i el fracàs del Chimborazo. I el regust me l'havia de treure l’Oncotrail, empès pels companys d’equip: Tayssir, Albert, Marc, Pere, Xevi O, Xevi M i Enric. I l’acompanyament de l’Olga, l’Anna i la Sara. Com no podia anar bé? Doncs: samarreta taronja, visera a l’inrevés, dorsal i a gaudir.
Sortint de Castell. Foto: Alba Carmona

Jo començava al segon tram (7,6km i 300D+). Entre la platja de Castell i Llafranc. La nostra sortida va ser amb gas fons. Com si no hi hagués cap altre tram pendent. Com si féssim la cursa del carrer Nou, amb la diferència notable que quedaven molts km i molt de desnivell. Buf. No podia seguir els companys. L’Enric, m’esperava i animava. Vaig arribar esbufegant i ben suat. Era impossible que els quatre trams restants jo pugués anar a tota castanya com en aquest. Ja em veia renunciant. Ara però, per sort, tenia descans fins al cinquè tram. 


A punt d'arribar a Llafranc, amb l'Enric. Foto: Sebi Vila.
El cinquè tram connectava la Platja del Racó amb Pals (10,4km i 390D+). El president del Club, en Tobi, feia el seguiment de l’equip femení del club. Ens havia avisat que aquest tram era nou i que hi havia molts km amb sorra. I sí, ben cert. També per sort, no vam anar tant al límit com al tram anterior. Em van deixar posar a davant i el ritme el marcava jo, sobretot a les pujades. Això em donava seguretat. Però es va fer dur. En acabar, em notava amb fred i calor i mig marejat. Podria fer els tres trams que em quedaven? Per sort, tocava descansar fins al vuitè tram. Al cotxe, cap als diferents punts de controls per on anaven passant els companys van beure moltíssima aigua. I un plat de macarrons, cortesia de l’organització.
Amb l'escuder, Enric.
El que era el tram més temut però va anar millor del que esperava. Havíem d’unir el Camp de Cadena a Fitor (11,1 km i 440D+). Els companys portaven molts km a les cames i el motor anava ja bastant justet. Em van deixar anar tota l‘estona a davant a un ritme que era bo per mi i també per ells. Les pujades van passar prou bé. Feia molt de sol però el vent feia agradable el tram. L’any passat també em va tocar aquest tram, i la calor va ser horrible. Vaig arribar eufòric a Fitor. Veia clar que podria fer els dos trams que em quedaven. Compliria el compromís de fer cinc trams (42km i uns 13.50D+). A Fitor, vaig seguir amb l’aigua. Però recordava el caldo que servien els voluntaris i vaig anar-hi de cap. És màgic. Energia per un tub. També una miqueta d’arròs. I cap al cotxe.

Un arrosset i Fitor. Foto: Sara Tardio
Em quedaven els dos darrers trams, que, a més, eren els dos darrers de la cursa. Esperàvem a la cruïlla de Calonge. Quins nervis. Allà vaig veure un munt de conneguts, com també a Camp Cadena. El primer tram er de la Cruïila de Calonge a Vall·llobrega (6,3km i 100D+) i el segon de Vall·llobrega a Palafrugell (7,7km i 120D+). Vaig sortir com un brau enfurismat. En Tobi se m’havia acostat sigilosament i com aquell que no vol la cosa m’havia fotut la pressió a sobre. Va fer un gest amb el canell i em va dir: “Si li foteu una mica el gas, baixareu d’onze hores”. Era el temps somniat per en Pere i algun altre company. I és el que en Tobi ens havia dit abans de la cursa. Deia: “Què t’hi jugues?”. I jo “No em fotis pressió!". Doncs això, a córrer com un beneït. Segurament massa. La resta de companys, excepte l’Enric que sempre va fer els mateixos trams que jo), anaven fosos perquè havien fet els trams més durs de tota l’Oncotrail. Venia un equip a darrera, poc a poc, km a km anava retallant distància. No ho he dit perquè ni m’importava, però aquí anavem tretens. Sempre ens havíem mogut entre el dotzè i el 15è lloc. Però això era secundari. Jo només mirava el rellotge per calcular si podiem baixar d’onze hores.  
Anant fent Gavarres. Foto: Adrià Colomer.
Arribem a Vall·llobrega, i entren dos companys i dos paren. Són els relleu de l’Oncotrail. Teniíem l’altre equip darrera. Per treure emoció, dir que ens van acabar passant. Van anar corrent ja com vam poder. Jo ja una mica just amb l’Enric al costat. Ara ja amb l’obessió del rellotge. Ja flairava la meta mentre es feia fosc. Veiem frontals a dojo a davant. Quan quedaven 400 metres per la meta, veiem la resta de l’equip a davant cridant com bojos “Va, que queden tres minuts per baixar d’onze hores”. Tenint en compte la distància era obvi que ho aconseguiem. Vam treure l’estelada i vam arribar tots a la meta junts, els vuit amb les tres grans suporters, quan quedava un minut i mig per les onze hores! Aconseguit! Sort que amb el presi n’ m’hi havia jugat res. Vam acabar catorzens a 40 segons de l’equip de davant i a uns dos minuts del dotzè lloc. Però això és ben bé igual. Aquests dos minuts els podriem haver guanyat en algun relleu sense error? En algun tram anant més ràpid? Potser haurem acabat rebentant. 
Vam fer-nos la foto abans que el crono posés 11 hores.  
A la meta.
Per fi sortia una cursa bona. En tres trams em vaig sentir molt i molt bé. Quina alegria. Només queda felicitar tots els companys del ‘equip, els acompanyants, els amics que vam anar trobant en els punts de control. També a l’equip de les noies del Club que vam acabar en 12 hores i 10 monuts , en 32ena posició i, sobretot, com a primer equip totalment femení amb molta diferència. donar les gràcies també als organitzadors i als maggnífics voluntaris que fan possible aquesta gran cursa solidaària que recapta diners per a projectes d’ajuda a les persones ue lluiten contra el càncer. Sempre especifiquen perfectament tots els diners recollits i exactament a què es destinen. Xapó.
Les noies.
Finalment, gràcies als patrocinadors que ens han ajudat a poder participar a l’aventura: Càrniques Juià, FotoCiutadans, FisioActua, així com Esports Nabes, Axxon i el Club Esquí Girona. I com no, al Club Trail Running Girona.  
Tot plegat m’ha remotivat.   


divendres, 6 d’octubre de 2017

CAP A L'ONCOTRAIL

Per fi arriba l'Oncotrail. Aquest darrer mes ha estat molt diferent. He fet molts km (uns 180km amb uns 5.100D+) i tot semblava alegria i il·lusió però la última setmana han passat un seguit de fets que podem canviar la història del meu país. Molts catalans han estat colpejats salvatgement per policies espanyols amb una violència desproporcionada. Tot només per voler votar. Ens han deixat quasi un miler de ferits, alguns greus. Però la majoria dels que volíem fer-ho, hem votat. Les fotos i els videos que es van gravar mostren cares d'odi dels policies i un acarnissament desmesurat contra pobles petits on els seus ciutadans tenien les mans enlaire per no respondre a les agressions. També en col·legis electorals de la meva ciutat, Girona. Amb la família vam estar tot el dia al pavelló de Santa Eugènia. Vam tenir sis moments de molta tensió, amagant les urnes on hi havia els vots (sí, surrealista), i corrent unint-nos tots per evitar que entrés la policia per qualsevol de les sis portes d'accés. Erem tants, milers, que no van venir.  Tot el que va passar aquell dia no ho oblidaré ni ho perdonaré mai. 

Policies a punt d'embestir. Foto: Joan Montaner.
Han passat tantes coses que ja ni recordo quins entrenaments he fet aquestes últimes setmanes a part de la sortida de 31km amb molts companys del club per diferents trams per on ha de passar la Oncotrail. Vaig patir massa. Espero que dissabte no sigui així. També recordo moltes sortides a Sant Grau, pujant per corriols desconeguts per mi. Divertits. Un dia que vaig planejar uns 15km a ritme ràpid vaig trobar-me en Josep T. Quin crack. Ni suava. Era un dels seus últims entrenaments per l'Ultra Pirineu.... i ho va fer de nassos. Quin goig ser jove.
La colla que vam entrenar l'Oncotrail. 
Amb els companys d'equip de l'Oncotrail hen dissenyat els relleus per als cent km. L'Enric farà amb mi els 5 trams que tinc adjudicats. Els altres dos companys aniran variant, pero correré amb tots en algun tram: Xevi O, Pere, Xevi M, Tayssir, Marc i Albert. Serà fantàstic. Segurament sóc el més lent i puc pagar-ho perquè aniré darrera amb la pressió de no fer perdre massa temps als companys de grup. Entre els 5 trams em tocarà fer uns 44km i més de 1.300D+. Últimament em fot una mica de mal l'esquena. Espero que no em foti massa la guitza, que porto un any on córrer amb dorsal, i de fet córrer, no m'està anant massa bé. Quines ganes de córrer i ajudar a la Fundació Oncolliga i als malalts de càncer. De fet, la donació econòmica està feta. Sempre han ensenyat a què destinen els diners i això garanteix que els diners els inverteixen molt bé i amb la finalitat adequada.


PD: Em sap greu que aquest escrit estigui massa centrat en un tema que no sol ser motiu en aquest bloc. Però la democràcia s'ha de defensar sempre. El dret a votar per decidir el que calgui. I la violència s'ha de rebutjar sempre. Absolutament sempre. Però que sàpiguen que guanyarem. Que ja estem guanyant. 

I una altra cosa. Qualsevol burla sobre aquest escrit que es faci en cap xarxa social, no el permetré. Directament el bloquejaré. El feixisme no va morir i jo no el deixaré entrar aquí. Que escrigui sol. Que xerri sol. Que piqui de cap contra la paret. 
Manifestació de rebuig a la violència de la policia espanyola a Girona I no s'ens veu a tots. Fotassa: Oriol Batista.
Aquelles cares de por, aquelles imatges de caps oberts ensangrentats, de noies plorant, d'àvies per terra, de gent empesa per les escales, gent estirada pels cabells.... Cop de porra, escopetes disparant bales de goma... pobles on apareixien 80 policies a l'estil robocop per desallotjar trenta persona de davant d'una porta a òsties i amb gasos lacrimògens. Porcs, cabrons. Covards. I el govern espanyol diu que vam fer teatre, que no hi ha ferits, que ... que tantes coses. Poble poble espanyol. quan marxem, els hi desitjo, i si cal els ajudo a fer fora aquesta colla d'energumens que ressorgeixien del franquisme que mai va morir. Les manifestacions de rebuig posteriors i l'aturada de país van ser històriques. I el que queda per venir....
Guàrdia civils impedint el pas a votants. Foto: Aniol Resclosa.
Guàrdia civils impedint el pas a votants.
Votants i policia espanyola. Foto: Marc Martí.
Votants i policia espanyola. 
Gent votant al pavelló de Santa Eugènia. Foto: Aniol Resclosa.
Una votant ofereix una flor a un policia. Foto: Aniol Resclosa. 
Foto: Aniol Resclosa.
Policies i votants. Foto: Joan A. Martí.

No penjo cap foto on es veu violència o sang. La policia espanyola m'ha obligat a barrejar esport i democràcia. No podran res contra un poble, unit alegre i combatiu.

dimecres, 6 de setembre de 2017

SANT TORNEM-HI

Han passat ja algunes setmanes des de l’intent fallit de pujar al Chimborazo i millor no pensar-hi més. A l’horitzó hi ha l’Oncotrail, una cursa per relleus de 100km que és 100% solidària i que volta pel Baix Empordà des de Palafrugell, passant per Begur, Pals.... Serem vuit i sempre hem de ser quatre corrent durant 100 km. Hi haurà en Pere, en Xevi M, en Xevi O, en Tayssir, en Marc, l’Albert, l’Enric i jo. Serà el segon any que hi participo.

Pujant el Torreneules. Foto: Xevi Montal.
Mentrestant he anat fent sortides intentant sumar km i desnivell. Poc després de tornar vam anar amb en Pere i en Xevi M. al Torreneules (2.711m) des de Daió i Coma de Vaca, baixant per Núria i el camí de Queralbs (23,6km i 1.800D+). Ruta molt guapa i amb molt de pendent que es va fer dura al final pel quilometratge i perquè el camí de Queralbs és molt rocós. Abans de marxar de viatge a Galícia una setmana, encara vaig tenir temps d'anat a  una de les clàssiques sortides dels dimecres amb gent del Club Trail Running Girona per les Gavarres (11km i 400D+) i una pujada a Sant Grau des de Casa amb aproximació i retorn pel carril bici (22,5km i 425D+). 
A dalt del Torreneules.
Un cop tornat de Galícia amb un fart de menjar pops, músclos i cloïsses i altres mariscs i algun vinet blanc tocava tornar-hi. Primer un sortida per les Gavarres (11km i 475D+) amb una calor i una suada considerable i una escapada als Pirineus. Allà vaig anar al Puigmal (2.910m) des del collet de les Barraques i el pas dels Lladres. A la tornada vaig passar pel puig de Dòrria (2.547m), un cim nou que no havia fet mai. 
A Sant Grau.
Encara hi ha hagut alguna sortida més. Entre ells una ascensió més a Sant Grau per un corriol nou (10km i 420D+), una volta per la ciutat (8,4km) passant pel pont Nou del Ter, una sortida ràpida fins a la Nestlé (6,7km) i una pujada clàssica als Àngels des de casa (21,1km i 750D+). Una mitja marató, pim pam. Feia tres ansy que no feia la ruta que coincideix exactament amb la de la cursa del GEiEG. Aquest tram el vaig pujar en 59minuts, uns sis més lent que el dia que vaig fer la cursa. Vaig pujar-hi de tarda aprofitant que les temperatures ja baixaven i que era diumenge. Vaig pujar a bastant de ritme, però, està vist que ara mateix no sóc ràpid. Cert és que el primer km, d’asfalt, el vaig fer bastant més a poc a poc i que en cursa treus tota l’adrenalina. Seguirem insistint en tres aspectes: sumar km, algunes sèries per guanyar velocitat i fer pujades de puntetes per reforçar els bessons, que estan fofos.  
Arribant al Puig de Dòrria.
I un reconeixement als companys que fa pocs dies han acabat la OCC a Chamonix- Mont Blanc (56km i 3.500D+): Esther, Sergio, Sergi, Toni i Edu. Quins records de fa tres anys. Menció especial per l'Esther i en Sergio. Brutals. I a la resta, que arribar a meta ja és una gran victòria. I a en Lluís que ha completat la CCC (101km i 6.100D+). També a la Tina i en Toti que han provat de fer la UTMB (170km i 10.000D+).